Les epidèmies són, amb tota probabilitat, els fenòmens històrics on el caos i la incertesa es fan més presents. Aquí faig un breu repàs històric, dividit en tres actes i un epíleg, de com les societats han gestionat aquest caos, amb la intenció d’aportar una llum crítica a la gestió que en fem avui dia.
Acte I – Llums estel·lars
Si parem a pensar-hi, la paraula «pestilència» és una paraula preciosa. Els metges medievals la disseccionaven així: pes- (tempesta), te- (temps) i -lència (llum, estrelles). És a dir, temps de tempestes que prové de les estrelles. I és que la medicina medieval és, possiblement, la més poètica i harmoniosa de les medicines occidentals. I com que, amb la teoria ve la pràctica, creien que podien anticipar-se a les epidèmies, llegint les estrelles. Almenys, així ens ho deixa escrit el lleidatà Jacme d’Agramont, dies abans de morir de l’epidèmia de pesta negra. El mateix escrit on el metge obre camí a la modernitat dient que no només ens podem atrevir a preveure-les, sinó també a prevenir-les. És el segle XV i no és l’únic que ho pensa. I és que fins aquell moment, les epidèmies s’havien vist com a fenòmens naturals incontrolables. Hom, davant una epidèmia, no podia fer més que resar i desitjar-se sort durant la tempesta. Tot i que, com diu el dramaturg Sergio Blanco, la mort medieval era una ficció tan potent, que no saps si resaven per morir-se (i salvar-se en el paradís) o sobreviure (i seguir patint en l’infern terrenal). Per si de cas, com apunten algunes cròniques, crec que molts medievals eren cauts i preferien boig conegut que savi per conèixer. Fos com fos, no serà fins el segle XV, en l’inici de la modernitat, que podem començar a parlar d’una autèntica gestió d’epidèmies.
Acte II – Ciutats impenetrables
Aquesta gestió consisteix, bàsicament, en l’aïllament. Les viles i ciutats, davant amenaça o declaració d’epidèmia, decideixen començar a practicar cordons sanitaris (prohibició de la lliure circulació de persones i mercaderies) i llatzerets (presons per contagiats). I amb aquestes mesures, que podem anomenar «aïllacionistes», perquè aïllen persones o llocs, creen una altra ficció: allà fora hi ha un enemic que no s’ha de deixar entrar dins els murs. Un enemic invisible i mortal que penetra amb molta facilitat. Un llenguatge que va lligat a l’ús de metàfores bèl·liques i, més endavant, patriòtiques. Un nosaltres (els sans) en front d’uns altres (els contagiats). Fins i tot alguns llocs com Torroella de Montgrí, durant el segle XVII creen unes juntes, anomenades «del morbo», formada per metges i sentinelles que vigilen que ningú procedent de cap lloc sospitós vingui a pernoctar al Baix Ter durant l’epidèmia. També envien fora muralles a tot aquell que «dessota li creixin bubons», signe de pesta, i se l’anima a fer confinament en algun cau del Montgrí. Unes mesures molt severes de comportament i control social que, contrari al que hom podria pensar, resulten ser molt populars, ja que ofereixen una certa (i generalment, falsa) sensació de seguretat. És a dir, ara ja no són només els metges qui creuen que les epidèmies es poden prevenir i, per tant, gestionar, ara també ho creu la població en general. Cosa que esperona les autoritats a crear més i millors polítiques sanitàries, i provoca l’ascens social de la figura del metge.
Cal dir que és en aquest acte de la història quan també es decideix ampliar molts dels hospitals de malalts i pobres. Alguns d’ells, just després de severes epidèmies. N’és exemple el de Torroella, que el 1661, poc després dels quatre brots de tifus, amplia de quatre a dotze els llits. No es tracta de mera caritat sinó d’una mesura mèdica: els pobres es consideren potencials focus d’infecció. I és que els cordons sanitaris no només són físics, són també de classe. Per això, i per evitar danys majors, es popularitza la caritat burgesa, en forma de carn i sopes durant les epidèmies. I de passada, es netegen algun que altre pecat capital.
