[bs-quote quote=”La societat matriarcal es basa en el ser i no en el tenir” style=”style-17″ align=”center” color=”#000000″ author_name=”” author_job=”” author_avatar=”” author_link=””][/bs-quote]
Anna Boyé, antropòloga i fotògrafa, transmet la seva passió i el seu coneixement de les comunitats matriarcals que ha visitat i continua visitant al llarg dels anys. Les societats Mosou de Xina, Huilloc i Quero del Perú, Juchitecas a Mèxic, Minangkabau a Sumatra o la Bijagó a Guinea Bissau són algunes de les comunitats on l’Anna ha conviscut i ens mostra la seva feina al portal matriarcados.com.
Quant temps fa que et dediques a la recerca de matriarcats per tot el món?
Cap a l’any 2004, abans de dedicar-me als matriarcats, el tema de la dona ja era important per mi. Vaig estar de freelance pel Magazine de La Vanguardia i vaig fer la volta el món parlant de la dona i Déu, la dona en totes les religions. Amb aquest projecte, vaig estar a Japó amb les noves religions, a Anglaterra amb les sacerdotes, a Espanya amb les novícies, a la Xina amb el budisme, al Marroc amb l’islam, a Israel amb el món jueu. I vaig treure les meves pròpies conclusions: totes diuen coses bones, però les jerarquies eclesiàstiques són les que compliquen la pel·lícula. Aquest és el punt difícil de les nostres societats, les jerarquies que estan moltes vegades portades per homes, sobretot dins les religions. I aquí, em vaig adonar que la dona està molt discriminada en totes les esferes de la vida i vaig voler trobar si hi havia llocs on això no funcionés així i vaig començar la recerca dels matriarcats.
En què t’ha canviat aquesta recerca?
Ha estat un viatge, que encara continuo, i que ha canviat la meva vida i la meva identitat en molts aspectes. Perquè la identitat la formem amb l’educació que ens dona la família, la societat i també amb la informació genètica del nostre arbre genealògic. Per tant, tenim un espai per treballar, i hem de vigilar molt amb les coses que pensem o sentim perquè ens han ensenyat a sentir el que sentim i a ser el que som, però hi ha una essència nostra que és molt més lliure i és la que hem de desenvolupar.
Què podem aprendre d’una estructura matriarcal?
T’ho puc resumir en uns punts. Potser el principal seria la veu de la dona, és una veu reconeguda per tothom, l’autoritat d’ella mai és coercitiva, sinó que és una autoritat amorosa a l’hora de fer, decidir i de ser. Un altre aspecte a destacar seria l’ajuda entre dones, s’ajuden en tot. En aquestes societats es busca el bé comú, es mira per tots els components de la societat. L’home i la dona són complementaris. I totes coincideixen a tenir un gran respecte cap a la natura, la terra és sagrada en totes les comunitats
Tot matriarcat es basa en el poder de la dona?
He de precisar que cada comunitat és diferent d’una altra. Per exemple, et parlo de la Minangkabau d’Indonèsia. Els vaig preguntar si es sentien poderoses pel fet de ser les hereves dels béns familiars i la seva resposta va ser que per a elles tenir poder era arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida. El consens, l’ajuda mútua. L’home i la dona quan es casen, a part de seguir el ritual musulmà, tenen un ritual Minangkabauí, s’asseuen en una mateixa cadira i diuen que decidiran totes les coses junts, pensant en un mateix trono que diuen ells. Aquí em vaig sentir com a casa i ells es defineixen com un matriarcat.
I com es viuen les relacions amoroses en aquestes societats?
D’una manera fraternal en el dia a dia, en el conjunt de la comunitat les relacions són d’ajuda. Per exemple, a la comunitat Mosuo de la Xina, la matriarca distribueix les tasques a cada persona en funció de les seves habilitats. No existeix la figura del marit. En aquesta comunitat hi ha les visites de l’amor, que poden durar poc o molt, i són visites on no existeixen vincles econòmics perquè cada component viu amb el seu grup familiar. Poden tenir fills, però els fills sempre quedaran amb el clan matern i són educats per les germanes i germans de la mare. Tot el grup familiar. En aquesta comunicat, les emocions negatives no són ben rebudes. Quan jo els vaig explicar com vivia, amb parella i un fill, em deien “però pots estar tot el dia amb aquesta persona?” El seu món és diferent, a vegades molt més just.
