Quan portem tot just més d’una setmana del mes d’abril podem dir que finalment la primavera ha arribat a Moscou. Avui hem gaudit de temperatures positives amb força estona per sobre dels deu graus centígrads. A diferència de la resta d’Europa, la primavera a Rússia no comença el 20 de març sinó que ho fa l’1 de març. També en això Rússia és diferent.
Que Rússia és ben diferent d’Europa –tot i que gran part del país geogràficament pertany al continent europeu- ja ho tenia clar molt abans de venir a viure a Moscou. Molt abans, fins i tot, de començar a viatjar a Rússia i lligar la meva vida a aquest país tan especial.
Aviat farà dos anys que resideixo oficialment a Moscou. Dos anys especialment intensos marcats, primer, per la pandèmia que ha assolat el mon, i segon, pel conflicte bèl·lic que es va iniciar el passat 24 de febrer amb els primers atacs en territori ucraïnès.
A Occident sovint parlem de Rússia amb força desconeixement del país i de la seva mentalitat individual i col·lectiva. Per una part tenim els clixés de l’època soviètica: societat dirigida i manipulada, secretisme, control dels ciutadans. I a partir dels anys noranta, vam afegir un segon bloc de clixés: capitalisme sense control, màfies que ho controlen tot, etcètera.
Tots aquests clixés es van confirmant, amb major o menor mesura, un cop vius aquí de forma continuada i ben integrat a la comunitat. La societat no només va estar manipulada i dirigida durant els setanta anys de comunisme, sinó que en bona part ho continua estant ara. Del secretisme no cal ni parlar-ne: com a qualsevol país ex-comunista (i Rússia n’era l’alma mater) el fet d’amagar dades i informació a la població era i és un fet recurrent.
Amb la pandèmia n’hem tingut un bon exemple: més enllà de l’aprovació de la vacuna Sputnik V de forma exprés i saltant-se algunes etapes, va haver-hi una manipulació continua de quines dades es facilitaven, quan, i de quina forma. Això no va fer més que contribuir a que molts ciutadans russos no s’hagin volgut vacunar, simplement perquè no es refien del seu propi govern.
I tot i les estadístiques negatives de contagis, pacients ingressats, col·lapse hospitalari i defuncions, sempre vaig tenir la sensació que aquí a Moscou el COVID-19 era menys greu i perillós que a la resta del planeta.
Tot just fa un mes que les mascaretes ja no són obligatòries a Rússia. La diferència s’aprecia bàsicament als transports i als comerços. Durant aquests dos anys de pandèmia l’ús de la mascareta ha sigut molt residual, com a mínim a Moscou. Diria que en els moments més durs dels contagis potser només el cinquanta per cent en fèiem ús als transports públics.
A diferència del que passa a Europa, l’eliminació de l’obligatorietat de la mascareta en espais tancats va ser decidida “a la russa”: quan el Govern pren una decisió acostuma a tenir un efecte immediat. Crec recordar que es va anunciar només dos dies abans d’entrar en vigor. Curiosament, només uns dies després que comencés la denominada “operació militar especial” a Ucraïna.
Jo, com molts, estava totalment convençut que no passaria res, que l’exèrcit rus no iniciaría un conflicte bèl·lic en ple 2022. Però malauradament estava molt equivocat. De fet el dia abans vaig mantenir una reunió amb una emprenedora de Moscou per acabar de discutir un projecte empresarial que havíem d’iniciar de forma més o menys imminent. En cap moment vam parlar de la possibilitat que hagués de començar un conflicte. En sentir les notícies l’endemà al matí, vaig comprendre ràpidament que el projecte havia finalitzat abans de començar.
La vida ha canviat a Moscou. Nosaltres no patim els horrors de la guerra com així ho fan els ucraïnesos, però patim els efectes de les sancions econòmiques i l’aïllament internacional. I qui les patim som els ciutadans de carrer.
Com passa arreu, la societat russa també està enganxada a les xarxes socials. Totes, amb l’excepció de whatsapp, han estat bloquejades o, com és el cas de twitter, ralentitzades. ¿Significa això que a Rússia ja no hi ha accés? És clar que no. És tan senzill com connectar-se mitjançant una VPN, una connexió “remota”. Les xarxes occidentals amb el pas dels anys han conquerit els usuaris russos. Però amb les restriccions actuals està despuntant VK, coneguda com el “facebook rus”. Fins i tot, fa només uns dies hem vist que s’hi posen esforços per a promocionar rutube, l’alternativa al gegant americà youtube.
