Vaig escriure aquest article l’octubre de 2008. Faltava poc perquè anéssim a votar i, encara que molts no se’n recordin, feien també campanya l’escàndol i la immundícia. He pensat que potser els interessa llegir aquest tango, com jo he fet aquest matí. És genial. Bones vacances.
“Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!…
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la imposturay otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!…
És molt possible que la visió esquinçada de la vida, sigui un dels majors atractius del tango, aquest tresor que els argentins van saber crear mirant el que passava al seu voltant i que, sumant lletres d’intenció i bon maneig de bandoneó ficava, via venosa, emocions de nostàlgia i drama.
Tal és el cas de Cambalache, tot un emblema perquè, a més, va ser prohibit per totes les dictadures militars que hi va haver a l’Argentina des dels anys quaranta fins a la que va acabar el 1982, després de la Guerra de les Malvines i l’elecció de Ricardo Alfonsín com a president. El mític tango descrivia un escenari de corrupteles del Partit Radical, però la universalitat de la seva lletra va aixecar moltes butllofes durant més de setanta anys, fins i tot després de la mort del seu autor, Enrique Santos Discépolo, el 1951.
Potser Cambalache hagi estat el poema o cançó -Discépolo va ser sempre venerat per Camilo José Cela i Ernesto Sábato- que pitjors consciències hagi despertat en la història argentina. D’aquí, possiblement, la seva persecució.
Però, per què parlo avui de Cambalache? Estem en vigílies de l’anomenada jornada de reflexió, prèvia a les eleccions de diumenge i he de reconèixer que em sento pres d’un desencant que no em farà desistir, no obstant, d’exercir el meu dret al vot.
Tot és igual / Res és millor, aquestes dues línies de la lletra de Sants Discépolo, s’han quedat clavades en els meus pensaments quan assisteixo, amb perplexitat galopant, als últims cops de cua d’aquest gran espectacle de la campanya electoral. Tot això és cert? És així el món real, el que interessa als ciutadans? Hi ha les respostes a les inquietuds ciutadanes en aquests grans cartrons de barres estadístiques que els grans líders usen en els debats per escopir al contrari?
¿Tant costa dir -els votants sempre acaben premiant la veritat- que allò de l’Iraq, decidit per un polític que ja no podia perdre perquè havia anunciat que se n’anava, va ser una pífia garrafal? I reconèixer que s’ha mentit -amb candor irresponsable- però mentit al cap i a la fi, quan deia que ja no negociava amb els qui volien rèdits polítics a canvi de no matar!
Hem vist uns debats o -com deia abans d’ahir a la nit la quixotesca Rosa Diez en una entrevista a CNN + – podíem haver-nos estalviat 200 milions d’euros d’atrezzo enviant les intervencions enllaunades des de les seus dels partits? No seria millor parlar de baralla de galls? O potser n’hi ha prou parlar de ninots teledirigits amb màrqueting des dels comandaments de la play-station política?
És autèntic tot això? I lliure?
Com es poden suspendre governativament actes de campanya invocant raons de seguretat per a un polític que només vol explicar el seu programa? Com els partits i els governants guarden silenci còmplice quan es carrega contra polítics estigmatitzats, acorralats i privats del seu pedigree de pertinença a la terra on van néixer? A quants extremistes s’ha aturat i almenys multat per interrompre o intentar agredir candidats durant la campanya? Per què crida l’atenció escoltar que algú faci ostentació de sinceritat i digui que se sent espanyol sense complexos?
Crec, com diem aquí a Catalunya, que després de les eleccions ens ho hauríem de fer mirar, reflexionar no sobre el nostre vot, sinó sobre el nostre nivell de tolerància, de responsabilitat i del grau de ciutadania d’aquest país. Perquè la rivalitat política, sana, no hauria d’eclipsar la responsabilitat que tots tenim de deixar als nostres fills un país millor que el que vàrem rebre i que no pertany a qui governa sinó als governats.
Perquè això que aquí val tot per tal de guanyar, l’anunci irritant, l’escarni fàcil de l’histrió vulgar sense més recursos, o la dialèctica del degollament, acaben formant un brou de cultiu que només serveix per desfer la convivència de veïns, companys, amics i si m’apuren de familiars.
Fins fa poc, Amèrica arribava als espanyols a través del cinema però avui la tenim en directe cada dia gràcies al satèl·lit o Internet. No fa gaires dies vam poder veure Obama i Hillary Clinton a Austin, Texas, davant de quatre pesos pesants del periodisme que sense cronòmetres ni tant cerimonial, preguntaven el que creien interessant als dos precandidats demòcrates, que estaven asseguts colze a colze, amb somriures i sense interrompre ni envestir.
Més o menys el mateix que aquí, on falta naturalitat, tot s’assaja, no hi ha coses noves que il·lusionin. La nostra política és avorrida i bastant desesperant i ha de ser cosa de cicles històrics i potser el pas del temps faci canviar les coses, un cop sorgeixin noves cares i el vidriol es guardi sota un bon forrellat.
¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley…
Així acaba Cambalache, la lletra d’aquell inoblidable tango”.
Que vostès reflexionin bé
