El passat 13 de juliol el Consell de Ministres que conforma el govern del PP que, com ja sabem, pel sol fet de tenir majoria absoluta a les cambres de Madrid té la força jurídica, encara que això no vulgui dir justa, per fer i desfer lleis sense consensuar i sense que la resta de les cambres puguin aturar-les, va estudiar l’avantprojecte de Llei de Protecció i Ús Sostenible del Litoral i la modificació de la Llei de Costes de 1988, a proposta del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient.
És curiós que, en el moment en què vivim, es dóna la paradoxa que mai com ara no s’havia tingut tant coneixement i sensibilització sobre el paisatge i per altra banda i per contrast, mai aquest havia estat tant devastat. Des de l’any 1988, la llei que regula les costes espanyoles (encara vigent) és una llei molt proteccionista. Potser en algun punt és poc realista, amb afectacions de difícil aplicació, però en el seu conjunt es pot entreveure una voluntat del legislador per protegir el preuat espai de les costes de la península i les illes, i els resultats han estat, en molts casos, molt positius.
La nova llei que se’ns proposa fa sospitar tot el contrari: prorroga les concessions per al immobles situats en el domini públic marítim terrestre fins a períodes llarguíssims i no només es podran mantenir fins el 2093, sinó que podran ser objecte de compravenda. Exclou nuclis de població arran de mar, del domini públic, i entre d’altres, possibilita la desafectació d’aquells terrenys en domini públic que estiguin degradats i que es puguin dedicar a activitats econòmiques en haver perdut, no s’especifica segons quin criteri, les seves característiques naturals. És a dir que només cal degradar un espai natural o aconseguir que un espai natural prèviament, legalment o il·legalment degradat, sigui reconegut com un espai que ha perdut les seves característiques naturals, perquè aquest pugui tornar-se a “posar en valor” amb operacions urbanístiques especulatives.
Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Costa de creure que després de l’experiència de la nefasta bombolla immobiliària que ens ha portat a la crisi en què estem immersos, encara se’ns vulgui facilitat el retorn cap a la cultura del totxo, amb activitats que podíem pensar superades.
El municipi de Torroella de Montgrí té uns 16 km de costa. Una part és rocallosa: la costa abrupta del Montgrí, des de Montgó fins al Molinet. Ara, tot aquest conjunt està protegit com a Parc Natural i en estat totalment verge. Encara que va haver de superar, durant la segona meitat dels anys seixanta, els intents de promoure un magne projecte d’urbanització, des del Cap de la Barra fins a la cala Ferriol, ens atrevim a pensar que la salvaguarda d’aquest espai està garantit. Difícilment es podrà proposar mai com un espai que ha perdut les seves característiques naturals.
La resta de la costa, des de l’Estartit fins a la Gola i des de la Gola fins a les Basses d’en Coll a l’altra banda del Ter, constitueix una llarga platja, amb molts i diversos valors ecològics i paisatgístics: aiguamolls, dunes litorals, espècies protegides com el petit peix fartet, antigues closes. Però aquesta zona ha estat i podria tornar a ser fàcilment vulnerable als interessos urbanístics. Una part d’aquest territori que considerem actualment salvat, podria tornar-se “posar en valor” si oficialment es considerés degradat i conseqüentment reconegut com espai que ha perdut les seves característiques naturals.
És ben coneguda la controvèrsia que hi ha hagut sobre aquesta zona, La Pletera. L’any 1978, l’Ajuntament va aprovar inicialment la viabilitat d’un pla parcial mastodòntic, amb capacitat per unes 20.000 persones. Sensatament va ser suspès per la Comissió Provincial d’Urbanisme el 5 d’abril de 1979, a l’espera que entrés el nou ajuntament democràtic i es redactés un nou Pla General d’Ordenació Urbana.
El mes de març de l’any 1983, va quedar definitivament aprovat aquest nou pla general que protegia tota la línia costanera arran de platja fins a uns cent metres cap a l’interior i proposava un sector com a Urbanitzable No Programat a la zona de la Pletera amb una capacitat molt reduïda respecte al primer projecte i Costes situava la Línia Marítima Terrestre (LMT) davant d’aquesta zona urbanitzable. D’aquest projecte només se’n va fer efectiva una primera fase, encara que les obres d’urbanització es varen realitzar en la seva totalitat.
L’any 2002, es va aprovar un nou Pla General que d’acord amb el Departament de Costes va proposar l’eliminació de la part de la urbanització que no s’havia executat i donava a aquests terrenys el qualificatiu de No Urbanitzables. Costas va situar la LMT al darrera d’aquesta zona i l’Estat agafava el compromís d’expropiar aquests terrenys, cosa que encara no ha fet. Així, una situació que es podia considerar consolidada, queda precària, ja que hi podrien haver arguments per tornar a considerar aquests terrenys fora de la consideració de domini públic si es retornés la LMT a la seva situació anterior.
La nova Llei de Costes fa pensar una vegada més en la clara voluntat del govern del PP de laminar la cosa pública. La idea de protecció del paisatge i dels espais naturals garantint el dret de poder gaudir-ne les generacions futures, així com l’estratègia de cercar un turisme respectuós que posa en valor aquestes propostes i que pensàvem fortament arrelada en el nostre país, trontolla de nou.
El fet que tots aquests espais formin part del Parc Natural del Montgrí i Les Illes Medes, semblaria que hauria de garantir aquesta protecció, però d’això la proposta de Llei no en diu res i els possibles drets adquirits dels antics propietaris d’aquests terrenys podrien obrir exigències de compensacions econòmiques de resultats imprevisibles.