Es podria parlar de micro matriarcats en la nostra societat?
Hi ha una cosa important a dir, que és que la figura de la mare és una figura amorosa, que mira no només pel bé dels seus fills, sinó de la societat. En aquestes societats es diu que la figura de la mare és molt important però que hi ha dones i mares que no ho saben fer bé, també. Crec que a la nostra societat hi ha famílies que són matriarcals en l’aspecte de generositat, en l’aspecte de mirar pel bé, no només del grup familiar sinó de les amistats, el bé més social que es manifesta. No s’ha de confondre quan la dona fa un paper on copia els valors patriarcals, la mare matriarcal no té res a veure amb el matriarcat, això seria una cosa diferent. Matriarcat no és el contrari de patriarcat, sinó que és una manera més equilibrada de viure, una manera més justa. Això és important dir-ho perquè el matriarcat, en tot cas, és una autoritat reconeguda sense la coerció.
Quina diferència hi ha entre un matriarcat i un patriarcat?
Sí que hi ha hagut aspectes negatius però també ens ha donat més consciència de qui som, de qui hi ha al costat, de la família, dels amics i que ens hem d’ajudar. Les diferències entre matriarcat i patriarcat, una mica serien que l’home i la dona són complementaris en un matriarcat. La dona és reconeguda per la seva veu, la gestió social es mira per un bé comú i s’hi arriba amb consens. La societat es basa en el ser i no en el tenir. Aquest punt és important dir-lo perquè és comú en totes les comunitats que he visitat. La figura de la mare és central, és la figura que dignifica una mica el conjunt de la societat- S’aprecia la sensibilitat de l’home i el seu rol social, en algunes comunitats se’l considera menys preparat per prendre decisions, com la Mosuo, però això no el desmereix. Són comunitats agrícoles, on es practica l’economia de subsistència, la casa i els béns van per línia materna, però elles no ho consideren un poder sinó un tresor i les dones s’ajuden i hi ha reciprocitat pel bé de la comunitat. En canvi, la nostra societat patriarcal és una societat d’acumulació i de domini d’uns sobre els altres, moltes vegades no es té la idea d’un bé comú molt més just, sempre ens enfrontem, hi ha molt d’individualisme i molt poc equilibri social, es potencia el tenir sobre el ser. També hi ha una falta d’expressió absoluta dels sentiments. En els patriarcats la dona lluita per fer sentir la seva veu i pateix discriminació constant. També, en el camp espiritual hi ha una figura de Déu externa que no té res a veure amb el cos de la dona, al contrari. És un Déu extern molt masculí, i no es contempla el cos de la dona com a sagrat. És important dir que en els patriarcats hi ha unes jerarquies eclesiàstiques molt marcades.
Què ha passat per perdre aquest sentit de grup?
Com ja t’he comentat abans, hi ha famílies que viuen entre nosaltres que tenen totes les arrels matriarcals i es comporten d’aquesta manera i això és molt interessant, no? El que passa és que no crea teixit social perquè no n’hi ha tantes. Aniria cap aquí la diferència, aquest aspecte més d’ajuda, de consciència de que som un grup. La situació actual de pandèmia ha portat moltes coses dolentes però hem adquirit la consciència de pertinença a una comunitat,
I entre sororitat i fraternitat?
Jo miro les societats com a persones i per mi la fraternitat és la base de tota la societat. El bé comú, l’acord, l’ajuda mútua. Llavors, la sororitat la dono com a sobreentesa, entre dones és importantíssim que hi hagi una ajuda i un equilibri entre elles. Cadascun de nosaltres tenim una part femenina i una part masculina, i això és important equilibrar-ho tant socialment com individualment. A vegades, una de les veus queda callada i hem d’aprendre a equilibrar-la. Ja existeixen institucions que lluiten perquè la veu de la dona no quedi apartada, però a vegades aquesta veu calla dins les famílies, i aixó és el més difícil. Per mi la casa és l’espai polític on la nostra veu ha de ser sentida i això costa, perquè tenim uns programes d’educació i de genètica de molts anys de discriminació com a dones que no ens afavoreixen i ens és un esforç important per sortir d’aquests programes.
