(Continuació de la part (1), publicada al núm.144, desembre de 2018)
Però la Mediterrània, a banda dels combats i els conflictes, també va ser durant mil·lennis capaç de viure èpoques de pau on construir grans monuments com les set meravelles de l’antiguitat. Malauradament, amb el pas dels segles, només les piràmides resten en peu: el far d’Alexandria va esclatar en mil bocins caient al mar; la xardor va assecar els jardins penjants de Babilònia i el vent se’ls va endur fets cendra i pols; un piròman va acabar amb el gran temple d’Àrtemis a Èfes; els cavallers hospitalaris van robar els antics marbres blancs del Mausoleu d’Halicarnàs per construir-se un castell negre; l’estàtua criselefantina de Zeus a Olímpia va ser saquejada brutalment; un terratrèmol va tombar l’altíssim Colós de Rodes a l’entrada del port antic de l’illa, i les seves restes de coure van ser venudes finalment a un mercader jueu que se les va endur Àsia endins a lloms d’una llarga caravana de pollins. Només les piràmides han resistit les inclemències tant del temps com dels homes, i tenen el mèrit de ser l’atracció turística més antiga del planeta. Quan Heròdot al segle V aC. les visita a Guiza, ja tenen més de dos mil anys, i ens les descriu totes cobertes d’un revestiment polit i blanc de pedra calcària que, al sol, enlluernava. La monumental grandiositat, les proporcions simètriques perfectes, i l’orientació precisa respecte de les estrelles circumpolars que no desapareixen mai de l’horitzó, van despertar des de sempre sospites sobre quins van ser els seus extraordinaris constructors: gegants, àngels, dimonis, o bé visitants extraterrestres? I feien por i pels àrabs van ser considerades filles condemnables de la màgia. Van voler ensorrar-les, desfer-les peça a peça arrencant els blocs i exposant les pedres més febles de l’interior a l’acció agressiva i desintegradora dels elements de l’exterior. Un dels sultans mamelucs del segle XVI va manar de destruir-les totes: “No puc suportar la seva presència muda, el seu immens silenci!” –vociferava. I de llurs pedres callades va anar creixent El Caire sorollós.
La Mediterrània és un mar de mites i d’històries que han configurat el nostre imaginari: Afrodita, la deessa de l’amor va néixer de l’escuma a la bellíssima platja de Petra to Romiu a Xipre; Ícar, el fill de Dèdal, l’arquitecte que va dissenyar el laberint del Minotaure a Cnossos, va volar massa alt, el sol va fondre la cera de les seves ales i el mar se l’empassà; Teseu, després de matar el minotaure a Creta, va fer hissar una vela negra al seu vaixell i el seu pare Egeu, el rei d’Atenes, creient dolorosament que havia mort al laberint, es va llençar de dalt de l’illa al mar; Enees va fugir carregant el seu pare a l’esquena d’una Troia incendiada en els versos de l’Eneida de Virgili; Ulisses, o bé Jasó i els Argonautes, són els viatgers que atenyen Ítaca i el velló d’or; el déu Dionís va convertir uns pirates en dofins perquè havien incomplert un tracte: ara s’acosten juganer a les naus i salven els nàufrags perquè s’han penedit d’haver intentat enganyar el déu; Jofre Rudel, el trobador enamorat d’una dama allunyada que mai no havia vist, Odierna de Jerusalem, mor als seus braços després de travessar tota la Mediterrània només per veure-la; Edmond Dantès, el Comte de Montecristo d’Alexandre Dumas, escapa de la presó llençat al mar cregut per mort.
La nostra Mediterrània és un mar de lletres i de pàgines, de llibres i de versos que no moren mai: són els mites d’Ugarit, els versos lluminosos de l’Ilíada d’Homer, les històries de tot arreu d’Heròdot, les tragèdies gregues de Sòfocles i Eurípides, els diàlegs de Plató, les metamorfosis d’Ovidi, la traducció de la Bíblia dels LXX, la lògica d’Aristòtil, les èglogues d’Horaci, l’estoïcisme de Sèneca, la traducció de la Vulgata. La Mediterrània és els sonets de Petrarca, el Decameró de Bocaccio, la Jerusalem alliberada de Tasso, les àries dels llibrets de Metastasio, el jardí dels Finzi-Contini de Bassani; és la follia missionera de Ramon Llull, la reconquesta virtual de Constantinoble de Tirant lo Blanc, l’amor en vers dels poemes d’Ausiàs March, el cementiri de Sinera de Salvador Espriu; és el Quixot de Cervantes, la nana de la cebolla de Miguel Hernández, els romanços agitanats de Lorca; és el Telèmac de l’abat de Fenelon, el cementiri marí de Valéry; és el Crist de nou ressuscitat de Nikos Kazantzakis, l’Alexandria dels poemes de Kavafis. La nostra Mediterrània és també un mar de sons i melodies: és les cançons melangioses d’Um Kulzum, les òperes de Terradelles, de Pórpora, de Jommelli, de Bellini, de Donizetti, de Verdi; és les músiques de les seves quatre ribes recollides en moltes de les actuacions previstes en aquesta 38ena edició del Festival de Torroella de Montgrí 2018.
Tal com remarca encertadament l’escriptor croat Predrag Matvejévich al seu Breviari de la Mediterrània, els components de la Mediterrània formen un mosaic que encaixa peces de tres en tres elements: l’Europa de la riba nord, els països del Llevant, i el Magrib nord-africà; el judaisme, el cristianisme, i l’islam; la Bíblia hebrea, els Evangelis cristians i l’Alcorà; la devoció de Jerusalem, la raó d’Atenes, i la força civilitzadora de Roma; les ciutats mítiques d’Alexandria, Constantinoble, i Venècia; l’àgora grega, el dret romà, i el diwan oriental; els àrabs de l’Àndalus, els jueus de Sefarad, i la Itàlia del Renaixement; els viatgers imitadors d’Ulisses: el jueu del segle XII Benjamí de Tudela, el venecià Marco Polo al segle XIII, i el tangerí del segle XIV Ibn Battuta; i com diu el vell llibre del Gènesi: els tres fills de Noè: Sem, Cam i Jàfet, els pobles semites, els africans i els indoeuropeus que, a les ribes del nostre mar han sabut barrejar-se per bastir aquesta civilització única i meravellosa de la diversitat. Tot això hom ho percep fàcilment si contemplem el nostre mar amb els ulls del poeta català Joan Vinyoli en dir: “El mar és ple, però jo em passo els dies omplint-lo de mirada.” Des dels concerts previstos enguany al Festival de Torroella de Montgrí, també ho podrem fer!
