Arran de l’exposició pública del projecte d’obrir un nou vial per a la carretera C-31 a través de la plana del Baix Ter, en aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de parlar amb molta gent i fer algunes reflexions.
Bona part de les interaccions deriven de la carta oberta que Emporion va publicar el passat 17 de setembre i que, amb la meva firma, havia adreçat a persones responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat, avalador del projecte constructiu. Penso que és just i d’interès compartir amb l’audiència d’Emporion que el recorregut de la missiva a través de l’entramat burocràtic ha resultat exigu: una primera notificació m’informà que l’escrit havia estat rebut pel departament, i una segona notificació, dies després, aclaria que s’havia derivat a Serveis Jurídics. Des de llavors, durant setmanes, silenci. És prou revelador que la principal preocupació del personal del departament que s’encarrega de gestionar la interacció amb la ciutadania es focalitzi sobre la defensa de la legalitat del projecte i no sobre la seva essència, que és la qüestió que es tractava a la carta. És un mal senyal, més enllà del cas concret, que l’administració temi la ciutadania i que, en una exposició argumentada, hi vegi un possible inici de litigi i aixequi, com a reacció, una barrera jurídica.
No hauria de sorprendre la inquietud al departament: en algunes de les discussions de diferents organitzacions i entitats en les quals he participat per a la redacció d’al·legacions al projecte, s’han revelat deficiències i fins i tot irregularitats en el camp legal. A més, s’han posat de relleu mancances i greus adulteracions en els estudis del projecte, moltes de les quals m’haurien passat per alt si no fos per la participació col·laborativa de múltiples persones, sobretot joves, amb molta empenta, sensibilitat i extraordinàriament preparades en diverses disciplines i coneixements. Aquesta és una constatació que té dues cares. Per una banda dóna confiança saber que a la nostra societat hi ha tanta gent conscient, compromesa i magníficament preparada per afrontar els reptes que la sostenibilitat ens obliga a abordar en matèria de gestió territorial. D’altra banda, però, la constatació que aquestes persones estan fora de l’administració, més aviat confrontant-s’hi, i que, en canvi, els documents publicats per aquesta administració siguin deficients, tant pel que fa a continguts com formals, ha de ser motiu de gran preocupació. El país només podria millorar si tot el talent que ha reunit l’oposició a aquest projecte (i a tants d’altres) fos escoltat, en comptes d’ignorat, menystingut i combatut.
També se m’ha fet evident al llarg d’aquestes setmanes que no només les persones amb qui he tingut ocasió de conversar directament, sinó més àmpliament, m’atreviria a dir que una majoria a la nostra comunitat, són ben conscients que projectes constructius com el proposat són insostenibles. A curt termini perquè la crisi desencadenada per la Covid-19 farà prioritàries altres inversions més urgents i fonamentals. A mitjà i llarg termini perquè ja hem entrat en un escenari en el qual les polítiques s’han d’alinear amb els objectius de mitigació i adaptació a la crisi climàtica. Aquest mes d’octubre de 2020 el Parlament Europeu ha aprovat reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 60% de cara al 2030. Assolir-ho exigeix un ritme de disminució anual similar al que ha provocat la crisi sanitària i els confinaments d’enguany. Però cal fer-ho de forma intencionada i ordenada. És tan curiós com decebedor veure que el departament català competent en matèria de sostenibilitat, que du el terme al seu nom i que n’hauria de ser un campió, avala projectes com el d’un nou viaducte sobre el Ter. Sortosament, el temps per aquest tipus d’intervencions impactants i innecessàries ha passat. Ho sap la ciutadania i ho saben les institucions europees i internacionals. Hi ha qui creu que el projecte s’ha presentat ara, poc abans d’unes noves eleccions, amb finalitats electoralistes, per demostrar que els partits que esgoten la legislatura en el poder tenen intenció d’invertir al territori. Em pregunto si, en lloc de presentar un projecte mig inacabat i menys reflexionat, propi del segle passat, que poca gent del territori reclama i recolza, no els hauria anat millor presentar alguna iniciativa orientada a resoldre el problema de mobilitat de Torroella, el de les inundacions, o que adrecés qualsevol altra necessitat. No sembla difícil trobar bones causes en les quals invertir 30 milions d’euros i que, a més, serien unànimement benvingudes per la població.