Matriarcat i feminisme són sinònims?
Bé, és que les societats matriarcals no necessiten lluitar pel dret de les dones, perquè sempre han sigut reconegudes. Crec que en la nostra comunitat ho hem de fer però de la mà de l’home, hem d’anar de la mà. S’ha de tenir present això, les lluites no poden ser exclusives dels homes i això s’ha de treballar, perquè els homes també tenen moltes mancances que per educació els han vingut donades. Hem d’intentar que la nostra essència no exclogui a ningú, és una lluita lenta i difícil però no tinc cap dubte que la nostra societat serà molt més amorosa en els pròxims anys i que ho sabrem fer. Sóc positiva.
Els teus viatges t’han canviat la visió que tenies dels matriarcats?
No, aquestes comunitats matriarcals m’han fet sentir molt còmoda, molt acollida no només hospitalàriament, sinó que m’hi he sentit inclosa. Algunes m’han convidat a quedar-me com la Mosou a la Xina o també les del Perú, les Huilloc i Quero.
Em podries recalcar alguna diferència amb la nostra societat?
Són comunitats molt contemplatives, les xamanes i els xamans actuen envers el teu cos i la teva ànima per solucionar els problemes, són les doctores i els doctors d’aquestes comunitats sense menysvalorar l’avenç tecnològic que tenim nosaltres. Hi ha un profund arrelament amb la natura, la força de la natura, la terra, els esperits de les coses i de les persones. Aquesta unió amb el tot és l’unió al grup, nosaltres hem avançat durant milions d’anys ajudant-nos i fent tot el possible per sobreviure, ara és el moment de valorar sobreviure tots junts.
Podries dir dues coses que t’hagin sorprès?
M’han sorprès l’aspecte de grup, l’aspecte amorós. El reconeixement de l’autoritat de la dona. El fet que l’home sempre està molt content, és molt afable. L’home sap expressar les seves emocions i està sempre envoltat de nens. A mi em va sorprendre que la figura de l’home ocupa menys espai, en la nostra comunitat l’home ocupa molt d’espai, en aquestes societats matriarcals l’home ocupa el seu espai just. La dona té el seu espai i l’home el seu, complementaris. Ningú més que l’altre, cadascú el seu rol i això és meravellós i a mi m’ha fet canviar, m’he tornat més humil. Nosaltres hem estat educats amb l’arrogància, el tenir-tenir. Ens hem de tornar humils de la natura, del nostre cos, de l’ànima, del grup.
Com s’hi arriba a aquestes comunitats i on podem saber més coses?
Doncs mira, des de fa tres anys viatjo amb petits grups de 6 o 8 persones en aquestes comunitats, a la Minangkabau de Sumatra o la Huilloc i Quero del Perú. Aquest any s’ha suspés per la pandèmia, però l’experiència del grup que porto és molt impactant perquè se senten sorpresos del dia a dia dins el matriarcat i com nosaltres interactuem amb la gent. És una experiència única i és una manera d’expandir tot aquest món, la nostra espècie aprèn per imitació i la gent torna plantejant-se moltes de les coses apreses en la seva vida.
Em podries dir un racó que t’agradi de Torroella de Montgrí?
Un racó que m’encanta és la Plaça de la Vila, em vaig sentir molt còmoda el dia que hi vaig fer la xerrada, amb les campanes repicant, la gent meravellosa. La veritat és que em vaig quedar a dormir, i vaig passejar i em vaig sentir molt còmoda, molt feliç, molt agraïda per tot. Mira, l’agraïment també l’he après d’aquestes comunitats. Agrair a la vida per tot el que tenim, per tenir salut, aigua corrent…per tenir de tot.