He pujat al porxo de casa meva, el meu lloc preferit, amb la intenció de fer foc a la llar, el primer d’aquesta tardor. La tarda es presenta plujosa, i el cel, completament tapat, té el característic color gris plom que assenyala pluja. Decideixo, doncs, passar unes hores llegint un interessant llibre que ja fa massa dies que he començat i que he pensat que podia acabar.
Al cap de poc d’haver iniciat la lectura i prop de l’agradable escalfor de les estelles que cremen amb afició, ha començat a ploure. És una pluja fina, transparent, tranquil·la…, una carícia per a tot el que toca, assedegat de tants de dies secs! Les teulades de les cases -que són moltes les que puc veure des d’aquí-, els terrats, els arbres dels petits jardins interiors (el de casa i els de les cases veïnes) la reben amb agraïment.
No fa ni un alè d’aire. No es mou ni una fulla. Tot respira quietud… Quin plaer! Quina pau! Aquesta pluja treu la pols acumulada de dies i dies, i en poca estona el paisatge canvia de color, tot es veu net, tot lluu, tot celebra la pluja esperada.
Les teules, ja amarades d’aigua, expulsen la que els sobra, que és recollida pels reguerets del costat destinats a tal fi, i que menen l’aigua cap a la tortuga formant diminutes cascades a cada final de teula.
L’aigua és neta i clara… Quin gust fa de veure-la! Va baixant, a poc a poc, lentament, sense pressa, jugant amb els petits obstacles que troba pel camí, i s’ajunta amb la que ja corre per les tortugues, i juntes segueixen el seu camí cap a les canaleres, fins al carrer. Quin serà el seu destí final?
Veig dues canals d’una casa veïna que aboquen l’aigua directament al carrer, també a poc a poc, com si fossin un gros gallet de càntir que volgués calmar la set del carreró de l’Arquet, assedegat de fa ja molts dies, i treure la brutícia ocasionada pels gossos que han trobat un lloc per satisfer les seves necessitats, la qual cosa enrabia els veïns, que no hi troben la solució per evitar-ho.
Aquest espectacle tan dolç que propicia la pluja, tan relaxant, m’ha aportat un plàcid benestar, un sentiment de gratitud per aquesta contemplació inesperada, i m’ha fet adonar que es poden trobar moments ben plaents que massa sovint ens passen desapercebuts. Amb aquest agradable estat d’ànim he reprès la lectura.
No m’he adonat del canvi que es produïa a fora fins que no he sentit uns quants trons i he vist la llum intermitent dels llamps, acompanyats de la remor de la ben coneguda tramuntana. Què ha passat? A l’altre costat dels vidres tot està esvalotat, els arbres es mouen d’un costat a l’altre com si el vent volgués arrancar-los totes les branques. A les tortugues, l’aigua ha deixat el seu pas relaxat i tranquil i ha començat a córrer a més no poder empesa per la que baixa dels teulats i del cel. Amb penes i treballs l’engoleix la canalera, l’encarregada de portar l’aigua al carrer. Les canals de la casa veïna no poden conduir l’aigua que els arriba i que la tramuntana expulsa a dreta i esquerra com si la seva intenció fos no deixar-la sortir. Quina transformació!
La tarda ha tingut un final inesperat. Ha començat com una suau melodia, dolça, romàntica, relaxant, encantadora, en definitiva, però ha acabat amb una espectacular tempesta que m’ha fet venir al cap la cançó Stormy Weather (Temps de tempesta), de Harold Arlen, interpretada per l’admirat Frank Sinatra i també, magistralment, per la cantant Lena Horne. La natura és imprevisible, d’aquí el seu encís.
