Anna M. i Joan:
Que difícil separar aquests dos noms!
Quanta vida compartida!
Quanta vida viscuda! Quanta vida gaudida!
Anna Maria:
A Castellfollit de la Roca inicies el camí del teu riu.
Un riu potent des dels seus inicis
amb aigües abassegadores
lliscant roques avall.
Molt aviat però, en un aplec de sardanes
trobares un altre riu tendre
i en féreu un per sempre més.
Heu fet un camí llarg, intens, agosarat,
a voltes dolorós, moltes vegades joiós.
Dos nous rius de noms Montserrat i Jordi
seguiren al vostre costat
i també cinc de més petits
de noms Gil, Genís, Lluc, Biel i Ponç.
Anna Maria:
El teu SOMRIURE
ha estat la característica
de la teva vida.
Un somriure adreçat als teus alumnes
quan, com a bona mestra,
esperonaves amatent
el seu creixement.
El teu SOMRIURE
ha estat sempre
el regal més preuat
per a les teves nombroses amigues i amics.
El teu SOMRIURE
ha plantat cara amb fermesa
a la teva llarga malaltia.
El teu SOMRIURE
ha fet fàcil la feina
a les persones que t’han cuidat
amb tanta tendresa.
El teu SOMRIURE
ha fet possible, amb en Joan,
viatges impossibles.
El teu SOMRIURE
ha arribat avui plàcidament
a la mar infinita.
La infinitud d’aquesta mar
és plena de misteri
com ho és la mateixa vida.
Una vida, la de cadascú
i també la vostra
que és plena
de transformacions i adaptacions constants
i que vosaltres dos
heu sabut gestionar d’una manera admirable.
Els qui hem pogut compartir
la teva, la vostra amistat
ens sentim privilegiats
d’haver gaudit de tants anys
del teu i del vostre mestratge de vida.
L’enyor per la teva absència, Anna Maria,
no us la traurà ni ens la traurà ningú.
És inevitable.
Però tampoc no ens prendrà mai ningú
el teu SOMRIURE,
gravat a la nostra retina.
La Rosa Leveroni
en el recordatori
que tenim a les mans ens diu:
“ Si la tempesta
no hagués estat tan forta
I el port tan difícil,
¿podria ser tan bella
la pau, la font tan clara?”
Torroella de Montgrí 16 d’0ctubre de 2019
