La proposta del llibre era la creació d’una estructura política que governés tot el món, amb un Parlament mundial triat per sufragi universal, una Judicatura mundial que donés solució als conflictes que avui es resolen per via militar, i un poder executiu compost d’un Consell Econòmic, Social, Cultural i de Desenvolupament, encarregat d’anivellar el desenvolupament de tots els països, i un Consell de Pau i Seguretat que canviés l’actual model basat en la imposició de la pau per la força a un nou concepte basat en la prevenció de la violència.
Tothom dirà que tot plegat no és més que una utopia. Els mateixos autors ho reconeixen, però al mateix temps reivindiquen la necessitat de la utopia.
Val la pena destacar que Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la UNESCO, membre honorari del Club de Roma, assistent a l’acte, envià el seu missatge als escèptics tot proclamant que “els realistes no han canviat mai res”.
És possible que tot plegat no sigui altra cosa que un exercici de bona voluntat, però d’una cosa podem estar segurs, i és que el sistema actual no ens porta ni a la llibertat, ni a la justícia ni a la fraternitat universals, sinó al domini d’uns forts cada cop més potents, a l’alienació d’unes masses cada cop més consumidores, a l’abandó d’uns miserables cada cop més arraconats i a l’abús d’un medi natural que ja comença a rebel·lar-se. Els quals un dia o altre diran prou.
Un món com el que tenim, que no posi per davant la dignitat de les persones i el respecte per l’entorn, porta al conflicte i a la destrucció.
Així, doncs, benvingudes siguin les utopies. I benvingut sigui, un dia o altre, un sol món. Culturalment divers, políticament unit.
