Els menors de quaranta anys no poden recordar-ho. O bé eren massa petits per haver retingut aquelles colpidores imatges en la seva memòria o encara no havien nascut. Però els que ja han passat de la quarantena segurament que sí que recorden aquelles escenes i es fan creus que allò hagués pogut succeir a les portes de casa nostra.
Allò era una ciutat encerclada en una vall balcànica, sotmesa a bombardejos quasi diaris des de les muntanyes dels voltants; ciutadans que corrien espaordits pels carrers, víctimes de franctiradors i d’obusos; incendis; columnes de fum; parcs convertits en cementiris… El setge de Sarajevo, el més llarg del segle vint a Europa, més que el de Leningrad, no acabà fins el 14 de desembre de 1995 i la petita pantalla ens n’oferí imatges un dia sí i un altre també.
Après moi, le déluge, diuen que digué Lluís XIV, el Rei Sol, cap al final del seu llarg regnat. El mariscal Tito, un heroi de guerra que dirigí Iugoslàvia amb mà de ferro durant tres dècades, també hauria pogut dir el mateix. Després de la seva mort, el 1980, els seus successors en el poder a Belgrad no pogueren mantenir una Iugoslàvia unida. Les divisions ètniques reaparegueren, antics problemes no resolts ressorgiren en un territori en el qual Sèrbia ocupava un lloc central, hegemònic, i hi havia ciutats culturalment tan diferents com Zagreb, Mostar, Ljubljana, Belgrad, Sarajevo… Llavors la federació iugoslava començà a esquerdar-se, a desmembrar-se. Primer se’n separà Eslovènia, tot seguit Croàcia. Després d’un referèndum celebrat el març de 1992 fou Bòsnia i Herzegovina la que proclamà la independència.
Una ciutat assetjada
A Sarajevo, la capital de la república federal iugoslava de Bòsnia i Herzegovina, tot començà la nit del 5 d’abril de 1992, quan grups d’homes serbis armats alçaren barricades al voltant de Grbarika, el barri serbi de Sarajevo, situat a la riba sud del Miljacka, el riu que travessa la ciutat. La primera víctima d’aquella guerra fou una jove dàlmata de fe musulmana que estudiava medicina. Formava part d’una gernació que s’havia reunit davant les barricades alçades pels homes de Radovan Karadzic, el líder ultranacionalista serbi. La va abatre un franctirador des d’un cementiri jueu proper. Sarajevo era una ciutat multiconfessional; fins llavors havia estat un model de convivència ètnica, cultural i religiosa. Hi havia esglésies, mesquites i sinagogues. S’hi parlava serbi, croata, bosnià (una variant del serbocroata), sefardita…
Radovan Karadzic, el líder dels serbis de Bòsnia -un home culte, que havia publicat narracions i poesies, psiquiatra de professió- parlava de neteja ètnica, i aquesta es començà a practicar al barri serbi de Sarajevo. Els bosnians i croats que no tingueren temps de passar a l’altra banda del riu Miljacka foren capturats i patiren diverses violències: tortures, violacions, assassinats… Més tard, la neteja ètnica s’estengué més enllà de Sarajevo, a bona part del territori bosnià. Atenyé el cim a Srebrenika, una petita ciutat de l’est de Bòsnia habitada majorment per musulmans, d’on militars i milicians serbis se n’enduguessin uns 6.000 homes l’11 de juliol de 1995 i els liquidaren. Els cascos blaus desplaçats fins aquella població per protegir-la de violències no feren res per evitar la matança, romangueren de braços plegats: l’escàndol estava servit. Karadzic comptava naturalment amb el suport de Belgrad; és a dir, de Slobodan Milosevic, un ultranacionalista que parlava sovint de la Gran Sèrbia.
Els que majorment patiren el setge de Sarajevo foren bosnians de fe musulmana, però també serbis (ortodoxos) i croats (catòlics), atès que a la ciutat llavors hi havia molts matrimonis mixtos. La majoria dels habitants de Sarajevo no tingueren temps d’abandonar les seves llars i cercar refugi en llocs més segurs. Els primers mesos del setge foren els més durs. Els assetjats no tenien electricitat, queviures, aigua, medicaments… Quan arribà l’hivern, molts ciutadans passaren fred. Si sortien al carrer, s’exposaven a ser abatuts pels franctiradors serbis situats dalt dels edificis més alts de la zona de la ciutat que controlaven. De tant en tant, un obús disparat des de les muntanyes queia sobre un mercat, un autobús, una cua de gent i llavors es produïa una massacre. Cada dia queia una mitjana de tres-cents obusos sobre el centre de la ciutat. Una pluja mortal que provocà milers de morts i ferits. Aviat mancà espai als cementiris per sebollir-los.
Alguns dels ciutadans duien diaris en els quals explicaven el dia a dia en aquella ciutat castigada per la guerra. Entre ells, una nena de només onze anys, Zlata Filipóvic. Escriví un diari entre els anys 1991 i 1993 que fou publicat (El diari de Zlata, La Butxaca) i que alguns han comparat amb el diari d’Anne Frank. És un testimoni d’allò més colpidor de la tragèdia.
Però els obusos no sols tenien per objectiu els ciutadans de la ciutat. El 27 d’agost de 1992 les bombes dels assetjadors van caure damunt de la Biblioteca Nacional i hi provocaren un paorós incendi. Aquella biblioteca era l’edifici més emblemàtic de la ciutat i els atacants no sols destruïren una joia arquitectònica, sinó també un tresor cultural, perquè l’immoble albergava milers de manuscrits i obres impreses de gran valor. Els ciutadans no pogueren fer res per apagar les flames; els franctiradors impediren que els bombers s’hi acostessin. Durant uns quants dies volaren per les rodalies de la biblioteca incendiada papallones negres, així anomenaven els habitants de Sarajevo les restes dels papers cremats. Els assetjadors no sols volien acabar amb els bosnians musulmans, sinó també amb la seva memòria col·lectiva. La destrucció de la Biblioteca Nacional de Sarajevo no fou un accident. Fou un acte intencionat.
