Sòria

En La meva primera estada a Sòria va ser quan era una població no gaire més gran que l’actual Torroella. Ara no escapa de les servituds de totes les ciutats: blocs i més blocs anodins (en els millors dels casos) i sovint rematadament lletjos envolten els nuclis antics. Sòria no passa de ser la segona capital de “província” espanyola amb menys població, només superada per Terol, a la cua de tot. Les poblacions volen créixer (no comprenc aquesta dèria). Creix Ullà, creix Torroella i creix Sòria. Fins a on? El mal més gran, encara, és que es creix sense digerir, perquè la rapidesa és l’altra característica d’aquest món embogit. Pocs nuclis de població se salven de la insensatesa de la segona meitat del segle XX. Normalment, com més “progrés” (econòmic) menys seny. La cobdícia!

Doncs bé, he tornat a Sòria per visitar l’exposició “Las Edades del Hombre” que segueix el cicle iniciat l’any 1988 a Valladolid. Són exposicions que tenen en comú donar a conèixer el ric patrimoni de les diòcesis de Castilla y León. Les exposicions han aconseguit un alt grau d’esplendor, tant per la qualitat del patrimoni que mostren com pels encertats guions, sempre diferents, que són el fil conductor expositiu. Enguany, a Sòria el lema és “Paisajes interiores”, títol que evoca espiritualitat i el resultat és magnífic. Amb uns audiovisuals de suport aconsegueixen transmetre l’abc del fet religiós, cristià concretament, a uns visitants majoritàriament analfabets sobre significats i simbolismes religiosos i, sovint, sense cap experiència de diàleg interior. És el resultat d’un menyspreu envers allò que ens és estrany. I les religions i l’espiritualitat ara són marginals, folklòriques per a uns, atàviques per a altres, supersticions, negocis, dominació per a molts… en fi, que ens falta bastant diàleg i un pèl d’humilitat per apropar-nos a aquells que cerquen i anhelen sentit. Em fa tremolar una cultura que es diverteix fent foguera de la introspecció de les generacions que ens han precedit.

L’exposició restarà oberta fins al mes de desembre i encara hi sou a temps a visitar-la si és que esteu disposats, sobretot, a fer aquest viatge interior. Potser ja sabeu el conte del guru (“guru” en hindi vol dir aquell que dissipa -ru- la fosca -gu-, com la paraula indoeuropea que deriva en el grec “Theós” i el llatí “Deus”, significa llum). El conte diu així: una vegada a l’Índia, un jove es va acostar a un grup de gent que escoltava els ensenyaments d’un guru molt famós. El jove portava un ocell viu a les mans i va dir al guru: -Home savi, tu que ho saps tot, digues-me: l’ocell que tinc a les mans, és viu o mort? El jove pensava a dins seu: “Si diu que és mort, obriré les mans i mostraré davant de tothom que el guru s’ha equivocat. I si diu que és viu, l’esclafaré i obriré les mans per mostrar-li també que s’ha equivocat”. El guru va fer un silenci i va respondre: -Busca en el teu interior. L’ocell està com tu desitgis que estigui.

Aquest conte encapçala el darrer número, el 162, dels Quaderns CJ, de Josep F. Marià i Serrano, que us aconsello llegir per la mateixa raó que us vull fer anar a Sòria. Entre altres coses, diu: “…les religions també són sistemes de control social que, paradoxalment, poden arribar a aconsellar d’esclafar l’ocell, en lloc d’alliberar-lo”. Però també: “…les religions són en el sentit més autèntic, invitacions a l’experiència espiritual”. “Així com la llum no destrossa allò que toca sinó que ens ressalta les qualitats, així podem afirmar que el Déu-llum no destrossa la llibertat humana sinó que la potencia, li dóna relleu, la porta a la seva plenitud”.