Al nord-oest de França hi ha una península de costes retallades amb bells i variats paisatges naturals, una geografia sauvage com diuen els francesos que hi passen les vacances. A la costa hi trobem badies, estuaris, platges de sorra fina, penya-segats que fan feredat, centenars de petites illes… I a l’interior, turons, valls, altiplans, boscos frondosos, rius, llacs, prats on pasturen vaques i ovelles… El paisatge humanitzat d’aquesta regió també roba el cor del visitant: castells, esglésies, ponts, molins, capelles, calvaris, poblets antics… Ací i allà, enormes megàlits donen fe d’una ocupació antiga del territori. I una bona colla de ciutats són de visita obligatòria: Saint-Malo, Quimper, Dinan, Nantes, Vannes, Rennes…
Parlem, naturalment, de Bretanya, el finisterrae dels antics, el llunyà oest de l’Europa medieval, de tot el continent euroasiàtic ben mirat. Una regió més gran que Catalunya però menys poblada. I, com Catalunya, amb una forta personalitat cultural, tot i que en regressió d’un temps ençà. El primer que sorprèn el foraster que s’endinsa per Bretanya és la toponímia: Carnac, Kerjean, Quimper, Locronan, Kerfons, Pen-Hir… Aquests i molts altres noms que podem llegir als rètols, evidentment no tenen res de francès. Són noms que provenen de la cultura cèltica, anterior a la romana.
A les acaballes del segle XVIII, la majoria dels habitants de Bretanya no parlaven francès. Parlaven bretó, així como al Rosselló parlaven català. Poc romanitzada, Bretanya restà fora dels territoris septentrionals de la Galia d’on sorgiren les llengües d’oïl després de l’ensulsiada de l’imperi romà. Però esclatà la Revolució Francesa i començà l’ofensiva contra les llengües dites patois, un terme clarament pejoratiu emprat per a referir-se a l’occità, al català, al basc, al bretó… Els principals artífexs d’aquella repressió lingüística foren Bertrand Barère, un diputat gascó, i, sobretot, l’abat Gregoire. Aquest, el 4 de juny de 1794 presentà a la Convenció Nacional un Rapport sur la necessité et les moyens d’aneantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue francaise. O sigui, una relació sobre la necessitat i els medis d’anihilar els patois i d’universalitzar l’ús de la llengua francesa. L’etapa revolucionària coneguda amb el nom de Le Terreur també fou de terror lingüístic per als francesos que no parlaven la llengua de Voltaire.
La política d’assimilació lingüística aviat donà els seus fruits. Bretanya s’integrà en el conjunt estatal francès sense gaires resistències. Fins l’any 1951, en què el govern francès autoritzà l’ensenyament facultatiu de les llengües i dialectes locals a l’Hexàgon, la llengua pròpia de Bretanya fou foragitada de les escoles del país. Avui dia només parlen bretó unes 250.000 persones si fa no fa segons els càlculs més optimistes; és a dir, un 5% de la població. I els pocs que el parlen són majorment persones grans. L’escriptor bretó de més renom, René de Chateaubriand, un romàntic conservador, escrivia en francès.
El futur d’aquesta llengua cèltica que és el bretó sembla dat i beneït. Però malgrat aquesta gran regressió en l’ús de la llengua pròpia, a Bretanya hi ha partits regionalistes i fins nacionalistes. I no és un fet nou. Des del 1932 hi ha un Partit Nacional Bretó. El 1966 es fundà el Front d’Alliberament de Bretanya (FLB), que dinamità dos repetidors de televisió i mantingué contactes amb els nacionalistes corsos. Però cap el 1980 gairebé tots els seus militants havien estat empresonats. El nacionalisme bretó té per objectiu el reconeixement de Bretanya com a nació, així com la unificació dels cinc departaments bretons en una sola regió.
De tot això fins fa poc només en sabia, arran d’unes vacances, el que he explicat al primer paràgraf. De la resta me’n vaig assabentar per boca d’un bretó de soca-rel que vaig conèixer quan els carrers de les nostres poblacions començaren a omplir-se de llaços grocs i de rètols que reclamaven la llibertat dels presos polítics. Vam coincidir en un restaurant del Port de la Selva. Ocupava la taula del costat amb la seva dona i en una de les anades i vingudes de la cambrera que els servia el client li preguntà què significaven aquells llaços grocs. Educadament, l’empleada respongué que de política, sexe i futbol no en parlava amb els clients. La mirada somrient de l’home trobà la meva; jo també somreia perquè, naturalment, no havia pogut evitar de sentir la breu conversa.
Fou llavors que, mentre dinàvem, s’inicià entre ambdós una llarga conversa sobre nacionalismes europeus, especialment el seu i el meu. Aquell bretó estava al corrent del que succeïa al nostre país. Sabia perfectament què significaven aquells llaços i aquelles pancartes. Només havia temptejat el terreny. Em va fer la impressió que sentia una certa enveja – sana, per descomptat- de l’empenta del nostre nacionalisme i la feblesa del seu.
Després d’aquella conversa em vaig interessar pel nacionalisme bretó. Vaig navegar per internet, vaig consultar bibliografia i vaig trobar coses que aquell bretó no m’havia explicat, suposo que per manca de temps. Per exemple, que quan els partits regionalistes i nacionalistes bretons començaren a fer-se sentir els anys setanta, a reclamar a París més autogovern, més competències, la resposta del govern francès fou la de realitzar ràpidament fortes inversions al país. Si més no, això és el que he trobat a les fonts consultades. Certament, hi ha governs més intel·ligents que altres. O més pràctics, com vulgueu dir-ne. En canvi, n’hi ha que l’única paraula que entenen és repressió.
