Úmbria

Úmbria, per a mi, és l’Empordanet i la Toscana, l’Alt Empordà. Úmbria no té els visitants de la veïna Toscana del nord, ni els de la capital del Laci al sud, Roma. Per visitar Úmbria amb un cert detall es precisen un parell de mesos. És el temps que he dedicat a recórrer-la en quatre ocasions diferents i, en el meu darrer viatge, he tancat el desig de conèixer pam a pam un dels llocs més extraordinaris que he visitat.

Val la pena que us animeu a descobrir Úmbria si encara no ho heu fet. Per començar, Assís és un lloc que té molt d’encant. Un dels nuclis urbans medievals més ben conservats del món. A vegades hi ha un pèl massa de gent, però no pas si s’evita l’estiu i Setmana Santa. D’Assís m’encanta la porta renaixentista del costat del Temple de Minerva. No em canso de mirar-la des d’algun dels bancs del costat oposat de la Piazza del Comune. És una peça discreta comparada amb altres de majestuoses, però és pura delícia. De les moltes esglésies de la ciutat la meva preferida és San Rufino, l’antiga catedral, on foren batejats Sant Francesc i Santa Clara. La façana és d’una bellesa absoluta. Són també una meravella les basíliques de Santa Clara i San Francesco, amb pintures de Giotto, Cimabue, Pietro Lorenzetti, Simone Martini… que després de les darreres restauracions ofereixen tota la seva llum inicial.

En aquest darrer viatge, a part d’anar als llocs de la regió que em faltaven, he tornat a aquells que més m’atrauen: Assís, Orvietto, Perugia i Gubbio fan venir pell de gallina. Però on estic sempre a punt d’agafar la síndrome d’Stendhal és a dues poblacions relativament petites: Spello i Spoleto. Els carrers, portalades, esglésies i pintures d’Spello… tot és diví. A l’església de Santa Maria Maggiore podria estar hores i hores observant les pintures de Pintoricchio. Prendre cafè amb algú que estimes als jardins de la cafeteria “Giardino” és el més proper a un nou Edèn. Des d’allà s’observa un paisatge humanitzat en la seva justa mesura i, deixant passar el temps sense cap pressa, un viu moments auris, d’aquells que ens salven de tota misèria. A Spoleto hi ha una quantitat d’art que solament és possible assimilar si un hi va avisat i ho digereix pas a pas. Però de tot, em quedo amb les pintures de Filippo Lippi del Duomo. És tan emocionant contemplar-les que és per caure de culs! Pocs, molt pocs llocs, m’han fet sentir tantes vibracions d’emoció: Altamira, el Partenó, la capella dels Scrovegni, Chillida-Leku…

Però tot l’art del món és irrellevant si no té una translació a la vida. El miracle no es fa esperar mai. Si la mirada és atenta es descobreixen ànimes belles que et tradueixen les expressions sublims de les imatges de Lippi. Prenent un capuccino al “Caffé degli artisti”, a la plaça del mercat, una cambrera amable ignora que està ajudant a canviar el món amb el somriure dels àngels de Lippi. L’artista Raffaele Ariante, d’Assís, creador de les “bombes de la pau”, em va obsequiar amb una conversa encantadora, clara demostració del compromís dels artistes. O Anna, la monja jove originària del Senegal, de la comunitat benedictina del convent on m’hostatjo. Han mort els seus pares sense arribar a la vellesa i també els seus nou germans i germanes, víctimes del terrorisme de la fam, molt més virulent que cap altre. I malgrat la seva vida de tragèdia, només té paraules amables per a tothom i en particular per als qui pateixen algun tipus de discapacitat. Persones amb tanta sensibilitat, tanta bondat, deixen sense paraules i fan pensar que potser sí tenim futur.

Panoràmica d'Assís -Úmbria-