Leticia Feduchi
Durant el mes de març i fins el dos d’abril s’ha pogut veure a la Sala Parés de Barcelona l’obra recent de la pintora Leticia Feduchi, majorment “subjectes/objectes” del món vegetal i mineral, pintats en aquest darrer any. L’exposició porta el subtítol de “Los nidos vacíos” (Fig.1).
Ens trobem davant d’uns quadres que fugen de l’ornamentació, tot indagant en la presència dels objectes que se’ns apareixen (per això se’m fa difícil parlar de bodegó) en un moment donat (FIg.2). És una pintura que retroba l’objecte, la flor, la fulla o el fruit i ens el presenta a la nostra mirada de manera subtil, però directa. La temàtica, en especial els objectes del món vegetal, més que habitar un espai, es subordinen a un “tempo” (aquí intervé aquell fons blanquinós dels quadres), el que dirigeix la nostre mirada cap el moment pictòric.
Es tracta d’una pintura que exposa una figuració, però que acota la realitat amb una estudiada indefinició (Fig.3). L’autora, potser amb un deix de classicisme que ja l’ha acompanyat en altres exposicions, no es vol imposar, ni excedir-se, sinó més aviat permetre una conversa que vagi més enllà d’una primera impressió (la dels “nidos vacíos”).
La contemplació dels seus quadres ens dona peu a rememorar el contingut d’aquesta hipotètica conversa, ja sigui com a recull de la visió pròpia de l’autora o de la que nosaltres hem cregut copsar (Figs. 4 i 5).
La pintura de Leticia Feduchi s’expressa amb un gran domini del contorn de la figura i de la llum. Es fa propera sense ser intimista, reflexa un verisme que es deixa fluir dins nostre, a la manera d’un diàleg.
Els gravats de Rembrandt
Amb motiu del tres-cents cinquantè aniversari de la mort de Rembrandt van Rijn (Leiden 1606 – Amsterdam 1669) es podran veure aquest any importants exposicions de la seva obra, en especial en el Rijksmuseum d’Amsterdam, així com en altres museus d’Holanda i Europa.
En els darrers mesos i fent-se ressò d’aquesta efemèrides, en el Centre Cultural Terrassa s’ha presentat la col·lecció de gravats de Vicens Furió, professor de sociologia de l’art i comissari de la mateixa exposició.
En la mostra de Terrassa s’hi han pogut veure una cinquantena d’aiguaforts de gran bellesa i de forta expressivitat (amb el domini del clar-obscur en les escenes), que ens donen una primera idea de la forta personalitat i del mestratge que, de manera innovadora, va marcar Rembrandt de cara al futur (Fig. 6 i 7). Un mestratge que tant va influir entre d’altres, en els gravats de Goya o de Fortuny.
No és ara i aquí el moment de parlar d’aquest altre gran geni de la pintura del segle disset, un pintor amb qui també s’imposa un diàleg profund entre la seva obra i el que la contempla. Però tanmateix, i posats a parlar de l’art del gravat tal com vàrem fer en el darrer article sobre Dürer, m’ha semblat necessari no silenciar aquesta gran exposició dels gravats de Rembrandt a casa nostra.
