Deu fer poc més d’un mes, vaig tenir l’oportunitat i el goig de poder visitar a Valladolid una exposició dedicada a Joaquim Sorolla que es titulava “Sorolla, un jardín para pintar”.
L’exposició, que era monotemàtica, et feia entrar de ple en un dels gran somnis de l’artista, que no era altre que poder conviure amb la seva família i el seu art en un lloc que aplegués en un sol espai estudi i habitatge, units per un jardí de disseny propi que ell pogués recrear en les pintures de l’última etapa de la seva vida.
A finals de l’any 1911, es complí part del somni de l’artista, quan es traslladà a viure amb la seva família a la nova casa on també tenia l’estudi, però hauria d’esperar fins a l’any 1917 per veure realitzada la totalitat del seu somni amb la finalització del jardí que ell mateix havia meticulosament dissenyat.
L’exposició mostrava segurament una de les facetes menys conegudes de l’obra d’aquest extraordinari artista i la seva passió pels jardins. A la mostra vam veure com el petit espai d’aquell jardí va generar un munt de possibilitats pictòriques que Sorolla va saber aprofitar i esprémer al màxim; la seva inspiració va saber retenir a la tela uns moments intensos de despreocupació, de goig i d’una creativitat pictòrica vital per a l’artista.
Pràcticament la totalitat dels quadres exposats, molts de l’última etapa de l’artista, se centren exclusivament en la natura dels jardins. Hi ressalten de manera categòrica els trets més característics de la seva pintura tals com la llum i el color, sota les visions i els detalls d’unes composicions situades en un mateix espai i que, malgrat el que es podria suposar, no resulten ni repetitives, ni avorrides, ni monòtones.
Al primer cop d’ull, em cridà l’atenció l’absència total de figures humanes o d’animals, però després de veure-la amb més deteniment, vaig comprendre que la natura, la composició i els detalls del jardí eren l’objectiu primordial de l’artista i que qualsevol altre element era accessori i prescindible. Una altra conclusió que em va suggerir el conjunt de l’obra exposada —molt menys espectacular que la que tenim més coneguda de Sorolla— és que en la seva execució el pinzell a mans de l’artista es movia de forma molt ràpida, espontània i lliure, tal com pot correspondre a un artista que ja no ha de demostrar res, que gaudeix de tots els reconeixements i que es pot permetre el caprici de pintar un dels seus temes preferits tan sols per la pròpia recreació.
A Sorolla li agradava pintar al natural, no era artista d’estudi; la majoria de les seves obres són fetes a l’aire lliure i a la llum del dia. Ell ho va resumir magistralment en poques paraules: “No m’agrada l’estudi per pintar, ho detesto amb tota la meva ànima. Jo aprofito tot el temps que puc la calor, perquè estic pintant de la manera que jo desitjava, és a dir, a llum lliure.”
A quasi totes les obres de la mostra s’imposa el seu gran mestratge. El traç ferm i decidit del pinzell no busca recrear la perfecció de la imatge; crec que el que buscava per damunt de tot era retenir les sensacions, la llum i la percepció de l’atmosfera d’un instant molt precís, fet que pot provocar la falsa interpretació que l’artista tenia pressa per acabar l’obra, quan en realitat el que pretenia era captar sense dilacions un ambient i una llum que per moments s’anaven allunyant o canviant.
Malgrat que en aquestes quatre línies ens hem centrat més en la temàtica dels jardins, Joaquim Sorolla va conrear també el retrat, el paisatge, les marines i també la temàtica social i històrica. Persones expertes en art han catalogat l’obra de Sorolla dins el moviment luminista, altres la cataloguen dins l’estil impressionista. Personalment, la contemplació d’aquella exposició ha fet reafirmar-me en el que sempre he cregut: Joaquim Sorolla és per damunt de tot un dels grans impressionistes, tot i que en algunes obres pot estar molt influenciat pel moviment luminista.
