Cap al final de la Guerra Civil, després de l’entrada de les tropes franquistes, començà a Torroella, com arreu del país, una persecució implacable contra institucions, persones, idees, símbols o sentiments considerats contraris als principis de “purificació” d’Espanya impulsats per l’alçament militar. N’esmentaré alguns aspectes.
El menys traumàtic, però significatiu i aclaparador, va ser el canvi de nom dels principals carrers i places. El mateix dia de l’entrada de les tropes franquistes, 8 de febrer de 1939, vaig veure com queia, a cops de baioneta, a la façana de la capella de Sant Antoni, el rètol Plaça de la República, que aviat fou substituït pel de Plaza Nacional. Els carrers i passejos més importants van seguir el mateix camí, i passaren a ser del Caudillo, José Antonio, Calvo Sotelo, General Mola, General Orgaz…
S’instaurà el nacionalcatolicisme, que atapeí la vila de misses, funcions, catecisme i actes religiosos solemnes –oficis, processons- amb la presència del consistori en pes, mentre el nou rector, mossèn Josep Garrido, esdevenia una autèntica autoritat municipal (status que algunes vegades va ser prou favorable per als interessos de la gent, tot s’ha de dir; més d’un cop va intercedir a favor de persones acusades injustament).
L’escola es va girar com un mitjó, l’antic director va ser apartat de l’ensenyament per les seves idees republicanes i progressistes, es va tornar a la separació de sexes, es cantava el “Cara al Sol” al pati, es contestaven els crits de rigor de “¡Viva Franco!” i “¡Arriba España!”, i tot -llibres, lectures, dictats, pissarra-, tot es feia en castellà.

Pitjor va ser la repressió de les persones. Dels torroellencs que s’havien significat per la seva posició antifeixista, uns van fugir a l’exili, altres es van quedar, però, ni que no haguessin comès cap delicte, només per les seves idees republicanes, catalanistes, laiques, liberals, o per haver format part d’algun organisme municipal, sindical o fins i tot cultural, van ser perseguits, destituïts, “depurats”. Va facilitar la tasca repressora el foment de la denúncia, perquè sovint els que abans havien sofert els excessos revolucionaris, van fer valer el seu desig de revenja. Ho coneixem amb algun detall perquè ens en va deixar testimoni el mestre Salvador Dabau a les seves memòries, que es poden consultar al Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània.
Malgrat que Dabau era un home d’ordre, moderat, catòlic fervent, com mostren els seus escrits, va lluitar a les files republicanes, al front d’Aragó, a disgust i, en produir-se la retirada, es passà als nacionals. Va ser reclòs en un camp de concentració fins que, després d’aconseguir un aval, sense haver de tornar al front, va viure el final de la guerra a la banda dels vencedors. Un cop a Torroella, va acabar sent director de les escoles, una sort per als nois torroellencs i per a tota la població, perquè Dabau va saber mantenir sempre, davant dels excessos dels franquistes, el mateix esperit crític que havia mostrat davant les arbitrarietats del Comitè.
Precisament devem a Dabau -al que va escriure a les seves memòries-, força detalls de la repressió despietada dels vencedors sobre els vençuts a Torroella.
“Els excombatents, millor dit, els exenxufats, perquè han vist la guerra des d’una distància de centenars de quilòmetres, s’han fet amos del poble i han fet, en certa manera, lo que feren els de la FAI. Han establert una mena de terror en la localitat, començant les denúncies i les venjances personals a gran escala. Han creat una Junta de Depuració formada pels més exaltats [cita alguns noms]. Individus saturats de rancor i de venjança. Resultat d’aquesta Junta: les presons plenes de torroellencs d’idees més o menys esquerranes. La majoria del jovent, en Camps de Concentració o en Batallons de Treballadors. Del terror roig hem passat al terror blanc. Les dretes torroellenques, en general, s’estan manifestant, d’una manera implacable, plenes d’odi envers els esquerrans.”
Explica alguns casos concrets.
“La Comissió Depuradora ha denunciat a Mossèn Viver com a rojo-separatista. Efectivament, ha sigut detingut, però, gràcies a l’energia del nou Sr. Rector Mossèn Josep Garrido, ha sigut alliberat. No li han perdonat que gràcies a en Rogeli Bou (fill d’en Vicenç Bou, famós compositor de sardanes) el Comitè antifeixista de Torroella li perdonés la vida i l’autoritzà que es traslladés al seu poble d’origen, Torelló.”
“En Rogeli, denunciat pels elements més exaltats del poble, especialment [cita un excombatent], persona molt violenta i molt odiada per la majoria de la població, fou detingut i jutjat per un Consell de Guerra, que el condemnà a mort. També ho foren l’exalcalde Salís i en Vicens, entre els nombrosos empresonats torroellencs.”
“El secretari del Jutjat, Tauler, i altres, entre ells jo, recollim firmes de persones dretanes per salvar la vida a en Rogeli. Cosa que em va reportar grans disgustos i maldecaps. Em vaig atraure la repulsa de gran part de la gent de dretes i un odi cerval dels [cita alguns noms] i de la major part dels excombatents (?). Puc dir que una destacada persona ultracatòlica, de les de comunió diària es negà, rotundament, a firmar l’indult i, quasi, va rebotre la ploma per terra. No hi valgueren les meves explicacions que es tractava d’un cas de consciència com era salvar la vida d’una persona innocent. No hi valgué res. Era un de tants catòlics fervents (?) de la nostra estimada Torroella.”
“En Rogeli Bou ha sigut indultat de la pena de mort, gràcies a les nostres firmes. Però a en Tauler no se li ha perdonat l’haver sigut el capdavanter de les esmentades firmes i en plena plaça de la Vila, en … [cita l’excombatent d’abans], autor de la verinosa (?) denúncia contra en Rogeli, l’ha agredit brutalment i l’ha deixat estès a terra.”
Dabau explica el funcionament d’aquella Comissió depuradora.
“Els excombatents són omnipotents. De la mateixa manera que el Comitè de la FAI s’apoderà del Palau del Comte, així ho han fet ells. Quasi cada nit som convocats allí i es prenen totes les mesures i determinacions. Allí, cadascú manifesta la seva set de venjança contra determinades persones. Les denúncies són firmades per la gran majoria dels assistents, en nom del companyerisme (?). Al que es nega a firmar se’l moteja de traïdor. Així és com moltes persones innocents són empresonades per pures venjances personals, de la manera més injusta. He acabat per no assistir-hi més. Majorment, perquè vaig manifestar que no estava d’acord amb totes les injustícies que allí es cometien. I, naturalment, em vaig atreure l’antipatia dels elements més exaltats.”
“Ens han obligat a afiliar-nos a Falange, però jo m‘hi he negat. […] Per les circumstàncies sóc un excombatent, potser amb més mereixements que la majoria dels de Torroella que es passaren la guerra enxufats a Burgos, a Valladolid, i ara presumeixen d’herois (?) i s’han fet els ordeno y mando de Torroella. Un nou Comitè, però de dretes.”
És possible que algunes afirmacions del mestre Dabau no siguin del tot exactes, per això evito de reproduir determinats noms que ell cita, però els fets que explica no s’aparten gaire d’allò que alguns encara podem recordar i confirmar.