Emporion
Divendres, 9 maig
  • Articles
  • Autors i Crèdits
  • Hemeroteca
No Result
View All Result
Emporion
  • Articles
  • Autors i Crèdits
  • Hemeroteca
Emporion
Inici Revista Emporion mensual any 2012 núm. 64 -abril- 2012

El meu fill Ryan

Javier ZuloagaperJavier Zuloaga
27 d'abril de 2012
a núm. 64 -abril- 2012, Opinió
Temps de lectura: 4 minuts
El meu fill Ryan

Ara fa un any vaig treure’m un fill de la màniga. No sabia que havia nascut a Atienza (Guadalajara), crescut en una família de forners i que havia tingut una vida agitada: muntador de retrovisors a la fàbrica de la Vespa, traficant de partides d’haixix, reclús i que després de sortir de la presó va pel Raval de Barcelona repartint el seu temps entre l’ofici de mim i donant algun passi a petits paquets de “maria” des d’una taula d’un bar del carrer del Carme.

Honori Vallformosa Negrín, de sobrenom Ryan per decisió pròpia, és un dels personatges de la meva última novel· la, Llibreria Llibertat. Quan escrivia aquesta història i perfilava la personalitat dels seus protagonistes, vaig decidir que Ryan passaria bona part del dia com les estàtues vivents del començament de la Rambla. I ho vaig decidir així perquè l’aparició d’aquests elements de la decoració urbana del cor de Barcelona va arrencar al començament dels 90, quan feia molt poc que jo havia començat a viure a la ciutat. “Havia de ser aquí”, vaig pensar en veure aquelles primeres figures immòbils, que aguantaven sense rascar-se i que no parpellejaven a la vista dels vianants.

Sempre he cregut que la inquietud i la cultura han caminat de la mà en aquesta ciutat i que aquest tret és visible tant en les seves institucions culturals més tradicionals com en les avançades de l’últim. Picasso, Miró, Tàpies, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música, el MACBA, CaixaForum… conformen uns fonaments culturals construïts molt a poc a poc que avui causen admiració ─segur que també alguna sana enveja─ en els que decideixen conèixer a fons Barcelona. I tot això en la caixa màgica en la qual, fa molt de temps, els barcelonins van ser capaços de mirar urbanísticament el túnel del temps i en la qual els seus carrers més singulars van ser convertits en art gràcies als mestres del Modernisme.

En aquest escenari i amb tants antecedents, resulta lògic explicar-se l’aparició d’expressions culturals espontànies, com la de les estàtues humanes, els mims, que a més de no molestar ningú, s’han acabat convertint en estampa i tret de la personalitat de les Rambles de Barcelona.

Són personatges que cada matí, en muntar la seva parada, miren de reüll cap als col·legues que estan a uns metres i que saben que han de ser millors si el que volen és que el platet els soni més vegades. Competeixen per provocar l’admiració, se sotmeten al veredicte dels vianants, sense jurats ni guardons oficials.

Però no, ni el meu fill Ryan, que en la meva novel·la es disfressa de Discòbol de Miró, ni tots els seus col·legues, comptaven amb el que diuen les normatives municipals, unes regles de joc sense dubte necessàries per a la convivència, però que acostumen a tancar el pas a l’espontaneïtat d’algunes iniciatives pacífiques de la gent.

Limitar el nombre de mims sembla raonable, perquè tampoc es tracta que la necessitat o l’eufòria converteixin la passarel·la barcelonina en un lloc intransitable. Així ho van veure aquests artistes de l’immòbil que han entès que repartir no és pervers sinó necessari, però van barrejats amb el projecte municipal d’acotar el seu lloc de treball a la Rambla de Santa Mònica, un espai ben diferent en tots els ordres, tant pel que fa al trànsit de vianants com per la major degradació d’una zona que no pocs eviten.

Recordo que un dels primers tòpics en què vaig caure quan vaig començar a escriure, va ser aquell de cridar “servidors públics” als funcionaris. No entenia que un poderós/osa senyor/a que estava darrere d’una taula en una dependència municipal, autonòmica o de l’Administració central aterrís tant el ciutadà que hi anava per resoldre un assumpte de papers.

Alto!, que no s’ofengui ningú perquè ja sé que els funcionaris són, en general, gent eficaç i animosa, tot i que ara estan veient, impotents, com el seu sou va caient pels efectes de la crisi. Ahir, sense anar més lluny, vaig resoldre per telèfon un assumpte de tributs quan encara tenia el pijama posat. No, la meva confusió davant del tòpic de “servidor públic” s’ha de buscar molt més amunt, en aquells que se senten en la necessitat de prendre decisions sobre problemes que no existeixen més que en la seva imaginació.

Com a barceloní d’adopció penso que si l’Ajuntament acaba arraconant els mims a Santa Mònica, li haurà tret encara més encant a les Rambles, en què ja no es venen ocellets ni mascotes que abans es regalaven als nens, però on  altres “pàjaros o pàjaras” fan que anem amb les mans a les butxaca, agafant bé la cartera o penjant la bossa en bandolera de manera gairebé rabiosa.

Per acabar: amnistia per Ryan!

Tags: llibres
Article anterior

Resultats d’assistència al cinema Montgrí de l’any 2011

Següent article

Llevem l’àncora

Javier Zuloaga

Javier Zuloaga

Articles Relacionats

De transvasaments
Medi Ambient

De transvasaments

1 de maig de 2025
El món en temps real
Opinió

El món en temps real

29 d'abril de 2025
L’Economia de la Intel·ligència Artificial: primers impactes 
Economia

L’Economia de la Intel·ligència Artificial: primers impactes 

24 d'abril de 2025
El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Amb el suport de:

© 2023 - Emporion | info@emporion.org

web de placid.cat
web de placid.cat

Welcome Back!

Login to your account below

Forgotten Password?

Retrieve your password

Please enter your username or email address to reset your password.

Log In

Add New Playlist

Emporion
Gestiona el consentiment de les galetes
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a fins analítics i per mostrar publicitat personalitzada en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació (per exemple, pàgines visitades).
Funcional Sempre actiu
L'emmagatzematge o accés tècnic és estrictament necessari amb la finalitat legítima de permetre l'ús d'un determinat servei sol·licitat explícitament per l'abonat o usuari, o amb l'única finalitat de realitzar la transmissió d'una comunicació a través d'una xarxa de comunicacions electròniques.
Preferències
The technical storage or access is necessary for the legitimate purpose of storing preferences that are not requested by the subscriber or user.
Estadístiques
The technical storage or access that is used exclusively for statistical purposes. L'emmagatzematge o accés tècnic que s'utilitza exclusivament amb finalitats estadístiques.
Màrqueting
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són necessaris per crear perfils d'usuari per enviar publicitat o per fer un seguiment de l'usuari en un lloc web o en diversos llocs web amb finalitats de màrqueting similars.
Gestiona les opcions Gestiona els serveis Gestiona {vendor_count} proveïdors Llegeix més sobre aquests propòsits
Veure preferències
{title} {title} {title}
No Result
View All Result
  • Articles
  • Autors i Crèdits
  • Hemeroteca

© 2023 - Emporion | Tots els drets reservats | Avís legal | Política de cookies