Escrits des de la presó

La quantitat d’escriptors que en un moment o altre de la seva vida foren hostes de l’Estat és considerable. Els primers noms que ens venen al cap són els de Miguel de Cervantes, Fray Luis de León, Oscar Wilde, Fiodor Dostoievski… O sigui, literats de renom. Tanmateix, la relació podria allargar-se pàgines i pàgines. I si bé és cert que alguns escriptors només van estar privats de llibertats alguns mesos, altres patiren aquesta dolorosa experiència durant anys, dècades fins i tot. Afegim-hi que alguns visitaren la presó més d’un cop. Sense oblidar els que hi moriren, com ara el malaguanyat Miguel Hernández. Molts dels escriptors empresonats escriviren entre reixes obres que avui dia són clàssics de la literatura universal. Podríem posar-ne uns quants exemples.

Les causes per les quals tants escriptors han anat a raure entre reixes són diverses: motius econòmics, morals, vagància, delictes de sang… Naturalment, no manquen casos de clara injustícia, com el del poeta peruà César Vallejo. Tanmateix, la major part foren engarjolats per motius polítics. Al costat de presos comuns, sovint hi ha hagut presos i preses de consciència. Si en altres temps els escriptors denunciaven els abusos dels sàtrapes, al llarg de l’època contemporània molts escriptors denunciaren els abusos de dictadors d’arreu i de tota llei.

A Catalunya, afortunadament no hem tingut cap escriptor professional empresonat. Per tant, fins fa molt poc no hi havia en la producció literària catalana obres escrites a la presó. Tot i que el prosista i traductor medieval Bernat Metge explica a Lo somni (1399) que patí presó al Castell Nou, ens manquen proves documentals d’aquesta privació de llibertat. Els escriptors que, per les seves idees polítiques, o simplement pel fet d’haver escrit en català, temien ésser empresonats després de la guerra civil, s’exiliaren ben lluny. Llavors escriure en català era considerat un gran delicte. A Carles Rahola els franquistes no el tancaren. L’emmudiren per sempre. Fou l’únic escriptor català a qui els vencedors de la guerra civil pogueren condemnar a mort.

Tanmateix, aquets dos darrers anys s’han escrit entre reixes unes quantes obres de catalans engarjolats. Com és ben sabut, les han escrit els presos polítics catalans, els polítics presos catalans que diuen a Espanya ( els colpistes, fins i tot, per a la caverna mediàtica). Els polítics i polítiques condemnats del Tribunal Suprem tenien coses per explicar, temps i talent per fer-ho, i aviat posaren fil a l’agulla. A la presó el que més hi sobra és temps lliure. Jo diria que en tenien necessitat, com qualsevol ésser viu en tenim de beure, menjar, respirar, dormir… No cal esmentar els autors ni els títols dels llibres de què parlo. Els coneixem prou bé.

Una altra cosa és que haguem llegit el que han escrit en les cel·les on han de romandre la major part del temps. En aquest país malauradament no es llegeix gaire, i encara menys la mena d’escrits que han publicat Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Dolors Bassa i la resta de presos polítics. Els pocs lectors que habiten aquest país s’estimen més la ficció que no pas llibres que parlin d’esperança i llibertat, de la ferma voluntat de continuar pel mateix camí que va dur a l’1-O, del que no vam poder assabentar-nos a través de la informació que rebien des del Tribunal Suprem, del dia a dia en un centre penitenciari… Últimament moltes persones es queixen pel fet d’haver d’estar confinades tants dies a casa a causa de la pandèmia de coronavirus que patim. Doncs bé: que pensin en els presos polítics, alguns dels quals ja duen més de nou-cents dies empresonats. I, francament, és mol t millor estat confinat a casa que no pas tancat en una presó.

Quan els presos polítics catalans surtin definitivament de la presó, és probable que a més d’un se li acudeixi de dir como decíamos ayer, com va fer, segons la tradició (probablement és fals, però, com diuen els italians, se non é vero e ben trobato), el pobre Fray Luis de León quan es reintegrà a la seva càtedra salmantina després de passar una llarga temporada en una presó de la Santa Inquisició.

Perquè encara que siguin catalans i independentistes, els nostres presos polítics són persones cultes i, entre altres coses, coneixen la literatura castellana – i les biografies d’alguns dels seus clàssics – tant o més bé que aquests espanyolistes de pandereta (l’expressió és d’Antonio Machado) que els han dit de tot i que han manifestat el seu desig de veure com es podreixin a la presó.

 

Los comentarios están cerrados.