La Pandèmia a Creu Roja

Des de l’any 1977, Torroella de Montgrí disposa d’una assemblea local de Creu Roja que treballa per donar resposta a persones en risc d’exclusió social seguint els principis d’humanitat, imparcialitat, neutralitat, independència, caràcter voluntari, unitat i universalitat. Va iniciar la seva tasca amb el servei de transport sanitari realitzat per tècnics i personal voluntari que feia serveis a la comunitat com a alternativa al servei militar obligatori. Al llarg d’aquests 40 anys, l’assemblea local de Creu Roja ha anat ampliant el seu ventall d’actuació i avui dia disposa d’una cinquantena de voluntaris que donen cobertura a 17 municipis. Igual que les altres entitats i organitzacions que treballen amb col·lectius vulnerables, durant la pandèmia Creu Roja ha estat a primera línia i Mayte Flórez Arias, coordinadora de l’assemblea local, afirma que han vist afectada la seva tasca social.

Com ha canviat el dia a dia de l’assemblea des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19?
Hem hagut d’adaptar-nos als nous protocols, però el nostre dia a dia ha continuat i no hem tancat l’assemblea en cap moment. Sí que vam prendre mesures de seguretat: vam tancar la porta del local i vam establir visites amb cita prèvia. Així podíem protegir els usuaris i a nosaltres mateixos. Però hem estat des del primer dia al servei de la ciutadania.

Heu pogut continuar donant resposta a tots els projectes que teníeu engegats?
No, hem hagut de limitar l’actuació en alguns projectes per poder prioritzar l’emergència social. En temps de crisi i pandèmia el més important és l’ésser humà. Hem aturat els projectes als quals no arribàvem per falta de temps o de voluntariat amb un perfil específic, i que per les seves característiques podíem aturar. Per exemple, el projecte de medi ambient: la recollida de taps de plàstic i diaris; o la recollida de roba infantil de segona mà.

I pel que fa als projectes que han continuat actius, heu variat el mètode d’actuació?
Sí, per exemple, en el projecte de suport a les famílies amb menors de dos anys, hem seguit fent les entregues de bolquers i productes d’higiene. Ara bé, en comptes de fer-les a l’assemblea les hem fet a domicili, sempre respectant les mesures de seguretat. Per altra banda, hem aturat les visites als domicilis de persones grans, ja que són el primer col·lectiu de risc. Les hem substituït per trucades telefòniques de seguiment que fan dues voluntàries des de l’assemblea o des del seu domicili.

Referent al voluntariat, quines mesures heu adoptat d’ençà de la pandèmia?
Seguint els protocols establerts, de la cinquantena de voluntaris de l’assemblea, només se n’han activat vuit. No podem oblidar que els voluntaris són éssers humans i per tant estan totalment exposats als riscos de la pandèmia. Per això hem hagut de limitar el perfil de voluntari i hem activat els mateixos vuit per a tots els serveis. La resta no s’han pogut activar per diversos motius: per edat -ja que eren menors d’edat o majors de 65 anys- perquè tenien patologies prèvies i eren població de risc, o per falta de formació específica. També hem rebut sol·licituds de voluntariat de nova incorporació, però els hem mantingut a l’espera. Considerem que no és un bon moment per acceptar nou voluntariat sense formació prèvia, ja que no estem en circumstàncies normals. Ens preocupa el bé de les persones que demanen ajuda a Creu Roja, però també ens preocupa el bé dels nostres voluntaris i treballadors. Per estar a primera línia cal tenir formació, preparació i un mínim d’experiència per poder ajudar els altres amb garanties.

Heu notat un increment de les demandes d’ajuda a Creu Roja durant la pandèmia?
Sí, des del primer moment hem tingut un increment molt elevat de peticions d’ajuda. Amb la crisi està emergint un sector de la població en risc d’exclusió social que no teníem controlat. Són sobretot mares amb infants i immigrants que estan en situació irregular i fins ara sobrevivien sense la nostra ajuda. Però aquesta crisi ha fet que haguessin de demanar auxili. I les peticions d’ajuda van des de l’alimentació més bàsica als problemes que molts tenen a l’hora de pagar, ja no el lloguer d’un pis -ja que no hi poden accedir- sinó el d’una habitació. Això ens preocupa, perquè ens hem adonat que hi ha un col·lectiu molt gran de població que se’ns escapa i al qual no podem arribar perquè no el coneixem del tot.

En aquest sentit, creieu que la realitat social del nostre municipi passa desapercebuda?
Sí, hi ha molt de desconeixement. Tant per part de la societat en general, com per part nostra. Nosaltres mateixos fins ara tampoc teníem coneixement de moltes famílies que eren subjectes a rebre els nostres serveis. I probablement anirà en augment: amb la pandèmia han sorgit noves famílies amb situacions de vulnerabilitat i en sorgiran més. Aquesta crisi ha tocat a tothom. Persones que mai haurien pensat que d’avui per demà es quedarien sense feina i sense ingressos, ho han viscut de prop. D’un dia per l’altre s’han trobat sense recursos i amb lloguers i despeses per pagar.

I les administracions què hi diuen? Rebeu resposta per part seva?
Treballem en xarxa amb les diferents entitats, organitzacions i administracions que donen resposta a les necessitats socials del municipi. Però hauríem de coordinar-nos millor per detectar tota aquella gent que necessita la nostra ajuda i també aquella que la rep doblament per part de dues organitzacions diferents, si no, no podem repartir els recursos de manera justa. Pel que fa a les administracions locals, donen resposta, però aquesta a vegades no és suficient.

L’experiència d’aquesta pandèmia ens farà canviar com a societat?
Esperem que sí, que ens faci veure les coses des d’una perspectiva més real. Que ens faci adonar que no tenim el control de res i que en mil·lèsimes de segon ens pot canviar la vida. Però sobretot, esperem que ens faci ser conscients que vivim en un territori ric en recursos naturals i que hauríem de ser una mica més solidaris. És molt difícil dir-li a una persona que no pot tenir un habitatge quan hi ha centenars d’habitatges buits. És molt difícil dir-li a una persona que no pot accedir a uns aliments bàsics quan en tenim: els camps estan plens d’aliments. Falta que com a societat sapiguem compartir el que tenim i entregar-nos a la labor social. I també cal tenir en compte -i la pandèmia ens ho ha mostrat- que hem de ser solidaris i constants més enllà d’una setmana, tres mesos o mig any. Sovint sorgeixen moviments molt bons i molt lloables que duren pocs dies. Comencen amb molta força però també es cansen i baixen. Aquesta crisi social ens ha demostrat que no podem baixar, hem de mantenir el pols perquè això durarà i serà llarg, i qui està patint aquesta crisi són éssers humans.