Dues conferències i una pregunta (entre moltes)
El motiu que em va portar a aquesta Jornada va ser, en primer lloc, cercar resposta a la situació que estem vivint a Catalunya i, en segon lloc, donar suport i felicitar la Fundació Ernest Lluch i el Museu de la Mediterrània, que han fet possible arribar a la desena jornada.
El director del Museu de la Mediterrània, Gerard Cruset, va fer-ne la presentació al mateix temps que informava que, per problemes d’agenda, Joaquim Nadal hi intervindria en la segona part.
Xavier Casals, doctor en Història, va fer la conferència i la va acompanyar amb una projecció de diapositives, que la feren molt entenedora.
─ La transició. Acceptar la monarquia de Franco; autonomies amb consens basat en definicions confuses avui qüestionades (café para todos); expansió del funcionariat; mite fundacional; partits amb finançament opac, oligàrquics, i allunyats dels ciutadans; expansió del funcionariat; monarquia amb crisi, i institucions debat (Tribunal Constitucional, representació, Senat).
─ Catalunya, epicentre polític. El 2003, es va signar l’acord entre PSC, ERC i ICV-UiA, que varen superar la majoria de CiU, i l’alternança de govern. La desafecció des del 2008 coincidí amb la crisi econòmica. Els nous partits CUP, PxC, SI i C’s foren la protesta dins del sistema.
Els vots dels cinc partits (CiU, PSC, PP, ERC i ICV) del 97,4% a les autonòmiques del 2003 baixaren al 81,6% el 2012, amb l’increment dels que es presentaren com a moviments cívics. Els indignats i la protesta “No vull pagar” foren una clara insubmissió de masses.
─Espanya, un mapa polític que es complica, i tendències emergents. Pateix avui els mateixos problemes de la restauració del 1898, una regeneració política que es manifesta impossible, un bipartidisme no representatiu, un creixement del separatisme: Via catalana i el plebiscit municipal per la independència amb ampli suport. Tendències al canvi i tensions entre territoris.
Josep Maria Carreres, tresorer i vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, va presentar Joaquim Nadal, que començà recordant Ernest Lluch en una conferència, la qual resumeixo, i molt.
─ El PSC. No sóc amic de formular com ha de ser el futur, però sí d’afirmar que es produirà un gran canvi. Varen entestar-se en una proposta, ni progressista ni reformista, que ens passarà per damunt. Ancorats en el passat, hem d’adaptar-nos a noves circumstàncies.
─ Què passarà? Fer un pas enrere pot modificar la realitat històrica. Un tractament incorrecte dels consensos pot dinamitar la transició i obviar el procés històric.
─ Avui el PP, i fins i tot el PSOE, acceptarien el retorn de Tarradellas tal com es va fer? En una taula de negociació i en un joc d’equilibris?
─ La transició. El mateix Miquel Roca Junyent no sap com ens en sortirem. El PP espera que ens barallem. És el gran disbarat, tant del PP espanyol com del PP català.
─ Proposta. No podem quedar estancats: sí a una democràcia formal, autogovern, camí per arribar fins a […].
─ Garantir un estat de dret, amb habitatge (SAREB), xarxa hospitalària, escoles, ocupació, etc.
─ No fer un pas enrere. Obtenir un bon resultat dins de la unitat. Construir des del diàleg, sense una guerra d’independència. No a un altre 1714.
─ Una Catalunya, a dins o a fora?
─ El futur, la nostra capacitat ha d’obrir una cruïlla de civilitzacions, apuntar-se a un federalisme.
Un gran canvi: un món que mor i que encara no ha nascut.
─ Garantir l’estat de dret: bons resultats, sota la bandera de la unitat.
─ Reflexió en veu alta sobre en quin punt estem i com hem de fer la transició.
─ Seria suïcida pensar que l’Estatut ens ha portat a una mala situació. En el Pacte institucional de 1978-1979, els pares de la pàtria es varen trobar, en fer la Constitució, amb una situació avui desconeguda.
Josep Martinoy, moderador.
Va comentar les intervencions: la monarquia, els partits, les autonomies, la transició, la crisi, els mòbils i Internet, l’extrema dreta, els nous partits i la deriva antiparlamentària.
En realitat, les dues conferències es van focalitzar en l’aspecte polític i van eludir altres temes importants com la qüestió econòmica.
En el torn de preguntes, se’n van fer bastants. Comentaré la que vaig fer i les qüestions que em varen motivar a fer-la: la variació a l’alça de l’IBEX 35, que ha crescut un 25%, i la por que s’utilitza afirmant que Catalunya independent serà expulsada d’Europa.
L’amenaça contra el dret a decidir és “l’expulsió automàtica”; “quedarà fora de l’euro”; “les empreses catalanes hauran de pagar aranzels”; “les multinacionals fugiran en massa”, però no hi ha cap normativa europea que prevegi l’aparició d’un nou estat, segregat d’un estat membre, i quedar-nos fora de la UE és altament seductor. “Sense contribuir-hi econòmicament, hi quedaríem o hi entraríem, com els països que gaudeixen de l’estatut de país associat, amb lliure circulació de persones, béns i serveis.” Avui, Catalunya és contribuent directa! La nostra aportació supera en uns mil milions anuals els fons europeus rebuts. I cap estat hi té dret de veto!
França o Alemanya voldrien pagar aranzels per exportar cotxes, productes químics, medicaments i altres productes des de les empreses multinacionals establertes a Catalunya?
L’endemà d’un nou estat a Europa, la mateixa Europa facilitaria un acord d’associació. Del que no estic tan segur és que sigui indispensable mantenir-nos dins de la zona euro. Com Àustria o Dinamarca, Catalunya independent i amb moneda pròpia és possible. Cercant com a model el centre i el nord d’Europa, com els països que formen el CAD-8 (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, els Països Baixos, Suècia i Suïssa), amb dimensió i població semblants a la nostra. De fet, només la meitat formen part de la zona euro: Àustria, Bèlgica, Finlàndia i els Països Baixos. Uns altres dos, Noruega i Suïssa, no formen part ni de la Unió Europea; i la resta, Suècia i Dinamarca, són a la UE, però mantenen la seva pròpia moneda. Què serà de Catalunya?
