El parc de Santa Clara

(Represa de l’article del mes de setembre.)

El parc de Santa Clara està situat en un espai privilegiat i té una extensió considerable. Podria ser un lloc encantador, on segurament es van invertir molts diners per fer-lo i equipar-lo, i, en canvi, tan poc profit que en traiem!

Suposo que la filera de xiprers que hi van plantar tot voltant era per protegir-lo i tancar-lo; però sembla que no n’hi va haver prou i s’hi va fer una tanca de paret viva davant o darrere dels xiprers: figueres, magraners, garrofers i arbusts de diferents menes han ocasionat amb el temps una espessor exagerada. Era de forçada obligació fer-hi cabre tanta vegetació sense tenir en compte que les plantes creixen? Allò és un embolic! Així mateix, s’hi van instal·lar mànegues per al rec que, per manca de manteniment, s’han deteriorat. Les diferents espècies de xiprers, acàcies, pins… també han sofert danys, que ja deuen ser irreparables inclinats com estan empesos per la tramuntana que tan sovint ens visita, i no s’ha fet res per redreçar-los. Tan fàcil que hauria estat corregir-ho a temps! És una llàstima veure que tot plegat ha generat una despesa malaguanyada. També hi ha una mena de rec, una gran bassa, amb enormes pedres, l’objectiu de la qual deu ser recollir l’aigua del torrent que, en cas de pluges fortes, condueix l’aigua que ha anat baixant de la muntanya. Però és tan sec i hi ha tanta brutícia que en comptes d’afavorir, d’adornar un espai del parc, més aviat fa pena de veure!

Les poques acàcies que s’hi van plantar, unes quantes en un raconet de la part baixa del parc, si fossin cuidades i el grup fos més nombrós crearien un espai ideal per al descans dels pares i avis que acompanyen els nens al parc infantil que hi ha al davant, amb una gran extensió de gespa que alegra la vista, on poden jugar tranquils sense sentir-se vigilats. En aquests llocs, posar-hi uns bancs per descansar i una font d’aigua municipal sempre és convenient, així com vistoses papereres amb les recomanacions necessàries per guardar el lloc net de deixalles. Els vilatans hi podríem fer petites excursions amb bicicleta o caminant, amb la seguretat que en arribar-hi podríem descansar i refrescar-nos a l’ombra de les boniques i, amb els anys, frondoses acàcies, amb l’agradable ventet de marinada que gaire mai no hi falta.

La cura del parc suposo que no implicaria unes despeses excessives, i els mateixos experts jardiners municipals podrien ser suficients per mantenir-lo presentable. I per què no anar un xic més enllà i que un vigilant pogués treballar-hi fent el manteniment i convertint el parc en un indret molt més acollidor?

Que tot això que dic superaria el pressupost? De cap manera! Si algú s’entretingués a comptar tota la cosa inútil que s’hi ha fet ens sobrarien diners. I m’animo a escriure això perquè eI nostre senyor alcalde, Josep Maria Rufí i Pagès, ens diu en l’últim butlletí d’informació municipal: “Tan important com pensar en grans obres i fer nous equipaments per atendre les necessitats de la població és vetllar per la conservació del que ja tenim.” Hi estem d’acord!

l el que no em puc callar és que una part del parc de Santa Clara s’ha convertit en terreny envaït per gossos d’una manera desvergonyida, i d’això n’haurien de tenir cura els propietaris d’aquests animalets. Qui ha decidit de tenir un gos ha de saber les obligacions que això implica. Gairebé tothom els cuida bé i resulta bonic veure’ls passejar, córrer o saltar pel parc controlats pels seus amos, però per respecte a la resta d’usuaris hi ha uns mínims que, tal com recomanen els cartells, cal complir, com per exemple recollir les deposicions. No costa gens anar proveït d’un parell de bosses, recollir-ne les deixalles i llençar-les a les papereres. I que consti que ja hi ha qui ho fa, però la majoria no!

I ara que ja tenim el parc de Santa Clara arreglat, també ens han informat que la construcció de l’Espai Ter avança i que potser que l’any vinent es podran inaugurar algunes dependències i la zona d’aparcament.

Deixeu-me somniar una mica: en el meu somni veig que al carrer del Riu s’hi ha fet un passeig que arriba fins al Ter. Que la carretera és bona (no hi ha pols) i que el passeig és ombrívol, amb còmodes bancs per reposar, un carril bici, un per a vianants, per fer esport, córrer, passejar… Quan ets al riu hi ha un petit bosc d’arbres a la mota, i les vores són netes i cuidades fins a la Resclosa. Al bell mig d’aquest bosquet hi ha un ample corriol, on és molt agradable de passejar. A la Resclosa, la caseta que hi havia per moure les comportes i el bramador, han desaparegut. Només s’hi veu un monòlit amb antiquíssimes pedres que recorden al vianant l’any i el personatge que el va fer construir. El rec que conduïa les aigües al Molí de Dalt ja no és útil i el bramador, tampoc. Només queda el llarg mur de contenció que regula el corrent del Ter i que va de banda a banda de riu, per on l’aigua salta abundant, neta i cantarella, corrent joiosa fins a fondre’s en el mar. El Ter és feliç, l’han netejat a fons. Hi ha un guarda d’aigües al servei del nostre municipi i els altres riberencs propers. El riu pot presumir de la seva bellesa i gaudir de l’admiració de qui s’hi apropa.

És un somni! Sí, un bonic somni, però qui sap si un dia no tan llunyà el meu somni pot ser una feliç realitat. Tant de bo!