Bertrand Russell

Mig segle de la mort d’un paladí de la pau

 

D’origen gal·lès, nascut el 1872 en el si d’una família aristocràtica però liberal, Bertrand Russell fou educat per institutrius fins que als divuit anys anà a Cambridge, on estudià matemàtiques, física i ciències humanes. Després de viatjar per diversos països, tornà a Anglaterra i exercí la docència a Cambridge com a professor de matemàtiques. Sempre servà un grat record dels anys que passà en aquesta prestigiosa  universitat anglesa, sobretot pels molts amics que hi va fer. Gran matemàtic, Russell també s’interessà per la política, la religió, la moral, la sociologia… Morí el 1970, enguany fa mig segle, i per damunt de tot fou un gran defensor de la pau. És per això que volem recordar-lo.

L’any 1914, quan esclatà la Gran Guerra, Russell ja era un home madur. Des d’un punt de vista històric,  la seva vida havia transcorregut durant l’anomenada Belle Èpoque, el període de pau relativa que s’estén entre la fi de la guerra franco-prussiana (1871)  i l’assassinat de Sarajevo del mes de juny de 1914. Gairebé mig segle en què naturalment hi hagué guerres -quan ha deixat d’haver-n’hi?- per bé que locals i de curta durada. Cinc dècades en què les principals potències no cessaren d’acumular un colossal i destructiu arsenal bèl·lic.

Segons explica en la seva autobiografia (Edhasa, 3 volums), el dia que Anglaterra entrà en la Gran Guerra, passà la tarda pels carrers de Londres, observant els grups de persones que cridaven God save the King i deixant-se contagiar per les emocions dels exaltats vianants. Durant aquell dia i els següents, Russell  descobrí estupefacte que a la major part dels homes i de les dones els agradava la perspectiva de la guerra i no se’n sabia avenir. La mateixa sensació tingué l’escriptor Stefan Zweig a Viena segons explica a les seves memòries (El món d’ahir, Quaderns Crema).

Russell s’oposà ben aviat a la participació  de Gran Bretanya en aquella conflagració que esdevingué una carnisseria. A causa de la seva actitud contra la guerra,  Russell  perdé la seva feina de professor  i fou  condemnat a pagar una multa. Més tard, cap al final de la contesa, patí sis mesos de presó, a més de rebre moltes crítiques i insults de tota mena; el que més li dolgué fou l’acusació  de traïdor. La Gran Guerra marcà la vida del gran pensador. Saber que milions d’homes morien al front inútilment el desmoralitzà. Sempre pensà que aquella guerra fou una lluita innecessària. No s’hi enfrontaven ideologies, sinó ambicions, interessos econòmics, i això el desesperava.

Durant la Segona Guerra Mundial, Russell aparcà temporalment el seu pacifisme per tal de donar suport als Aliats. Més tard alguns pacifistes a ultrança li van retreure aquella incongruència.  Però Russell creia que només hi havia una manera de parar els peus a Hitler: fent ús de les armes. Perquè Hitler no entenia cap altre llenguatge que no fos aquest. De fet, si França i Gran Bretanya haguessin actuat abans contra el líder nazi, quan Alemanya ocupà Àustria o Txecoslovàquia, potser les coses no haurien arribat fins on van arribar.

Tot i que no era partidari de la violència, Russell pensava que en situacions excepcionals és inevitable fer-ne ús. Tanmateix, considerà totalment innecessaris els intensos bombardeigs realitzats pels aliats sobre grans urbs alemanyes -Dresde, per començar- en els mesos finals de la contesa.  Denuncià indignat aquella violència gratuïta. Anys més tard ho faria més àmpliament l’escriptor alemany W.G.Sebald a Sobre la historia natural de la destrucción (Anagrama).

Russell continuà defensant la pau quan esclataren les guerres colonials,  la de Corea, la del Vietnam… Durant els anys seixanta i setanta, en plena Guerra Freda, la seva màxima preocupació fou l’esclat d’un conflicte entre els dos grans blocs polítics i militars que dominaven el món. Com a milions de ciutadans  d’ambdós bàndols, la crisi dels míssils de Cuba, l’any 1962, li provocà una gran angoixa. Russell ho tenia molt clar: si es produïa una tercera guerra mundial i s’usaven armes atòmiques, la propera conflagració es faria amb pals i pedres, com a la prehistòria.

El 1961, ja nonagenari, Russell fou novament condemnat a dos mesos de presó  per haver participat en una marxa pacífica contra l’armament nuclear de la Gran Bretanya. Després de moltes protestes públiques, la pena li fou reduïda a una setmana i la complí en una presó hospital. Fou en aquella època que Russell escriví: Ara els perillosos no són els bàrbars. Ben al contrari, ara ho són els capdavanters de la civilització. Un pensament que fa reflexionar molt.

L’any 1963 Russell mostrà públicament la seva oposició a la intervenció dels Estats Units en la guerra del Vietnam amb una carta publicada al New York Times el 28 de març. El 1967, en plena escalada bèl·lica al sud-est asiàtic, publicà una obra polèmica: Crims de guerra al Vietnam. La tesi que hi defensava Russell era que els crims de què hom acusà els jerarques i botxins nazis durant els judicis de Nuremberg també els cometien les tropes nord-americanes contra el poble vietnamita. Aquell mateix any es constituí a Estocolm un Tribunal Russell contra Crims de Guerra al Vietnam durant el qual es recolliren un gavadal de testimonis sobre les brutalitats comeses pels soldats nord-americans en aquest dissortat país. Qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra.

Bertrand Russell deixà un record perdurable. La seva obra, abundant i variada, té un alt contingut social i ètic. Per les seves idees en matèria de religió (un dels seus llibres més coneguts i polèmics es titula Per què no sóc cristià),  la seva defensa de la llibertat sexual i el seu acostament al comunisme i fins a l’anarquisme, Russell sempre  serà criticat pels sectors més conservadors de la societat. Però si el valor suprem de la humanitat és la pau, la defensa que en féu el situa en un lloc preeminent entre els grans pensadors de l’època contemporània.