Ser ramader: una cursa d’obstacles

Viure del sector primari cada vegada és més complicat. Els preus baixos dels productes, les hores de dedicació que demana i el poc prestigi que té el sector fan que aquest ofici pateixi una crisi generacional. Pocs joves tenen les ganes, el temps i els recursos per tirar endavant un projecte agrari o ramader.

L’agricultura i la ramaderia formen un sector clau per al desenvolupament de la societat.

Endrecen el paisatge i proporcionen els aliments i els recursos indispensables per viure. Ara bé, dades de l’Idescat mostren el poc pes actual d’aquest sector. A Catalunya, aporta un 1% al PIB (2018), i representa només un 1,6% de la població ocupada. Treballar al camp és una feina dura, demana dedicació i condiciona la vida dels qui hi treballen. “És totalment vocacional” coincideixen tots els ramaders.

Per això cada vegada hi ha menys gent disposada a treballar-hi. I tot i que la incorporació de joves en els últims anys s’ha vist incrementada, encara segueix sent necessari un canvi generacional per assegurar el futur del sector.

 

Principals entrebancs

Pocs joves s’atreveixen a obrir nous negocis ramaders per les dificultats que això representa, i els qui ho fan intenten sobreviure gràcies a les ajudes que la Generalitat de Catalunya atorga a ramaders i agricultors d’entre 18 i 40 anys per engegar la primera instal·lació.

Segons un estudi realitzat en el marc d’un projecte pel retorn dels joves al món rural, una de les principals dificultats dels joves és l’accés a la propietat de la terra. Actualment, el 84,5% de la propietat de la terra es troba en mans de titulars majors de 65 anys, i l’única via per accedir-hi és l’arrendament. A més, cada vegada és necessari tenir més terra per sobreviure. “Fa 100 anys, una família podia viure perfectament amb unes 10 hectàrees. Ara és impossible, i cada vegada hauràs de treballar més i moure més quantitat de volum per guanyar-te la vida” apunta Marc Pujol, propietari d’una explotació porcina.

Els recursos econòmics tampoc hi ajuden. Engegar un negoci requereix una inversió inicial que pocs es poden permetre. A més, el sector té baixa rendibilitat i està molt mal pagat. Mentre el producte final de cara al consumidor ha augmentat considerablement el seu preu al llarg dels últims anys, la matèria primera s’ha mantingut a nivells molt baixos. De manera que les grans empreses comercialitzadores estan fent perillar l’existència de petites explotacions que ja no són sostenibles econòmicament. “Produir un litre de llet ens costa cap a 0,42 cèntims, i l’estem cobrant a 0,32”, es queixa Eduard Toral, ramader del Mas Eusebi.

A l’explotació familiar bovina de llet de Mas Eusebi, que avui dia porten Cristina Sabeña i el seu pare, ara fa dotze anys van decidir pasteuritzar i comercialitzar autònomament una part de la llet. Asseguren que així han incrementat una mica els beneficis, però no tant com esperaven perquè els productes de proximitat estan poc valorats: “a molta gent li és igual d’on vingui, el que els importa és el preu, i es pensen que és molt més sa beure llet desnatada de bric -que no és llet, ja que li treuen tot perquè duri més- enlloc de llet de veritat” comenta Sabeña.

L’excessiva burocràcia que reclamen les administracions també condiciona els joves ramaders. “Ho has de demostrar tot, explicar-ho tot, llicències, permisos, normatives” assenyala Pujol. “Hi ha d’haver un control, però potser molts dels papers que estem fent no farien tanta falta. Amb tot el que ens demanen, només ens falta que hàgim d’apuntar les vegades que caguen i pixen les vaques”, apunta Toral.

 

Poc prestigi social

El sector tampoc gaudeix d’un prestigi social que convidi els joves a introduir-s’hi. Sovint és mal vist i poc valorat. “Ens veuen com els arreplegats, els que no sabem què fer, ni volem estudiar”, comenta Berta Vilà, estudiant de Ramaderia i Assistència en Sanitat animal (RAS). A més, en aquests últims anys, les onades d’animalisme i veganisme han afectat molt negativament el sector. “Molta gent desconeix el que fem nosaltres i no ho valoren” observa Sabeña. “Els grups d’animalistes estan fent molt de mal perquè diuen barbaritats. I la gent de ciutat, a qui no arriba el món ramader directament, se’ls creu. Falta coneixement i visualització del sector”, assenyala Vilà.

Ara bé, tot i les dificultats i el futur poc esperançador del sector, encara hi ha joves que es formen a les escoles agràries, la majoria fills de famílies ramaderes, per continuar el negoci familiar. És cert però, que també hi ha qui té empenta per intentar obrir una nova explotació. És el cas de Clàudia Mompart, estudiant de RAS, que amb 19 anys està en procés d’obrir una explotació de boví de carn. Mompart té esperances perquè assegura que “la ramaderia tindrà futur si la gent compra producte de proximitat i dona suport als pagesos”.