Quan comença un nou any, algunes persones solem fer un munt de propòsits carregats de bones intencions per intentar millorar comportaments o erradicar hàbits que poden ser perjudicials per a un mateix o per a la societat. Alguns arriben a prosperar, altres, quan ha passat l’eufòria dels primers dies, es dilueixen entre l’oblit i la manca de voluntat, però sigui quin sigui el resultat, no ho hem de considerar com un intent estèril, almenys ha servit per remoure’ns la consciència i reconèixer que hi ha alguna cosa que no fem prou bé i que s’ha d’intentar millorar.
Tant de bo que polítics i ciutadans féssim una llista de bons propòsits. I entre ells hi incloguéssim intentar posar fre a l’espiral de violència de tot tipus que pateix la societat, una xacra contra la convivència a la qual tard o d’hora s’haurà de posar remei.
La violència és notícia i ven, ens la serveixen a diari en safata de plata, quan ens connectem amb el món i llegim, sentim o veiem les notícies que es difonen amb tota cruesa per qualsevol dels mitjans que avui estan al nostre abast; la violència fictícia ens ve també donada en fortes dosis pels mateixos mitjans o d’altres i malauradament ajuda a ser més tolerants o indiferents davant la real. Quan veus això, sense necessitat d’aprofundir-hi gaire, t’adones que alguna cosa no deu acabar de funcionar prou bé a una societat, que va perdent alguns dels valors més basics de l’espècie humana, i que de continuar així, la violència pot arribar a deteriorar seriosament la convivència pacifica. Només per citar dos exemples recents, i sense entrar en causes ni raons, trobeu normal que per controlar un partit de futbol s’hagin de mobilitzar 5.000 policies?, i prop de 90.000 amb material pesat per controlar unes manifestacions a tot un país?
En l’àmbit més domèstic, s’ha de procurar aturar els assassinats, violacions o la tortura contra els infants exercida pel mateixos progenitors, familiars o per tercers, mostra palpable d’on pot arribar la degeneració d’alguns individus. S’ha de combatre de manera més efectiva la violència de gènere exercida contra les dones; s’ha de perseguir fins a les últimes conseqüències el terrorisme fanàtic que no busca altra cosa que sembrar el terror i fer mal. S’ha d’intentar aturar els assassinats indiscriminats contra grups de persones, sense cap més sentit que el de satisfer les ànsies de matar d’un individu. S’ha d’erradicar la violència a l’esport i a les manifestacions ciutadanes. La droga, juntament amb les bandes organitzades per delinquir, són també capítols d’una violència que cada dia va estenent més els seus tentacles, i així podríem seguir i seguir… Malauradament, la violència és present en tots els àmbits
No hem d’oblidar tampoc la violència verbal o la incruenta, que sense ser sagnant pot arribar a ser tan perniciosa com l’altra, especialment quan trepitja la dignitat de la persona.
S’ha de seguir denunciant la manca de solució a les llargues caravanes d’immigrants que viatgen a peu milers de quilòmetres amb ancians i criatures, i que es dirigeixen a una nova terra promesa, on tan sols els espera el filferro espinós i les afilades concertines davant unes portes que trobaran tancades
Les morts que cada dia es produeixen a la Mediterrània i que, per habituals, fan que comencin a perdre el nostre interès.
La fam com a forma de cruel violència contra els denerits cossos d’uns infants que aquests dies veurem repetidament a la televisió.
Els mercats d’esclaus i el tràfic de persones en ple segle XXI. Hi pot haver més violència que convertir un ser lliure en l’esclau d’un semblant?
La mà d’obra barata de molts països, que condemnen persones i infants a malviure amb uns salaris d’esclavitud, però que nosaltres, hipòcritament, mirem a un altre lloc i seguim consumint els productes que han elaborat les seves mans. Una forma de violència encoberta.
Les guerres, el mercat d’armes i la protecció del medi ambient, que se solen veure en funció dels interessos econòmics de cada país.
Quan un veu tot això, no pot trobar excuses que hi valguin, no hem d’enganyar-nos intentant ignorar o no voler reconèixer que la violència va guanyat terreny a la societat en la mateixa proporció en què es devaluen els valors humans. Desentendre’ns de la realitat ens farà còmplices per silenci o omissió.
Atès que la violència només engendra violència, aturar-la o posar-hi fre només depèn de nosaltres; s’ha de començar des de casa i des de l’escola a ensenyar els valors cívics, la democràcia com a forma de convivència en la diversitat, la pau, el respecte, la tolerància i el valor de la paraula com a eina de negociació i entesa; s’ha d’ensenyar també a tenir comprensió i solidaritat amb els que no han tingut ni la sort ni les oportunitats que hem tingut nosaltres a la vida.
Difícil i llarg? Molt. Una utopia o un somni irrealitzable? Només dependrà de nosaltres. Però el dia que s’acabin els somnis, les utopies i l’esperança, el món estarà irremissiblement perdut.