No cal que us digui que Torroella és una bonica vila empordanesa que tots ens l’estimem i en la qual ens sentim còmodes. I també tots sabem que al terme de Torroella hi tenim de tot! Som uns privilegiats! Gairebé tot és relativament petit, però tenim un riu amb la seva desembocadura, una muntanya amb un castell emblemàtic, una rica plana, uns horts i camps de conreu (fruiters, cereals…) de terra fèrtil, i amb un bon rec. Al peu del Montgrí, a les terres de secà, hi ha boniques vinyes i olivars ben cuidats. Completen aquest variat i entretingut paisatge dunes amb pins centenaris, l’ermita de Santa Caterina, el mar, una extensa platja, un port marítim a l’Estartit, les illes Medes… i els prop de 12.000 habitants que donen vida a tot plegat.
Sí, tenim tot això, una gran riquesa! Però cuidar-ho és feina feixuga, no podem delegar tot l’esforç a l’Ajuntament, que sí que és el responsable que les coses de la vila funcionin, que es conservin, que s’administrin degudament. El personal municipal ha de ser conscient de la important tasca que li cal dur a terme cada dia, però aquí també nosaltres hi tenim a dir, perquè som torroellencs i això ens obliga a vigilar com funciona la nostra vila, i a ser crítics, si cal. Ho fem gaire?, o potser és que tampoc no se’ns escolta?
A la vila funcionen bé el comerç, les fondes, els bars, el cinema, els museus, i hi tenen lloc una quantitat d’espectacles que en pocs pobles o viles ens poden igualar, i segurament em deixo algunes coses més prou importants. Déu n’hi do! Però hi trobo a faltar arbres. Sí, arbres. Arbres que ens facin una bona ombra a l’estiu. Ja sé que si els contéssim en trobaríem una bona quantitat. Torroella té una gran extensió, n’hi caben molts! Però, quins arbres plantem? Trigaran molts anys a poder fer ombra! Els arbres són necessaris. Ja a escola, el mestre ens explicava els seus beneficis: són sans, refrescants, acollidors a l’estiu i purifiquen l’aire, que prou que ens convé. Podem protegir-nos del sol sota un bon arbre, i si bufa una mica de marinada, el lloc és ideal!
Això que dic no és res nou, és de tota la vida, i la meva ja és llarga, però mai havia trobat a faltar tant com ara l’acollidora protecció d’un arbre. Surto cada dia a passejar (els metges és el que més ens recomanen a les persones grans, és un medicament fàcil de prendre i el cost és assumible per a totes les butxaques). Us heu fixat on anem a caminar els vells?
Alguns al passeig de l’Església, on els arbres fan una bona ombra i si bufa una mica de ventet és ideal. A més, hi ha alguns bancs, que sempre són insuficients. És un bon lloc per a qui pot arribar-hi, vull dir que és per a la gent del barri que pot sortir una estona de casa, passejar una miqueta i trobar-se amb altres persones de la seva edat, que segurament és amb qui millor es poden entendre. Les persones grans parlem dels nostres mals, dels fills i dels néts, de la nostra joventut, dels nostres records… Així passa el temps que no te n’adones. Surts i deixes la butaca i la televisió. El passeig és, doncs, un agradable lloc de gaudi, bonic, tranquil, i força silenciós. Que jo sàpiga, no tenim a la vila cap més lloc com aquest passeig, però també hi falten arbres. He comptat que n’hi falten quatre, de plataners, que per diferents motius s’han mort i no han estat substituïts. El seu lloc ha quedat buit, i ja no hi ha ombra!
Els passejos de Catalunya i de Vicenç Bou són els que tenen més arbres. Són vells, però ben cuidats, i fan ombra. Però senyors, és com passejar per una carretera on els cotxes desfilen contínuament i contaminen l’aire amb els seus tubs d’escapament. No és un lloc de descans, sobretot ara a l’estiu. Tot i això, són molt concorreguts, perquè on podem anar, si no, els veïns torroellencs?
La plaça d’Espanya és un altre lloc d’esbarjo, amb arbres a tot voltant, però tenen tants anys que fan molt poca ombra per protegir-nos de la calor de l’estiu. Serà la poda? Hi podríem presumir d’un bonic refugi per a grans i petits. Hi ha bancs i jocs d’entreteniment per als nens, però s’ha de vigilar perquè hi ha el perill de la carretera. Els nens sempre van darrera la pilota!
Al parc John Lenon, tret del nom, gairebé li podríem posar un notable: és espaiós, cuidat i té el que grans i petits agraeixen: zones d’arbreda i de gespa, una pista per patinar, una placeta per jugar a futbol, gronxadors, espai perquè els avis facin la partida de petanca, una font, quietud. Bona nota, doncs!
El parc de Santa Clara és una pena, fa llàstima! No sé qui el va dissenyar, però estic segura que va ser una persona amb prou aptitud i professionalitat per fer-ho. Tot i això, en algunes coses el suspenc. I la mateixa nota poso a qui té cura de la seva conservació! Ja m’imagino que és un lloc on no s’acaba mai la feina, però també sé que hi ha molta gent que treballa per a la nostra vila, i que a alguns treballadors no se’ls pot deixar sols. Cal ensenyar-los a fer bé la feina, si no mai aprendran l’ofici.
A l’octubre continuaré l’article, ja que em queda molt per dir i l’espai de què disposo s’ha fet insuficient per resseguir els bonics indrets de què els torroellencs podem gaudir a la vila que ens acull.
