Tant-l’hi-fa” (a Torroella diem “talifà”), “tant és”, “no ve d’aquí”, “ja està bé”, “tant-se-val” són expressions que considero, en general, nefastes. Reflecteixen maneres de pensar i maneres de fer que s’utilitzen per no esmerar-s’hi més, perquè les coses -un producte, un servei- ja tenen prou qualitat. “Ja està bé, home, no t’hi encaparris més”.
Que els acabats d’un article podrien millorar? Que un cambrer podria servir millor un plat o una beguda? No et queixis. “Tant-l’hi-fa, ja està bé”…
M’enrecordo que un empresari japonès m’explicava l’èxit comercial dels productes del seu país perquè allà no es comprava mai un article o un servei que presentessin una imperfecció. Si una llauna de coca-cola exhibia una ratllada, ja no la comprava ningú. Si en un hotel fallava alguna cosa, no es tornava mai més a aquell hotel.
Però encara és molt pitjor aquesta manera de pensar quan deriva cap al món dels valors. “Tant-l’hi-fà” o “ja està bé” aplicat a l’ètica, al comportament social, pren llavors un altre nom: “tot s’hi val”. Aleshores es relativitza tot. Es pot començar per relativitzar la tradicional reclamació de respecte als pares com a fonament d’una societat estructurada des del seu nucli essencial. O relativitzar el reconeixement de l’autoritat dels mestres com a via indispensable d’adquisició de sabiduria i de coneixements (que no és el mateix, és clar). O la subordinació a lleis i normes democràtiques que travin i garanteixin la integració social. O el sentiment del deure com a pas previ a la reclamació de drets. O la responsabilitat social com a justificació de l’exercici de la llibertat individual. O la cerca del bé comú.
Segons la mentalitat postmoderna (que penso que ja està passant de moda), es podia relativitzar tot. La falta de lleialtat a la promesa feta o a la paraula donada o a la fidelitat eren actituds sobre valors relatius, depenien del temps, de les circumstàncies, dels interessos. ¿Què valen les paraules d’un president de Govern, o d’un director d’empresa, o d’un dirigent sindical, o d’un amo o d’un obrer, o d’un client, o d’un proveïdor? Segons aquesta manera de pensar, depèn. La gran paraula seria depèn, tot és relatiu. Si t’enganyen, “què et pensaves, ingenu? Ja se sap.”
Davant de tanta negligència, m’ha cridat l’atenció un article d’Adrià Arboix, “Lectura dels clàssics: una bona recepta contra la dictadura del relativisme”. En copio unes frases.
“El relativisme immoderat i l’atomització acaben generant desconcert, angoixa i inseguretat. Si tot és relatiu no som lliures. El relativisme deixa desarmats els individus de la comunitat en front de la impostura. El dubte, en canvi, és la veritat de la nostra època. I així, per exemple, observem com els nostres polítics no solen complir els compromisos que han promès, amb impunitat i sense recança, i la seva dignitat és cada vegada més qüestionable”.
No sé perquè em sembla que la crisi farà pensar a molts en els valors sòlids, segurs, els de tota la vida, i que el relativisme és un valor “massa relatiu”. Vaja, que no serveix per resoldre els problemes del nostre temps. És hora de fer coses i de fer-les ben fetes, no de qualsevol manera. Davant la crisi no es pot dir “tant-l’hi-fa”.
