Passa sovint que la gent d’aquest país ho vegi tot fosc. Es posa a dubtar sobre la capacitat dels nostres polítics, de les nostres institucions, de les nostres forces, i ho lliga ràpidament amb un futur necessàriament negre que ens espera. És el discurs del pessimisme: que si no tenim polítics d’alçada, que si la Generalitat no té un discurs potent davant el govern central, que si no serem mai res… Val a dir que de motius no en falten, però no hi seria de més que féssim de tant en tant comparacions amb els polítics i institucions de països que tenim ben a prop: les trifulgues madrilenyes, el safareig italià, la corrupció a tort i a dret a Europa i fora d’Europa. Tampoc no hem d’oblidar que Catalunya moltes vegades corre la cursa amb les cames lligades o amb el plom a les sabates amb què ens ha obsequiat el mateix Estat espanyol. Us recordeu del senyor Aznar, de la senyora Magdalena Álvarez… o del que ha fet Iberia amb l’abandonament de l’aeroport de Barcelona per enfortir el de Madrid?
Avui volia fer, però, una altra mena de reflexió sobre el nostre futur. Ja vaig dir en ocasió anterior que no ens aniria malament una mica d’optimisme, imprescindible per tirar endavant sense complexos, i vaig parlar de l’excel·lència d’algun dels nostres centres universitaris i de recerca. Ara voldria remarcar el fruit que podem treure de les condicions excepcionals de la nostra situació territorial, al nord del sud d’Europa, enmig del corredor del Mediterrani. Ja sé que no dic res de nou, però val la pena de posar al dia la nostra consciència al respecte.
A finals de novembre passat més de cent trenta entitats i empreses dels principals estats de la Unió Europea varen presentar un estudi sobre els avantatges econòmics, energètics i ecològics d’una ruta ferroviària que ha de travessar per les principals regions econòmiques europees, des d’Estocolm fins a Algesires, i que passaria per Catalunya, pel corredor del Mediterrani. L’estudi va ser presentat per Ferrmed, l’entitat que agrupa les empreses interessades (Promoció del Gran Eix Ferroviari de Mercaderies Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrani Occidental), i serà posat en consideració al Parlament Europeu aquest 2010.
El recorregut preveu el tram de ferrocarril des de Lió cap a Barcelona per Montpeller i Perpinyà, seguint després per València i Almeria a Algesires. Com de costum, el nostre rival serà Madrid, que estaria situada en un eix alternatiu Lió, Irun, Madrid, Algesires. Les diferències, però, són clares: Lió-Algesires per Barcelona 1.700 km, per Madrid 2.200 km. El preu de transportar 1000 tones seria: passant per Barcelona 70.000 euros, per Madrid 94.000 euros. Esperem que aquesta vegada guanyi la racionalitat, i suposem que ho garantirà el fet que el projecte és europeu, no espanyol. Que no ens tornés a passar allò del Tren de Gran Velocitat, altrament dit AVE, que surt de Madrid en totes direccions i oblida que el màxim moviment econòmic és entre Barcelona i València.
Han realitzat l’estudi dotze empreses consultores de gran prestigi de tot Europa, ha comptat amb el suport financer i logístic de la Comissió Europea i de governs estatals i regionals, entre ells naturalment Catalunya, n’ha fet el seguiment el govern federal de Bèlgica, hi han participat les cambres de comerç de Catalunya, València i Múrcia… Per cert, Espanya és l’únic estat de l’Europa occidental que no ha donat suport a l’associació Ferrmed. L’únic.
Per als que ens fem un tip de veure caravanes de camions i més camions que transporten mercaderies amunt i avall per l’autopista AP-7, els avantatges econòmics, energètics i ecològics de la solució ferroviària salta a la vista. Ja era hora de pensar altre cop en el tren.
