El Pla director territorial de l’Empordà va ser aprovat l’any 2006 amb l’objectiu d’ordenar el desenvolupament territorial de les comarques de l’Alt i el Baix Empordà.
El pla establia diferents categories de protecció dels espais empordanesos, des d’una protecció especial per aquelles àrees de major valor, fins una protecció preventiva genèrica per evitar la proliferació de construccions i actuacions inapropiades en els indrets més comuns. A més, d’acord amb una sèrie d’escenaris econòmics i demogràfics, el pla identificava el tipus de creixement adequat per a cada nucli poblacional, per tal de preservar llurs valors i alhora assegurar una distribució eficient de les infraestructures i els serveis. Es tractava, en definitiva, d’una eina per prevenir el desgavell que podria produir-se si cada municipi fa el seu planejament urbanístic sense tenir en compte el marc comarcal, o si cada sector defensa únicament els seus interessos particulars sense parar atenció, per exemple, en la conservació dels espais naturals, el paisatge, o l’agricultura. El Pla director va quedar sense efecte el 2010, quan es va aprovar el Pla territorial parcial de les Comarques Gironines heretant-ne la majoria de disposicions.
Fa uns dies la Federació d’Hostaleria de Girona, que agrupa empreses del sector, apuntava al Pla director com el culpable de deixar-los “endarrerits en el segle XIX” (malgrat que el pla datava de 2006) i impedir-los “avançar cap al XXI” (malgrat que ja no sigui vigent). Més enllà de la desinformació que revela la crítica a una figura inexistent, és preocupant la línia que sembla defensar la federació. Segons aquest grup d’empresaris, el futur del sector a les nostres comarques no rau en la contenció dels creixements i la valorització de l’excels patrimoni de què disposem, sinó en donar barra lliure a tot aquell que vulgui crear una nova Empuriabrava, potser fer noves urbanitzacions als espais protegits o fins i tot una nova Platera. Argumenten que el sector turístic és dels pocs que encara funciona, i que per tant cal mimar-lo. Per aquests motius, la Federació demanava al govern que aboleixi el més aviat possible el Pla director de l’Empordà, traspassat ara ja fa més de 2 anys.
De fet, la Federació ja ha trobat per a les seves intencions un aliat ideal en el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Mesos enrere, el ministeri va anunciar la intenció de revisar la llei de costes espanyola, en considerar-la excessivament restrictiva. La idea és que la costa (entengui’s: els trams que queden per urbanitzar) es posi al servei de l’economia per ajudar el país a sortir de la crisi. De moment, al litoral de Tarifa, a l’extrem sud de la península, ja està tirant endavant una urbanització que enterrarà un cordó de dunes, un dels sistemes naturals actualment més singulars i amenaçats. Cal tenir present que això succeeix en unes costes, les espanyoles, on segons l’informe “Destrucció a tota costa” publicat per Greenpeace aquest any, ja s’ha perdut el 60% de la superfície de zones humides, el 70% de les llacunes costaneres i només el 20% dels sistemes dunars estan en bon estat.
L’agrupació d’hostalers, a més, lamentava el fet que les comarques gironines no s’haguessin beneficiat ni de l’Eurovegas, en cas que hagués acabat a Catalunya, ni del parc Barcelona World que l’haurà de substituir als terrenys de Vilaseca i Salou, a la costa tarragonina. En el cas d’Eurovegas, el promotor ja havia aconseguit que el govern es comprometés a adaptar lleis d’acord amb les seves necessitats. El que més li molestava era la protecció de què disposen els espais agrícoles i naturals on pretenia aixecar el casino, així que la Generalitat estava disposada a requalificar els terrenys, passant per sobre de la feina de conservació i millora feta al llarg dels anys, per sobre dels pagesos que subsisteixen en un espai tan condicionat i per sobre, en definitiva, del respecte a la llei i a l’equitat dels ciutadans davant d’ella.
En conclusió, és alarmant veure com alguns estan utilitzant l’excusa de la crisi per fer retrocedir l’àmbit legislatiu i l’ordenament mirant de prostituir el territori en benefici propi. És encara més alarmant veure com sovint troben entre la classe política suposats garants de l’interès general disposats a fer mans i mànigues per tal d’ajudar-los-hi. I el més paradoxal de tot és que tant la possible supressió del Pla Director de l’Empordà, com la revisió a la baixa de la llei de costes, com la predisposició a requalificar els terrenys protegits del delta del Llobregat per acollir casinos, són accions que van únicament encaminades a repetir el model econòmic basat en l’especulació del sòl que ens va portar a la bombolla immobiliària i, en explotar, a la mateixa crisi que suposadament aspiren a solucionar. És que no tenim alternatives a Catalunya, i particularment a l’Empordà, per prosperar sense haver de recórrer a fórmules que s’han provat repetidament fracassades i doloroses a mig i llarg termini? Si no ho vau fer, us convido a llegir l’excel·lent article de Joan Surroca i Sens a l’Emporion 69, de setembre de 2012, dedicat al Baix Empordà. Només cal llegir aquella petita joia per entendre que la resposta és no, per entendre que a l’Empordà tenim moltes i millors alternatives de desenvolupament que omplir de totxo el nostre territori i per entendre que mereixem, també, un sector de l’hostaleria molt més sensible amb els seus valors. Perquè si bé és cert que, tal com diu la Federació d’Hostaleria, el turisme és “la mare dels ous” de l’economia “gironina, catalana i espanyola”, no és menys cert que el territori i el paisatge empordanès són la mare dels ous de bona part d’aquest turisme.