El curs següent va entrar en vigor la LOGSE, una llei que canviava tot el panorama de l’ensenyament: la primària s’acabava als dotze anys, i amb aquesta edat tots els alumnes ingressaven als instituts on farien els quatre cursos d’ ESO i, posteriorment i de forma voluntària, podien fer els dos cursos de batxillerat o bé, els cicles de formació professional. Aquell curs, per tant, varem acollir els setanta alumnes de catorze anys que solien començar –ara com alumnes de tercer d’ESO-, més els cent alumnes de dotze anys que començaven el nou cicle.
Aquest canvi va significar que el convent ens quedés petit, per la qual cosa es varen llogar uns locals comercials a la plaça dels Dolors, on vàrem instal·lar els alumnes més grans. Al mateix temps va caldre canviar totalment el ritme de vida de la comunitat: una de les banderes de l’ESO era que l’alumne podia escollir bona part del seu pla d’estudis, la qual cosa provocava molt moviment entre aules, però al mateix temps exigia un control molt més estricte, cosa que va provocar que calgués tancar el carrer Onze de Setembre amb una tela metàl·lica, que a molts torroellencs ens produí quatre anys de vergonya.
La LOGSE preveia transport i menjador gratuït per tots els alumnes que no fossin del municipi, i això no afectava els alumnes de l’Estartit, per tant va caldre afegir a tot l’enrenou que va significar el canvi de sistema, entomar l’enèrgica protesta d’aquests pares que exigien que els seus fills fossin considerats alumnes de fora municipi. Després de tenses reunions entre aquest col·lectiu de pares, els representants d’Ensenyament i el consistori, es va arribar a un acord temporal que, temps més tard, van ratificar els tribunals.
La nova estructura de l’institut tampoc podia acollir els cent alumnes més que arribaven el curs següent i va caldre muntar quatre barracons al carrer de Santa Caterina, de manera que la repartició del curs 97/98 va ser: primer cicle d’ESO als barracons, segon cicle d’ESO al convent i batxillerat a la plaça dels Dolors, a més l’Educació Física al pavelló, i ens va caldre muntar un itinerari especial per alumnes amb molts problemes d’adaptació que acollíem en un espai que ens havia cedit l’ajuntament a l’antic escorxador. No cal fer massa esforç per endevinar la complexitat de la logística que aquesta situació provocava.
Aquest muntatge no es podia eternitzar, i el Departament d’Ensenyament va sol·licitar la cessió d’uns terrenys per construir-hi el nou institut. Bona part del poble volia situar-lo en un espai proper al convent, ja que el mig miler d’alumnes que acull el centre donava i seguiria donant vida i vitalitat a la vila; aquestes persones proposaven fer-lo a l’horta d’en Radresa, al carrer del riu. Però les autoritats preferien un espai exterior, i adduïen en contra de l’altra proposta que era un espai inundable, característica que es deu haver perdut quan un altre consistori ha decidit erigir-hi l’Espai Ter que és a punt d’inaugurar-se.
La primavera de 1981, una cadena humana vestida de blanc va simbolitzar els trasllat dels tres espais que ocupava l’institut cap al centre nou, situat al final del carrer Santa Caterina. És un centre de tres plantes amb un gran pati i vistes impressionants tan a la plana i al mar com al Montgrí; té una entrada espectacular amb una finestra a gran altura que emmarca el castell quan creues la porta d’accés, una escala que és un balcó constant cap al dit hall, i unes terrasses que ja les voldrien tenir molts hotels… passadissos amb taquilles per tots els alumnes i amb espais per poder-hi fer un recés. Però ha calgut renunciar a alguns d’aquests luxes, per fer l’edifici més operatiu.
I així, amb una estructura de cinc grups de primer, segon i tercer d’ESO, quatre grups de quart i dos de Batxillerat, més l’aula d’acollida i diferents grups d’atenció als alumnes amb més problemes d’aprenentatge, hem passat els darrers deu anys, amb èxits i fracassos, adaptant-nos als successius canvis legislatius –la LOCE el 2002 i la LOE de 2006-, i contemplant com es van situant els nostres exalumnes, alguns dels quals són professors del centre.
Perquè aquests vint-i-cinc anys no només han passat per la institució, sinó que també han afectat els que li hem donat vitalitat, i en Miquel Camós va iniciar una sèrie de jubilacions de professors que ha calgut substituir per sang més nova i amb més empenta que, de ben segur, seguiran fent de l’IES Montgrí un centre de referència per als joves del Baix Ter.
