La fe en la tecnologia I

El neologisme “tecnolatria” denota la creença, actualment molt estesa, que els avenços científics i, sobretot, les invencions tecnològiques i d’enginyeria que en deriven, permetran a les nostres societats gestionar i solucionar satisfactòriament tots els problemes i reptes als quals ens enfrontem, ara i en el futur. Davant la fam: agroquímica i edició genètica. Davant la sequera: plantar núvols i canals de regadiu. Davant les inundacions: preses i motes. Davant la contaminació: cotxe elèctric. I un llarg etcètera. En una sèrie de dos escrits, mostraré alguns altres exemples concrets i oferiré algunes reflexions que em desperten. Aquest primer escrit abordarà la relació entre tecnolatria i crisi ambiental. Em motiven a escriure aquestes línies tres notícies recents, dues d’elles esdevingudes en l’àmbit de la biologia de la conservació i la tercera, provinent de l’àmbit del canvi climàtic.

La primera fa referència a la pràctica extinció del rinoceront blanc del nord. L’espècie comptava, a mitjans del segle XX, amb una població d’uns 2000 individus, repartits entre diferents països del cor de l’Àfrica. Al tombant de segle, a causa de l’alteració del seu hàbitat i, principalment, de la caça furtiva, ja només es tenia coneixement d’una trentena d’animals, alguns d’ells en captivitat en zoològics d’arreu del món. L’any 2018 moria l’últim mascle de l’espècie, i en l’actualitat només sobreviuen dues femelles, mare i filla, en una reserva, fortament custodiada, a Kènia. En un projecte internacional liderat per laboratoris europeus, òvuls d’aquestes femelles han estat fecundats amb esperma prèviament extret i congelat de mascles, quan eren vius, i s’han obtingut cinc embrions, que ara s’implantaran a l’úter de femelles d’altres espècies de rinoceront, esperant poder donar a llum algun mascle que permeti el ressorgiment de l’espècie. La tecnologia com a restauradora de naturalesa.

Mentrestant, davant les costes de l’estat nord-americà de Florida, la comunitat científica ha constatat un evident declivi, al llarg dels últims anys, en les poblacions dels pòlips que solem conèixer com a corall marí. Convé recordar que els esculls que formen els coralls són un dels sistemes amb més biodiversitat del món, i d’ells depenen, per exemple, les poblacions de multitud de peixos. Si es produeix la mort del pòlip, col·lapsa tot l’ecosistema. És el que es coneix com una espècie clau. Ara, un programa científic està practicant la fecundació in vitro a milers d’òvuls dels pòlips, confiant que, una vegada retornats al medi marí, ajudaran a multiplicar l’èxit reproductiu de l’espècie. La tecnologia com a acceleradora de naturalesa.

crèdit foto: Jim Abernethy

En tercer lloc, aquest mes de febrer passat es publicava l’últim llibre del magnat de la informàtica Bill Gates, que es presenta com un full de ruta per mitigar i adaptar-nos al canvi climàtic de manera pragmàtica. Una de les solucions proposades és la captura del carboni emès a l’atmosfera durant dècades de combustió de combustibles fòssils per acabar emmagatzemant-lo, de manera segura, en reservoris subterranis a l’escorça terrestre. Entre les tecnologies estudiades per fer aquesta captura destaquen uns ginys que, funcionant amb energia solar, filtrarien l’aire per extreure’n el diòxid de carboni i, un cop concentrat, poder-lo injectar al subsòl. En essència, imitarien el que ja fan els arbres, de manera gratuïta i alliberant oxigen amb la fotosíntesi. La tecnologia com a substituta de naturalesa.

Bill Gates

Els tres exemples il·lustren les enormes capacitats i la potencialitat de l’enginy humà per oferir solucions basades en la tecnologia. Des de la fascinació que produeixen casos benvolents com els mostrats és fàcil convertir-se a la fe tecnòlatra. Però hi ha dos grans inconvenients.

El primer és d’escala. No sabem del cert quantes espècies conviuen amb la humana al planeta, i per tant només podem estimar el ritme al qual se n’estan extingint. Dades de Nacions Unides indiquen que en podrien ser 150 cada dia. És relativament fàcil trobar els recursos per salvar una espècie tan emblemàtica com el rinoceront, el segon animal terrestre més gran del món. Val la pena invertir en la salvació dels esculls de corall que proveeixen peix a les flotes de pesca i atrauen el turisme del qual viu Florida. Però què farem amb els altres milers d’espècies menys emblemàtiques o menys valuoses en termes econòmics que estan desapareixent i que són igualment importants per sostenir la biosfera de la qual el ser humà depèn? És un repte inviable per a la tecnologia, però històries com les anteriors poden confondre’ns, alimentant el mite infundat que, amb la tecnologia necessària, frenarem la sisena extinció massiva i la primera provocada pel ser humà. Igualment per la lluita contra el canvi climàtic. Quants arbres artificials caldria fabricar, amb els seus costos energètics i en recursos naturals, per absorbir els gasos emesos per la combustió de 100 milions de barrils de petroli al dia? L’escala de l’empresa la converteix en ciència ficció, i d’intentar-se podria acabar generant nous impactes.

El segon inconvenient és d’error en la definició del problema. El problema del rinoceront blanc del nord no és que només quedin dues femelles en vida. El problema són les condicions que han abocat a aquesta situació. Si ressuscitem, amb gran esforç, aquesta espècie, hauran desaparegut els factors que la van portar a la desaparició o persisteix la caça il·legal? Què ens fa pensar que aquest cop serà diferent, si no vam aconseguir salvar-la en primera instància, quan era fàcil? I de què serveix tenir un grapat d’exemplars salvats in extremis de l’extinció en un zoològic, sense formar part del seu ecosistema? No seguiran simbolitzant el nostre fracàs? El problema dels esculls de corall no es produeix només a Florida, és global, i està vinculat amb l’escalfament i acidificació de les aigües, provocades per l’activitat humana que dóna lloc al canvi climàtic. Si no revertim aquesta dinàmica de fons, quina expectativa a llarg termini pot tenir la fertilització in vitro del corall? El problema amb el canvi climàtic tampoc és de falta de mitjans per capturar les emissions, com fan les estructures descrites, sinó crear una economia descarbonitzada, que no provoqui ni l’augment de temperatures ni tants altres efectes negatius per a la salut humana i del planeta. Les tecnologies que alimenten la tecnolatria (i que alhora se n’alimenten) no solen anar més enllà de posar pedaços a expressions superficials dels impactes, però no fan front a les causes originals de les crisis més àmplies i profundes. Les respostes a aquestes crisis no les trobarem en l’enginyeria ambiental, cal cercar-les en els principis que guien les nostres decisions i estils de vida. La millor i més immediata solució als problemes de pèrdua de biodiversitat i canvi climàtic és deixar de causar-los.