Salvant els mobles

Reproduït d’El Punt-AVUI del dia 21 de desembre de 2020

Que tranquil s’està quan les coses succeeixen quan toca, sense retards i sense pressions. La realitat, però, ens mostra que molt sovint els fets no succeeixen com voldríem, ni el seu desenvolupament o solució segueix el camí que ens agradaria. És evident que en una societat complexa com la nostra, en què tot està interconnectat i els interessos d’uns es contradiuen amb les voluntats d’altres, la cosa ja no està tan clara i les solucions solen arribar a mitges i en el temps de descompte. Si ens situem en l’escenari europeu, massa sovint ens hi trobem, provocat perquè els reptes importants s’han de consensuar entre 27 estats, els quals, tot i tenir una idea comuna d’Europa, també defensen els seus interessos, sovint contradictoris. Patim una pandèmia global sense precedents que ho afecta tot i que ha exigit prendre decisions logístiques, sanitàries i econòmiques d’àmbit europeu per fer-hi front. Aquí hi ha els 750.000 milions d’euros que la UE destinarà a la crisi de la Covid-19 i l’Estat espanyol serà receptor, si presenta els projectes degudament plantejats, de 140.000 milions d’euros, 70.000 dels quals seran transferències. Estava previst que abans d’acabar l’any hi hagués l’acord dels Vint-i-set, i així ha estat, però s’ha hagut de negociar fins a l’esgotament amb Hongria i Polònia, que s’oposaven a l’acord perquè no acceptaven la condicionalitat de complir l’estat de dret en rebre els fons. Finalment, en temps de descompte, va arribar l’acord.

Pel que fa al ‘Brexit’, val més un mal acord que un no-acord

Una altra situació que ja fa anys que ens preocupa i que ens pot afectar de valent és el Brexit. Fa molts mesos que sabem que el 31 de desembre és la data límit per a l’acord entre la UE i el Regne Unit per establir els mecanismes de relació futura. És un acord que afecta tots els sectors econòmics i socials, i institucions, empreses i ciutadania. Tot i així, després de moltes reunions i de posades en escena conjuntes, i també unilaterals mostrant sovint aspectes populistes i interessats –sobretot per part de Johnson–, encara no tenim acord. Esperem que la pressió dels sectors econòmics, de la ciutadania, i del propi interès –val més un mal acord que un no-acord– propiciï la fumata blanca. Si és així tots en direm bé, si no les conseqüències no es faran esperar. Sembla que estem en una partida de pòquer en què els dos oponents forcen arribar al final esperant que la pressió doblegui un dels dos. Esperem que no es trenqui la baralla. Aquests reptes n’amaguen d’altres que són molt importants, però han passat a segon terme, com són les sis prioritats de la Comissió Europea: apostar pel Pacte Verd, que vol dir fer un planeta més sostenible, per la digitalització, per una economia al servei de les persones, per una Europa forta al món, per promocionar la manera de vida europea i per millorar la democràcia. Esperem que s’aconsegueixin sense retards.