A la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundación Mapfre a Barcelona, s’exposa una retrospectiva comparativa de dos grans pintors de principis del segle passat (exposició oberta fins el 13 de gener). Un d’ells, el més conegut, Pablo Ruiz Picasso (Málaga,1881-Mogins,1973) es contraposa a un altre, quelcom més ignorat, François-Marie Martínez Picabia (París,1879-1953). Els dos pintors desenvolupen una gran part de la seva obra a París, reben les mateixes influències dels diferents moviments i avantguardes que neixen o s’exalten en aquesta ciutat i ambdós cerquen la realitat profunda dels seu temps, però des de visions personals diferents i irreductibles.
L’exposició Picasso/Picabia es molt didàctica i respectuosa amb l’obra de cadascun d’ells, si bé a algun observador (no imparcial en el meu cas) li pugui semblar que Picasso és més agosarat i va sempre una mica per davant. Això no es així en el cas de la pintura cubista, on trobem quelcom del millor d’aquest corrent (Figs.1 i 2). En aquests quadres tots dos autors hi destaquen, però és en els de Picabia que hi llueix amb excel·lència la seva capacitat de síntesi i interpretació cubista del paisatge, gairebé un precursor del que anys després acabarà manifestant-se en l’expressionisme abstracte. Curiosament, Picabia és dels pintors ubicats a París que resta més indiferent a la crida al ordre dels anys vint, si exceptuem la seva sèrie de Espagnoles molt ben representades en la mostra que comentem.
Era coneguda l’admiració de Picabia per Picasso, així com una certa indiferència d’aquest pel seu col·lega (1). Sembla que a Picasso no li plaïa mostrar-li el seu reconeixement, encara que fos implícitament, tal com ho podia fer amb d’altres pintors. De fet, fa la impressió que la coincidència en els seus orígens (el pare de Picabia era hispano-cubà ), la cacofonia dels seus cognoms i les seves mútues actituds de recerca en l’expressió pictòrica, a Picasso l’engavanyaven. (Figs.3 i 4)
Tots dos artistes van exposar la seva obra a Barcelona i tots dos van conèixer la potència de les pintures romàniques del MNAC (2), si bé en el cas del pintor malagueny aquesta empremta va ser més profunda i junt a la de les pintures romanes de la vil.la pompeiana de Boscoreale (3) (Fig.5), li son més constituents. Formen part dels seus fonaments i li donen uns trets propis, per sobre de les tendències i ismes de la primera meitat del segle XX.
La comprensió sincera per part de Picasso d’aquest art tan antic, romànic i romà, i la seva lúcida reconversió pictòrica, fan que la seva obra tingui un pes i una bellesa excepcionals (3).
Durant aquesta tardor s’ha pogut veure a la Sala Parés de Barcelona, l’exposició dedicada a l’obra recent (pintura i escultura) de José María Guerrero Medina (Jaén,1942). Guerrero Medina ens fa conèixer, una vegada més, tota la força de la seva mirada (4). Aquesta, igual que la dels pintors que acabem de comentar, cerca la realitat profunda d’allò que ens envolta, ens il·lumina unes aparences personals, però a la vegada ens descobreix quelcom més de nosaltres mateixos i del nostre temps. La seva pintura sorgeix de manera senzilla però molt elaborada, ens mostra unes imatges de formes i colors que ens interpel·len pel seu misteri de tensió i repòs.
La simplicitat i volums de les seves obres ens atrauen per una bellesa que sentim compartida (Figs.6,7 i 8) Ens recorda el talent i l’atmosfera d’altres grans pintors d’ahir; de Picasso, Matisse, Braque, o pot ser tal vegada la de Jawlensky (Torzôk, Rússia,1864-Wiesbaden,1941), pintor adscrit a l’expressionisme alemany, que va treballar conjuntament amb els també russos Kandinsky i Marianne von Werefkin, els quals eren coneguts pels seus companys de Der Blaue Reiter, per la intensitat i lluminositat dels seus colors (5) (Fig.9).
Picasso, Picabia i Guerrero Medina ens ensenyen quelcom de la pintura, que ens obra les portes a un món de valors estètics i morals, unes fites aconseguides pel talent i l’estima d’un art, d’un ofici, que no tothom sap conrear.
Bibliografia:
- Aurélie Verdier, L´hora actual. Picabia-Picasso i tornadap.14-21, a PICASSO/PICABIA, La Pintura en Qüestió. Fundación MAPFRE, 2018.
- Pablo Jiménez Burillo, Leyre Bozal Chamorro, Pablo Picasso i Francis Picabia a Barcelonap.24-35, a PICASSO/PICABIA, La Pintura en Qüestió. Fundación MAPFRE, 2018.
- Concepció Boncompte Coll, De ‘Pageses d’Andorra’ a ‘Demoiselles d’Avignon’: un viatge romànic p.p.17-62, a Picasso. De ‘Pageses d’Andorra’ a ‘Demoiselles d’Avignon’: un viatge romànic. Govern d’Andorra, 2016.
- Vázquez Montalbán, Guerrero Medina y la mismisidad del lenguaje. SALA PARÉS, 1999.
- Frank-Rüdiger Hildebrabdt, Alexej Jawlensky, auf den grund geschaut 5. Edition Bauhütte Alfter, 2013.