Acte III – Desinfectants
Durant els segles XIX i XX, les mesures aïllacionistes entren en crisi. Bé, per ser sincers, només una mica. Continuen sent igual o més populars que en el segle passat, però ara no tenen l’aval mèdic. Això provoca que els polítics continuïn imposant-les tot i el martelleig incessant de científics que ho desaconsellen. I és que la comunitat mèdica d’entre finals del segle XVIII i el segle XIX té conviccions per fer-ho: la teoria miasmàtica. Aquesta creu que les epidèmies sorgeixen de focus de putrefacció (per exemple, aigües estancades), dels quals s’evapora un vapor tòxic que el vent porta als poblats. Per ser honestos, aquesta teoria no té res de nou i s’alimenta de la medicina clàssica, medieval i moderna. Però ara té un nou marc científic. I sí, dic marc científic, perquè el mètode científic ja s’havia desenvolupat en aquella època i aquesta teoria s’explica molt bé dins el mètode. Així que si les epidèmies són lliures com el vent, els cordons sanitaris són, bàsicament, inútils. Ara l’únic que cal fer contra una epidèmia és desinfectar els llocs putrefactes i mal ventilats. En altres paraules: higiene. Per això no és estrany trobar normatives tan impopulars en aquesta època com la prohibició de tirar aigües fecals per la finestra durant una epidèmia.
A tot això, cal tenir en compte, que molts metges provenien de famílies de professions liberals o comerciants, als quals això de limitar el lliure moviment de persones i mercaderies amb cordons sanitaris, ho veien més un inconvenient que una solució. I els interessava proposar mesures alternatives, menys agressives amb l’economia. El que avui dia anomenaríem un conflicte d’interessos en tota regla. Per això, sabent els devastadors efectes sobre l’economia que provoquen les epidèmies, no van ser poques les autoritats (especialment, liberals) les que durant el segle XIX, davant els primers símptomes d’epidèmia, aclucaven els ulls, i no feien res fins que els morts s’acumulaven en els cementiris. No fos cas que es parés l’economia per l’alarmisme o la por infundada d’algun metge.
Epíleg – L’era dels microbis
Tot això va canviar amb l’arribada de la teoria microbiològica, a finals del segle XIX, aquella que creu que les epidèmies són causades per uns éssers microscòpics descoberts el segle XVII. L’enemic continuava sent letal i invisible, però ara se’l podia definir bé. Ja no és una massa d’aire, sinó un ésser viu (o no) el qual se’l pot neutralitzar amb vacunes, antibiòtics i sèrums. És a dir, el camp de batalla es trasllada del mapa geogràfic a dins el cos humà. De la població a l’individu. Una solució que, sigui dit de passada, els liberals els permetia enviar els cordons sanitaris a la paperera de la història. Ara, l’únic que cal fer per fer front a una epidèmia són campanyes de vacunació, juntament amb tot l’arsenal farmacològic. I, sent sincers, amb l’assentament d’aquesta nova doctrina, les grans epidèmies van desaparèixer. De fet, l’última, encara en els albors de la microbiologia, fou la grip de 1918. Un relat (quasi) perfecte, si no fos per un petit detall: les dates no quadren.
Almenys, això afirmen alguns historiadors de la malaltia, que veuen com el decreixement de malalties epidèmiques es produeix anys abans de l’ús extensiu de vacunes i antibiòtics. Com diu la pel·lícula, ningú és perfecte. Ni tampoc la microbiologia. Apunten, en canvi, que el factor clau pel descens foren les millores socials, acompanyades de la higiene i la bona alimentació.
Sigui com sigui, avui dia podem comprovar, a propòsit de l’epidèmia del nou coronavirus (2019-20), com tota la bateria de mesures que s’implementen provenen d’una herència antiga. D’un diàleg constant entre sistemes mèdics i polítics al llarg de la història. Això no només ens hauria de fer reflexionar sobre com sovint menyspreem algunes medicines històriques, que eren (i són) tan vàlides al seu temps com ho és la nostra avui. També, els vicis que hem de corregir d’aquesta herència. I és que no només n’hem pres allò que ens és bo, sinó també la solidaritat falsa i interessada cap als més pobres (com han fet moltes ciutats acollint els sense sostre que fins aquell moment excloïa), la calúmnia a sanitaris (com li passà a Li Wenliang), la reticència de la majoria de governs occidentals a prendre mesures pels possibles efectes econòmics, les picabaralles polítiques, a propòsit de les mateixes, el llenguatge bel·licista, la persecució i vigilància de ciutadans o les ampliacions d’hospitals a corre-cuita (posant de manifest, no només la improvisació, sinó la precarització de la infraestructura social més important). Tots aquests elements han estat presents en el passat i sembla que també en la gestió de l’epidèmia actual.
Malgrat el que diguin els mitjans de comunicació, aquesta situació té molts precedents. També en la història contemporània. Tot i així, la història de la gestió sanitària i, especialment, del caos és (quasi) desconeguda. I és que hem de recordar que la història no és només un mirall on vanagloriar-nos dels nostres triomfs, sinó també per aprendre col·lectivament. I encara que sovint no vulguem mirar, la història no deixarà de fer-nos de mirall. Ni tampoc deixarà de reflectir-nos a les generacions futures. Està en les nostres mans com ens hi voldrem veure.
