Des de temps antics, la població civil sempre ha estat víctima de les guerres. Però segurament mai tant com en les guerres contemporànies, quan un obús o un míssil pot caure tant sobre un carrer transitat com sobre un mercat, pot impactar tant en un bloc de pisos, una escola o un hospital. En donen fe imatges que veiem cada dia a la petita pantalla. Imatges de la guerra d’Ucraïna, esclar, que no és l’única que hi ha en aquests moments al món: també n’hi ha, recordem-ho, i amb milers de víctimes, a Etiòpia, al Iemen i a Siria, per bé que no ens n’arriben imatges per motius fàcils d’entendre.
Malauradament, moltes de les víctimes de les guerres del passat i del present són criatures. Éssers que no saben reaccionar amb la rapidesa dels grans ni tenen la intuïció d’aquests a l’hora de cercar un amagatall. I a més a més de les víctimes directes, no oblidem les indirectes. Els nens i nenes que moren per manca d’atenció mèdica, d’inanició fins i tot en les guerres de més enllà d’Europa. Per no parlar del drama que viuen les criatures refugiades amb les seves mares en terres estranyes, a milers de quilòmetres de la seva llar. Una refugiada ucraïnesa que viu al nostre municipi m’explicava dies enrere que la seva filla petita es posa a cridar i plorar cada vegada que veu un cotxe com el del seu pare – que roman a Ucraïna – pel carrer. Com ha de fer-li entendre que el seu pare viu molt lluny d’aquí i que trigarà prou a veure’l de nou -esperem que sa i estalvi, tot sigui dit.
Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis bombardejaren moltes vegades la capital britànica. A causa d’aquells bombardejos moriren milers de londinencs. Entre les víctimes hi havia moltes criatures, sobretot al principi dels atacs aeris de la Luftwaffe. Llavors, un poeta anglès d’origen jueu anomenat Itzik Manger va escriure a l’estrofa inicial d’un poema titulat “Ballad of the Thimes” aquestes paraules:
Hi ha una nena morta a la carretera,
Una nena de cabells rossos.
D’aquí cinc o sis setmanes tal vegada
Hauria complert set anys.
El mariscal Göring està jugant amb el seu fill.
Hermann Göring era, fem memòria, ministre de l’Aire del govern alemany, el cap de les forces aèries nazis que tanta destrucció i mort sembraren sobre les ciutats dels països ocupats pel III Reich. La imatge del poeta és simple i terrible alhora. Qui ha organitzat la matança està gaudint de la seva família en la intimitat de la llar. Lluny d’aquesta, hi ha esteses de cadàvers a milers d’indrets, entre els quals els de moltes criatures com aquella nena de cabells rossos del poema.
Vladímir Putin no té fills. Té dues filles, i ja són grans per jugar-hi. Però és avi de dos nens. Si aquests no són massa grans – de la vida familiar del màxim dirigent rus no se’n sap gaire res – segurament hi juga mentre les seves tropes devasten un país germà, Ucraïna, i maten criatures que parlen la seva mateixa llengua.
Canviant el Thimes (Tàmesi) pel Dnièper, el riu que travessa Kíiv, i Göring per Putin, l’estrofa suara esmentada és d’una actualitat esfereïdora. Hi ha coses que mai han canviat al llarg del temps, i una d’elles és l’immens dolor físic i psíquic causat a grans i petits per totes les guerres.
Nenes i nens mortes a causa d’alguna guerra. Però també violades, malferides, mutilades, cremades, traumatitzades… I les ferides de l’ànima poden ser tant o més greus que les del cos. Triguen molt a cicatritzar, si és que mai cicatritzen. Recordeu la foto de la nena vietnamita que corria nua per una carretera del Vietnam, enmig d’altres criatures vestides? Darrere d’ella, al fons, es veia un paisatge apocalíptic, un immens núvol negre, com si un volcà hagués entrat en erupció de cop i volta. La instantània fou feta ara fa mig segle (el 8 de juny de 1972), i guanyà el prestigiós Premi Pulitzer l’any 1973. La nena es deia Phan Thi Kim Phúc i tenia nou anys. El napalm que un avió nord-americà havia llençat sobre el poble on vivia havia cremat la roba que vestia aquell indefens infant. Qui sap si aquella foto, que horroritzà centenars de milions de persones de tot el món, entre els quals molts ciutadans dels Estats Units, accelerà el final d’una guerra que feia una eternitat que durava: vint-i-cinc anys. Així ho creuen, si més no, alguns historiadors. Actualment Phan Thi Kim Phúc viu al Canadà i és una activista per la pau, com no podia ser d’una altra manera. Entre les moltes coses que ha escrit em quedo amb aquesta: “Atès que no es pot canviar la història, intentem fer tot el que estigui en les nostres mans per promoure la pau”.