i la seva “Història de la Guerra del Peloponès”
[bs-quote quote=”Perquè el veritable culpable de l’opressió d’un poble no és l’opressor, sinó el qui podent-hi posar fi, es fa el desentès, sobretot si porta la fama de campió de la llibertat ” style=”style-7″ align=”center” color=”” author_name=”Tucídides” author_job=”(entre 460 i 455aC – 400aC)” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
Tucídides (entre 460 i 455aC – 400aC), fill de família aristocràtica, és considerat com el més gran historiador de l’Antiguitat. Va viure el període d’esplendor d’Atenes quan, en pau amb Pèrsia i amb Esparta, pròspera i poderosa, era regida per Pèricles (495aC-429aC) en una venturosa combinació de democràcia i autoritat personal, tal com ens ho recorda Jaume Berenguer (1915-1974), traductor de la seva obra a la Fundació Bernat Metge. La posterior guerra del Peloponès (431-404aC) amb Esparta i la derrota d’Atenes –la seva pàtria-, que tan bé va reflectir l’historiador, foren la seva tragèdia i hagué de viure exiliat durant vint anys.
Anaxàgores (500aC-428aC) fou el seu mestre i també rebé una forta influència d’Hipòcrates (460aC-370aC) i de la seva escola mèdica. Tucídides té el mèrit d’aplicar per primera vegada la idea que la història és regida per lleis universals i permanents o tendències constants, que fan que els homes i els pobles, donada la natura humana, obrin sempre de la mateixa manera -remarca Berenguer. Una d’aquestes constants és, per exemple, l’afany de poder, amb la conseqüent submissió o destrucció del feble pel fort, i segonament la lluita per la supremacia. La història, doncs, és per a Tucídides una ciència de lleis. Aprofundir l’estudi d’aquestes lleis serà el veritable objecte de l’historiador, perquè de llur constant aplicació la història en traurà periòdiques ensenyances.
Tucídides refusà la pràctica d’ Heròdot (484aC-425aC), el fundador de la història com a disciplina, de contar tot el que li venia a mà; només es refiava de la seva pròpia observació o de reports degudament garantits, evitant tot prejudici, i tenia per designi obsessionant atènyer la veritat, d’aquí la reputació d’escrupolosa objectivitat i la seva impertorbable imparcialitat. La veritat és primer que la facilitat i l’elegància. En els seus escrits, mai demostra favor per cap dels dos bàndols en guerra, i en la seva Història de la Guerra del Peloponès mostra qualitats i defectes tant dels atenesos com dels espartans. No es deixa portar per anècdotes ni notes pintoresques. És impressionant el seu caràcter concís, seriós, directe, distant i objectiu –remarca Berenguer.
Tucídides creu que el món de la política és regit, com el món físic, per lleis immanents i universals. Hi destaca la importància de la “conveniència” com a mòbil dels fets socials i polítics; el principi de la “força” com a factor decisiu de l’esdevenidor polític i la importància de la “intel·ligència” per al domini i comprensió dels fets, enfront de l’atzar o la fortuna. Per primera vegada fa la distinció entre causa veritable i causa immediata de la guerra (pretextos o motius ocasionals).
[bs-quote quote=”A causa de la fascinació que encara ens desperta, Grècia perviu com el quilòmetre zero de la cultura europea” style=”style-7″ align=”left” color=”” author_name=”Irene Vallejo” author_job=”(1979)” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
Remarca que el fort per necessitat natural s’imposa i trenca la llei o la fa al seu caprici, i el feble s’ha de sotmetre al fort per una raó superior independentment de la moral i del dret. Tucídides, per tant, separa moral i política, al contrari de Plató (427aC-347aC) que concebia l’Estat com una incorporació de la justícia. Per tant Tucídides, amb un brutal realisme, creu que l’Estat és poder i que no és la moral, sinó el dret de la força, el que s’imposa en política. En política imperen –diu- la força i els interessos, i la veu de la justícia, o no es fa sentir o és impotent. També dona molta importància a dos factors més: les idees o estats d’ànim (una força decisiva en la contingència històrica) i les grans personalitats (perquè en depenen el bon i el mal govern, i l’èxit o el fracàs de les empreses). L’estadista ha de ser intel·ligent, capaç d’apreciar i preveure les situacions. L’ideal de polític el troba en Temístocles (525 aC-460 aC) i en Pèricles, amb qualitats innates per a conduir els afers amb sagacitat i amb tanta audàcia com prudència. I concep la història com a paradigma que capacita per a reconèixer i entendre fenòmens, situacions i esdeveniments semblants que es puguin tornar a repetir.
