Aprincipis de maig vaig tenir ocasió de fer un viatge de tres dies a la ciutat de Fes (Marroc) per visitar escoles i instituts.
Des dels Serveis Educatius del Baix Empordà es va organitzar aquesta expedició amb l’objectiu de conèixer les escoles i el sistema educatiu del Marroc, d’on prové gran part de l’alumnat nouvingut que tenim a les escoles i instituts de l’Empordà.
L’Associació Hassan II ens va posar en contacte amb els Serveis Educatius de Fes, els quals ens varen organitzar una visita molt interessant a diferents centres educatius: començant per la Universitat de Fes, la primera universitat del Marroc que data del segle xiv; un centre de secundària, una escola de primària, una escola semirural de primària i una escola alcorànica situada al bell mig de la medina de Fes.
En tot moment vàrem trobar un professorat molt acollidor que ens va ensenyar el centre, les aules amb els alumnes, els patis… i disposat a contestar totes les nostres preguntes.
A les aules es respira un aire de disciplina i respecte, així com un tipus d’ensenyament molt tradicional. Ens varen explicar que des de fa dos anys els mestres no poden pegar els alumnes i es preguntaven si, a la llarga, afectaria la disciplina dels centres. Això ens va fer reflexionar sobre la situació i el clima de treball que es genera a les nostres aules i sobre el contrast que deuen trobar aquests alumnes quan arriben a les nostres escoles. I per tant és important tenir present el canvi que els suposa a nivell escolar.
Vull dir que estic totalment en contra dels càstigs corporals i tampoc estic a favor d’una pinya ben donada com se sent a dir algunes vegades. Que no hi hagi càstigs corporals (un cop de regle a la mà, un clatellot, una estirada d’orelles…) no ha de ser sinònim de disbauxa. Els nens i adolescents, siguin del país que siguin, siguin a casa o a l’escola, necessiten i agraeixen que se’ls posin límits, amb respecte, amb estimació i amb molta fermesa.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció són els pocs recursos materials que tenen per treballar en comparació amb els de les nostres escoles i instituts. Pissarra, llibres i llibretes davant d’aules d’informàtica, audiovisuals, biblioteca, laboratoris, aules de plàstica, de música…
Segurament les nostres escoles podrien estar més ben equipades, però també podríem treure més bon rendiment dels materials que tenim. Probablement, també, hauríem de dedicar, tant a casa com en els centres educatius, esforços a ensenyar els nostres fills i els nostres alumnes a respectar i apreciar aquest material que val molts diners i que, a vegades, tan poca importància li donen perquè troben tan normal que hi sigui.
Finalment em va cridar l’atenció la gran rellevància que té, en el sistema educatiu del Marroc, l’ensenyament de la llengua àrab, de les matemàtiques i de la llengua francesa. Ells dediquen moltes hores a aquestes matèries que nosaltres anomenem instrumentals perquè són l’instrument per aprendre les altres matèries i també per anar per la vida amb una certa autonomia.
Va ser una molt bona experiència. Ens vàrem sentir molt ben acollits i, el més important, ens va apropar una mica més a la realitat escolar dels nostres alumnes nouvinguts. Esperem que això ens ajudi a entendre’ls millor.
