A França, durant molts anys, tingué una gran audiència a la petita pantalla un programa cultural que presentava Bernard Pivot. Cada dia el seguien milions de teleespectadors. Es deia Apostrophes, s’emeté entre els anys 1975-1990 i estava dedicat al món dels llibres. Algú s’imagina un programa d’aquesta mena en un algun canal televisiu del nostre país? Jo no. L’any 2004 el popular presentador francès publicà una obra que, igual que el seu programa, tingué molt d’èxit. El llibre tenia un títol breu i ben explícit: 100 mots a sauver (Albin Michel, París). Es tractava d’una tria personal de paraules de la llengua francesa que Pivot creia en perill d’extinció i que volia salvar, revitalitzar. No era una empresa fàcil, però bé s’havia d’intentar.
En la introducció del llibre, Bernard Pivot explica que dediquem molts esforços a salvar ocells, insectes, arbres, petites i grans criatures amenaçades de desaparició, però que són molt poques les persones amoïnades per la desaparició dels mots, els quals certament són més propers a nosaltres que qualsevol coleòpter. Un biòleg respondria a Pivot que es tracta de dos temes molt diferents, però els que estimem les paraules ho veiem d’una altra manera i ho considerem una sàvia reflexió.
Davant de l’èxit editorial del llibre, altres autors d’altres països imitaren Pivot: es proposaren salvar un centenar de paraules de la seva llengua que consideraven en perill de desaparició. A Catalunya, qui s’ocupà del tema fou Pau Vidal, conegut traductor i autor de mots encreuats. El seu llibre (En perill d’extinció) el publicà l’Editorial Empúries. A l’obra hi apareixien paraules com ara murga, nyicris, festejar, renyir, esma, esmenar... Paraules que els que tenim una certa edat coneixem perquè de petits les sentíem tot sovint i que d’un temps ençà cada vegada se senten menys. D’adolescents, nosaltres no sortíem, festejàvem; tampoc tallàvem amb la novia, renyíem.
Hi ha moltes paraules que desapareixen per raons naturals. Com tot ésser viu, les paraules neixen, creixen, envelleixen i desapareixen de la parla col·loquial. Sovint són paraules que es van fer servir durant segles per designar feines i oficis que ja no s’exerceixen, objectes i mobles que ja no es troben a les llars, peces de vestir i complements que ja no es duen, estris que ja no s’empren, costums que s’han perdut, activitats artesanals i agrícoles que han desaparegut… Fins i tot la pèrdua de religiositat ha deixat en desús un munt de paraules com ara escolà, missal, sagristia, patena, rosari, calze, encenser… En poques dècades, l’indeturable pas del temps i un progrés accelerat han fet desaparèixer centenars, milers de mots de la parla quotidiana. Naturalment, en el mateix període se n’han encunyat un fotimer. És llei de vida.
La tria de Pau Vidal naturalment és molt personal. Segons diversos factors – socials, cultural, econòmics… – sentim més la pèrdua d’unes paraules que la d’altres. Però hi ha mots que no moren per causes naturals sinó per altres motius. Entre aquestes paraules hi ha molts verbs que personalment sempre m’ha agradat usar si en tinc l’avinentesa però que rarament sento en boca dels altres. Paraules com per exemple frisar, recar, desar (o endreçar), rondinar, amoïnar-se, empatollar-se, empescar-se, engatussar, trigar, esmerçar, trasbalsar, esquinçar, engrescar, maldar, avesar-se… Recordo que tots aquests mots els usaven sobretot ancians del poble on vaig passar la infància i part de l’adolescència, homes i dones que segurament no havien anat gaire temps a l’escola – alguns potser mai hi havien posat els peus – però que tenien un vocabulari molt més ric i genuí que la major part dels joves d’avui dia.
També hi ha una colla d’adverbis, adjectius i interjeccions que han caigut en desús. En una conversa entre dues persones grans dies enrere vaig sentir que una d’elles exclamava renoi!, la qual cosa em va sorprendre. Feia temps que no sentia aquesta interjecció que denota contrarietat, enuig. Una interjecció de la mateixa mena és vatua! I el mot rai, que permet la formació de frases especials sense l’ajuda de cap verb, cada vegada s’utilitza menys. Tampoc s’usen gaire alguns adverbis i expressions adverbials com ara prou, alhora, a dojo, xano-xano, amb escreix i un llarg etcètera.
Per què moren aquestes i moltes altres paraules? Per diglòssia? Per les modes? O per un empobriment general del llenguatge? Per tot plegat, però sobretot per aquesta última raó. Si escolteu amb atenció una conversa entre adolescents, aviat us adonareu que el seu vocabulari és ben migrat; són capaços de parlar hores i hores emprant tan sols unes quantes dotzenes de paraules. Més economia lingüística, impossible.
A molts francesos, italians, anglesos i alemanys els preocupa la desaparició de moltes paraules de les seves respectives llengües. Imagino que els passa el mateix a molts turcs, russos i portuguesos. Tanmateix, ni els uns ni els altres s’han de preocupar per la desaparició de les seves llengües. Ni tan sols els danesos o els grecs, que parlen llengües més minoritàries que el català. Ells rai. Nosaltres, els que parlem “rosalbacavà” (1), en canvi tenim una doble feina: salvar un munt de mots que es perden i salvar la llengua entera. Una feina titànica a la qual hem d’esmerçar totes les nostres energies si no volem que el català acabi essent la llengua d’una minoria més o menys culta i, sobretot, tossuda.
(1) Enginyós mot inventat per Salvador Espriu amb les primeres síl·labes de rossellonès, alguerès, balear, català i valencià.
