Addictes a la reconstrucció

El volcà a l’illa canària de La Palma tot just havia expulsat les seves primeres colades de lava, però els mitjans de comunicació ja transmetien missatges d’autoritats avançant els seus plans de reconstrucció: d’habitatges, de carreteres, de plantacions de plàtans, etc. Des de llavors, també han sovintejat les iniciatives solidàries per captar recursos per ajudar les persones afectades per l’episodi. Un dels lemes que han fet fortuna per donar-los projecció és el que proclama “Más fuertes que el volcán”, que tant serveix per titular un llibre de fotografies, com per penjar-ho en forma de pancarta a les escoles, com per celebrar un concert solidari. Per la seva banda, l’Estat està perfilant un programa d’ajuts per construir nous habitatges a l’illa, per a les persones que han perdut el seu. Mentrestant, la pagesia local s’està organitzant per decidir qui tindrà dret a conrear la superfície que la lava ha guanyat al mar, que se sap que serà molt fèrtil.

Reaccions com aquestes les veiem habitualment reproduïdes, amb patrons molt similars, en pràcticament tots els altres casos de catàstrofes naturals: apel·lacions a la reconstrucció, a la fortalesa, a un futur prometedor. Recentment les hem escoltat a la conca de l’Ebre, a causa de les inundacions, i als Estats Units, després del pas d’uns destructius tornados. És innegable que aquestes societats han patit un xoc, una sacsejada que ha impactat de manera molt significativa sobre la vida de moltes persones, a les quals és natural i desitjable ajudar, des de la solidaritat. Però l’ajuda i les solucions han de ser intel·ligents. El que s’imposa habitualment, en canvi, és la resposta immediata, reflexa i irreflexiva, per mirar de recuperar, en el menor termini possible i encara que sigui una empresa impossible, la situació prèvia a l’impacte. És una reacció instintiva errònia, més orientada a la negació que a la comprensió, però que té certa lògica des de les perspectives política i econòmica.

Per a un alcalde o alcaldessa és molt més agraït rebre aplaudiments quan, des de la zona zero, alaba la fortalesa col·lectiva i proclama que treballarà per reconstruir el paradís perdut que no pas escoltar crítiques si admet que res serà com abans. Potser rebrà amenaces si adverteix que s’urbanitzarà de forma més racional i planificada: només en zones on s’hagi determinat que és segur per a la població fer-ho, minimitzant el consum de sòl i recursos naturals, tot vetllant per perseguir i enderrocar construccions aixecades sense permís (a La Palma n’eren pràcticament la meitat de les destruïdes per la lava). Després d’episodis d’inundació, és igualment difícil fer entendre a part de la població que la millor manera de prevenir la pèrdua d’edificis i, possiblement, vides, és no reconstruir en espais inundables, on no s’hauria d’haver construït mai. A més altura de mota, més mal quan es trenca. Quan un incendi arrasa una urbanització, veïns i veïnes volen tornar a veure un paisatge verd, i la manera més ràpida de reforestar-lo en entorns mediterranis és plantant pins, una espècie molt vulnerable davant el foc, fet que n’afavorirà la dispersió en futurs episodis.

Kentucky

Des dels estudis econòmics sol predicar-se que, després d’una calamitat, segueix un període de bonança, alimentat per la reconstrucció. Passa després d’una guerra, quan cal aixecar països d’entre la runa; passa després d’un huracà, un tsunami o un terratrèmol, quan cal reconstruir ciutats; passa després d’una riuada, quan cal refer el pont del poble. Modernament, a més, les asseguradores privades cobreixen part de les pèrdues patides per les persones damnificades i, quan poden, convencen els governs per tal que aprovin declaracions de zona catastròfica i així serà el conjunt de la societat la que, solidàriament, pagarà la reconstrucció. D’aquesta manera s’alimenta la il·lusió que, en el fons, ningú hi perd quan es produeix una catàstrofe i que, en canvi, s’obre un període d’oportunitats per al creixement econòmic i l’ocupació laboral.

A aquests factors encara faltaria sumar-hi, en societats com la nostra, l’arrogància que fa que algunes persones comparin favorablement la seva força amb la d’un volcà, i també la fe, àmpliament inculcada, en què l’enginy humà és capaç de superar qualsevol repte o contratemps que li plantegi una natura presentada com a enemiga, ja sigui desviant rius, fent edificis més reforçats, augmentant el pressupost dels bombers o instal·lant sistemes per protegir la fruita de les pedregades. Malgrat tot el coneixement que acumulem en matèria de conservació ambiental, ordenació del territori, restauració de serveis ambientals o urbanisme, sembla que ens segueix costant acceptar que la millor manera d’evitar el risc és no exposar-nos-hi, i que una retirada a temps sol ser una victòria. Per cada municipi com Torroella-l’Estartit, que ha tingut el compromís i el coratge de des-urbanitzar parcialment un espai litoral inundable com el de la Pletera o de concebre la prevenció de les inundacions a la plana del Baix Ter a través de la restauració ambiental, sempre n’hi ha uns quants que segueixen apostant per aixecar xalets al mig del bosc, per endegar les rieres que els fan nosa o per denunciar qualsevol pla que els pugui coartar les expectatives de creixement.

Navarra

Moltes de les actituds repassades són un important problema de la nostra civilització en aquest segle XXI. Davant una emergència climàtica que es manifesta a càmera lenta, de manera espacialment i temporalment irregular però implacable, els patrons basats en la reconstrucció i en seguir fent el de sempre queden obsolets, i fins i tot poden fer augmentar el perill per a les persones. Entrem en territori desconegut. A més de nous coneixements i tècniques, hem de desenvolupar, de manera tant o més urgent, un canvi de sensibilitat, de cultura sobre com gestionem les post-catàstrofes. Davant la nova realitat que projecten els models climàtics, l’adaptació i la resiliència s’han d’imposar a l’afany de reconstrucció, a la resistència i a l’especulació