Més curiosa ha estat la reacció de certs ciutadans amb el tancament de comerços com IKEA, McDonald’s, Uniqlo, Inditex, etc. La multinacional sueca va ser de les primeres a “tancar”. Tot i que, ràpidament, van precisar que es tractava d’un tancament temporal, com és el cas de McDonald’s. En tots dos casos, segueixen pagant tant els lloguers dels locals com els salaris dels empleats. I, segons em va assegurar la meva veïna de replà, manager del McDonald’s més proper, la previsió és reprendre l’operació al maig. Deia que la reacció és curiosa perquè la indignació és majúscula: tothom esmentava una suposada russofòbia occidental al mateix temps que corrien a consumir la darrera hamburguesa, comprar els darrers articles a IKEA o uns texans a Levi’s, abans que tanquessin les seves portes. I estic segur que quan reobrin, els mateixos individus indignats amb Amèrica i les seves titelles europees tornaran a ser clients d’aquests negocis. Cap dubte. Tots estem plens de contradiccions i el russos no són pas una excepció.
Com a ciutadà estranger m’he trobat en situacions que si no fos per la desgraciada situació que les provoquen, farien fins i tot una certa gràcia: familiars, amics, coneguts no només de casa sinó d’Europa, EEUU, Israel, Austràlia, Mèxic o Tailandia, no fan més que preguntar-me per la guerra i la vida a Rússia. Fins i tot coneguts que ens aquests dos anys no han donat senyals de vida, ara es mostren preocupats pel fet de si puc trobar oli, Coca Cola, i formatges al supermercat. Doncs sí, hi trobem de tot, com abans de la guerra. Això sí, al voltant d’un 25% més car.
Al mateix temps, els russos, gent que tampoc ha mostrat un interès especial vers la meva vida aquest temps, de cop i volta, no fan més que preguntar-me què en penso, de tot plegat. I aquí sí que has de ser força més curós. No pas per que la gent pugui estar a favor de la invasió, que no és el cas la majoria de vegades, sinó perquè fins i tot als partidaris de la pau i contraris a l’agressió els surt l’orgull patri i has de respondre sense donar peu a possibles ofenses. On més recança em feia és a l’àmbit familiar i en les amistats més properes. Perquè el poble rus és un poble orgullós, no gaire habituat a admetre i acceptar les crítiques d’algú de fora. Si hi ha res a dir, ja ho direm nosaltres (la cosa aniria més o menys així).
Lligat a aquest pensament nacional i patriòtic hi ha un profund sentiment militar que ve com a mínim de la segona guerra mundial, coneguda a Rússia com a Gran Guerra Patriòtica. Cada 9 de maig tot el país celebra el Dia de la Victòria que va molt més enllà de fer desfilades i passejar tancs per la plaça Roja. No només està ben vist que el fill, el nebot o el veí vagin a complir el servei militar obligatori, sinó que molts ho consideren del tot necessari. No només per a defensar el país de suposats agressors imperialistes sinó per ajudar a que el noi es faci home, que li ensenyin disciplina, marcialitat i totes aquestes coses.
I et quedes una mica perplex quan veus que l’adoctrinament comença a les escoles, de ben petits, on ja comencen a dibuixar i pintar tancs i avions de combat. I del tot embadalit, quan descobreixes una mena de parc temàtic de la guerra, inaugurat fa cosa de quatre o cinc anys, als afores de Moscou, Park Patriot. El nom ja és prou clar del que t’hi trobaràs.
Jo soc un estranger que gaudeix de la residència permanent i els beneficis i privilegis que això comporta. Per contra, els professionals estrangers que treballen aquí ho fan amb un visat que pot ser suspès en qualsevol moment. O els pot ser negat el reingrés al país sense cap motiu aparent. No és pas el meu cas. Tinc, gairebé, tots els privilegis d’un ciutadà rus, però sense ser-ho. I aquest és el punt. Segueixo sent un estranger. I amb residència o sense, els estrangers a Rússia sempre som sospitosos d’alguna cosa.
Miquel Lázaro, Moscou 8 d’abril de 2022
