El passat mes d’abril vaig publicar a l’Emporion un article dedicat a les perspectives de privatització que afectaven Aigües Ter-Llobregat.
En aquell escrit s’argumentava com la directiva marc de l’aigua exigeix una gestió integral d’aquest recurs bàsic, des de la qualitat dels rius, passant per la potabilització i abastament, i acabant pel sanejament. També s’exposava com la privatització de la companyia pública podria suposar l’augment de la factura de l’aigua per tal d’engruixir els beneficis dels nous propietaris, no s’invertiria en millores ambientals i s’allunyava la ciutadania de la presa de decisions en relació a l’aigua.
Si bé l’impacte sobre el preu i sobre el medi ambient el percebrem la gran majoria de catalans i catalanes, l’impacte relacionat amb la governança de l’aigua es perfila com una amenaça particularment perjudicial als pobles del Ter. A mesura que es van desgranant i filtrant els detalls de l’operació de privatització, es va revelant com de negativa pot ser l’operació per la conca del Ter, i particularment pel Baix Ter, amb abundants regadius. Concretament, l’acord preveu la concessió del servei de potabilització i abastament en alta fins l’any 2061. El preu de l’intercanvi seria de vora 1.000 milions, dels quals 400 ingressarien a les arques públiques de manera immediata. Alguns analistes estimen que el valor real de la companyia és de 1.400 milions, però ja se sap que quan es ven amb urgència es pot acabar malvenent. Els inversors interessats han demanat, per contra, que la Generalitat rebaixi el preu de la concessió. D’altra banda, el govern ofereix l’empresa sanejada, és a dir, assumint els deutes derivats de les millores i infraestructures realitzades aquests darrers anys. En relació al Ter, el govern ja ha declarat que no té intenció de respectar el compromís pel Ter que preveia la disminució progressiva de les derivacions d’aigua, majoritàriament cap a les comarques de Barcelona. Si el compromís preveia que el 2015 es podria derivar un màxim de 115 hm3, amb les noves condicions la companyia privada podrà extreure de la conca fins a 166 hm3 anuals, fins que acabi la concessió d’aquí 50 anys. Si a aquest fet li afegim les previsions de reducció de cabal associat als efectes del canvi climàtic, la situació pel Ter pot ser en el futur més que complicada. El govern s’ha compromès, això sí, a complir amb el cabal ecològic, que fa anys que no es respecta. No ha dit res, en canvi, dels cabals destinats als regadius.
Més enllà de l’agreujament de l’històric greuge que pateix el Ter en base a aquest transvasament massiu, i del seu allargament en el temps fins pràcticament la perpetuïtat (ja veiem com es van allargant les concessions a autopistes), és particularment greu l’aspecte social de la iniciativa. Mentre l’empresa estigui en mans públiques, s’ha de regir per uns objectius de gestió basats en les obligacions del govern vers els ciutadans. Entre altres, aquests inclouen el bé general i la bona qualitat ambiental. En mans privades, la prioritat és el benefici per als inversors, i aquests, mentre estiguin en la legalitat, no han de respondre davant la societat ni el medi ambient. Si fins aquest moment, com a mínim, sabíem que la mobilització ciutadana podia induir canvis i millores en la gestió de la conca del Ter, amb la nova configuració els governants no tindran cap responsabilitat vers la ciutadania, aquesta perd la veu i la possibilitat de reclamar els drets.
Ara fa quatre anys, en una situació d’extrema sequera, la societat gironina es va mobilitzar en massa, des d’una multitud de sectors (pagesia, administracions locals, ecologistes, etc.) per defensar el Ter i el retorn del seu cabal a la conca. El lema era “Necessitem l´aigua, defensem el Ter” i les reclamacions transcendien l’eventual situació d’urgència i aspiraven a canviar el model de gestió de la conca. En bona mesura, va ser resultat d’aquesta pressió que el govern es comprometés amb el retorn de cabals a mitjà termini. En part aquest compromís, i en part les pluges que van alleujar la sequera, van permetre la normalització de la situació i que la lluita caigués en la pràctica extinció. Des de llavors, les administracions han avançat molt poc en la concreció de mesures que permetessin el compliment dels compromisos. En aquest moment, sense una sequera tan greu, el canvi que s’ha posat sobre la taula compromet l’aigua del riu per un futur a llarg termini, i elimina la possibilitat que la iniciativa popular pugui ni tan sols reclamar res. És un moment històric. Si es tira endavant la privatització d’Aigües Ter-Llobregat el que s’està venent és la seva aigua, el futur de molts, i fins i tot el seu dret a tenir-hi veu, i per tant a rebel·lar-s’hi en contra.
En una situació similar, davant la possibilitat de privatitzar l’aigua en un moment de crisi econòmica, ara fa poc més d’un any, Itàlia va organitzar un referèndum per preguntar, entre d’altres qüestions, si la societat acceptava aquesta mesura. Va votar un 57% de la ciutadania, i un 96% dels votants van mostrar-se en contra de la privatització. Paris va privatitzar l’abastament d’aigua el 1984, el 2010 el va remunicipalitzar, i va poder abaixar el cost de la factura. Aquests dies s’escriu la història hidràulica de Catalunya, i particularment la del Ter.
Mereixem, primer, un referèndum sobre la privatització d’Aigües Ter-Llobregat, i després, un autèntic diàleg per solucionar la situació del riu Ter.