En la seva Història de la Guerra del Peloponès retrata la figura de Pèricles, que estava casat amb una dona “apropiada al seu llinatge”, mare dels seus dos fills, però la convivència era difícil i finalment va trencar el matrimoni per unir-se definitivament amb Aspàsia (470 aC-400 aC), una hetera (prostituta de luxe de l’època) nascuda a l’Àsia Menor.
[bs-quote quote=”No plorar, no indignar-se; comprendre.” style=”style-7″ align=”center” color=”” author_name=”Spinoza ” author_job=”(1632-1677)” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
Irene Vallejo (1979) ens recorda en la seva darrera monografia (“L’infinit dins d’un jonc”) que Plutarc (46-127), cinc segles més tard va escriure que Aspàsia, com a primera dama atenesa, fou titllada textualment “d’impúdica, concubina amb cara de gossa i dona de bordell”.
Pèricles va refusar el matrimoni com a institució econòmica, com a fusió d’interessos compartits i en canvi va escollir Aspàsia –una estrangera amb mala reputació- per un únic motiu: l’amor. I això era a l’Atenes d’aquella època una escandalosa immoralitat.
El que no deien les enraonies –ens recorda Vallejo- és que la intel·ligència d’Aspàsia va ajudar Pèricles en la seva brillant carrera política. Era una autèntica oradora a l’ombra. Sòcrates (470aC-399aC) fins i tot va arribar a anomenar-la “mestra”. Segons Plató, va escriure discursos per al seu marit, sobretot el famós “discurs fúnebre” on defensava apassionadament la democràcia d’Atenes enfront de l’autoritarisme d’Esparta. Encara ara, els discursos presidencials d’Obama (1961), i abans el de JF Kennedy (1917-1963), s’havien inspirat en les paraules de Pèricles suggerides per Aspàsia, ens recorda Vallejo.
[bs-quote quote=”Tan poc afany senten la majoria dels homes per cercar la veritat i tan fàcilment es decanten a les primeres informacions que els venen a la mà! ” style=”style-7″ align=”left” color=”” author_name=”Tucídides” author_job=”(entre 460 i 455aC – 400aC)” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
Durant una vintena d’anys, fins a la mort de Pèricles el 429aC, Aspàsia va tenir una enorme influència en els cercles de poder. A finals del segle V aC Atenes va ser vençuda per Esparta, que va instaurar un cop d’estat oligàrquic a la ciutat. Van seguir unes dècades de turbulències polítiques i ànims fracturats per la derrota.
Obra mestra literària, la Història de la Guerra del Peloponès ens ho explica i ho és no solament per la seva construcció artística sinó també pel seu rigor científic, i per fer-nos veure les idees, els mòbils, i les forces que regeixen la història. La seva lectura no pot ser ràpida ni superficial, però feta amb atenció, aviat fa que un quedi subjugat pel seu geni profund i subtil i la seva elegància.
L’ admirable art de Tucídides és una genuïna creació de l’esperit de la gran Atenes, de l’esperit que creà el Partenó, l’escultura de Fídies (500aC-430aC), i el teatre i els diàlegs de Plató, recorda Berenguer. El gran historiador E. Meyer (1855-1930) afirmava que solament existeix un camí per tractar el problema de la història: el que Tucídides emprà per primera vegada i en el qual ningú no l’ha superat. En la seva obra podem llegir-hi la nostra pròpia història i podem veure-hi el poc que ha canviat i ha après la humanitat després de més de dos mil anys de ser escrita.
Referències bibliogràfiques
- TUCÍDIDES. Història de la Guerra del Peloponès, Llibre I. Traducció de Jaume Berenguer. Fundació Bernat Metge, 1953.
- TUCÍDIDES. Història de la Guerra del Peloponès, Llibre II. Traducció de Jaume Berenguer. Fundació Bernat Metge, 1954.
- VALLEJO, Irene. L’infinit dins d’un jonc. Columna Edicions, Barcelona, 2020.
- PLUTARC. Vides paral·leles, Volum IV. “Pèricles”. Traducció de Carles Riba. Fundació Bernat Metge, 1927.
- MIRA, Joan Francesc. “Llegir Heròdot”. El Temps, 2014, 28 de gener, pàg.66.