Carta a la Dolors

Cartes a la Dolors

Dimecres 10 de febrer de 2021

Estimada Dolors,

Quina alegria vaig tenir en veure’t  ahir dimarts passejant per Torroella amb la teva mare, agafades de bracet, totes dues tan contentes, elegants, saludant a tothom amb aquest  teu tarannà tan afable, serè, alegre i positiu, animant a tothom a continuar endavant.

I quina tristesa vaig sentir quan, el mateix dimarts al vespre, vaig venir a Puig de les Basses a dir-te bona nit i després de xerrar una mica, et vas haver d’acomiadar de nosaltres i entrar a la presó, camí de la cel·la.

No em puc treure de sobre el sentiment de ràbia quan penso que hi ha hagut persones tan cruels que t’han condemnat injustament a presó i d’altres que resten impassibles davant tanta ignomínia.

Presó per defensar un referèndum d’autodeterminació,  lluitar per aconseguir una república catalana, que és  el que tots nosaltres volíem i us demanàvem… i vosaltres, fidels a aquest compromís,  per ser a primera línia de govern,  heu rebut les més dures i tristes conseqüències, la pèrdua de llibertat.  Per això, Dolors, em sento en deute amb tu, vull estar al teu costat, vas defensar els nostres ideals amb tota la fermesa i jo no puc ni vull parar de reivindicar la teva total llibertat. 

Avui m’han vingut a la memòria els moments que hem passat juntes i he fet un recordatori de la nostra relació.  Com que jo soc uns quants anys més gran que tu, no vam coincidir ni en els temps de jovenetes ni tampoc en l’època de mares. Els meus fills són més grans que els teus i  a més varen anar a una escola diferent de la que tu n’eres mestra.  Jo treballant a l’hospital, a Girona, poc temps em quedava per fer vida a Torroella, a part d’estar per la família. Se m’escapaven moltes coses de la gent del poble, tot i així ja sabia que destacaves com a molt bona pedagoga.  A part de la tasca familiar, vaig veure com anaves entrant en la vida pública, sindical, política, amb compromís, visió feminista, al servei de la gent que més ho necessitava. 

Els anys que vas ser regidora de l’Ajuntament de Torroella, entre altres coses, coordinaves el Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació. Vaig tenir l’oportunitat de formar-ne part, i em va agradar molt la teva manera de treballar: sensible, eficient, resolutiva. Jo llavors havia acabat Antropologia i m’havia centrat en els problemes de l’Àfrica, concretament Gàmbia. Es van tirar endavant projectes molt necessaris.

També recordo, sempre t’ho agrairé, l’ oportunitat que em vas donar de conèixer de molt a prop la teva vida de Consellera de la Generalitat.  Ens vas convidar a venir un dia al Parlament, era el 28 de setembre de 2016. Jo no hi havia estat mai, em va agradar molt tot el recorregut que vam fer, les teves explicacions. Vaig poder assistir a la “Moció de confiança” que va plantejar el president Puigdemont al Parlament. Que interessant i diferent veure-ho en directe i des de dins i amb tu com a guia!

I ara, Dolors, vull posar en aquesta carta alguns dels molts pensaments i reflexions que has escrit al teu llibre, que m’han colpit i m’han ajudat a ser millor. Tota una lliçó de vida! Gràcies!

“Vull decidir per mi mateixa, però amb tota la informació”.

“Som cadascun de nosaltres que hem de portar el timó de la nostra vida, i malgrat el sotrac impensable, quan em llevo cada dia puc optar per estar emprenyada i veure-ho tot per la part negativa, o bé assumir un conformisme d’ambició futura, lluitar i, si convé, il·lusionar-me amb els petits reptes i els esdeveniments quotidians. I he triat això darrer”.

 “No estic trista, sinó angoixada: tinc insomni, sensació d’impotència, mal humor, plorera…. Necessito treballar-ho mentalment. No puc continuar convivint amb aquests sentiments”.

“Ara és el meu espai, ara per ara m’he de gestionar el temps del dia i la nit, amb solitud i fermesa. Ets com una presa més! Has de ser com totes”.

“Les causes que les han portat a la presó són ben diverses, i cadascuna és tot un món: és el jo i el seu entorn”. 

“Es diu que a la presó es perd vista per la impossibilitat de poder veure en la llunyania”.

“Que el nostre empresonament no sigui en va. Ara, les energies positives i reivindicatives també les dirigeixo a millorar la defensa dels drets i la igualtat de les dones a la presó. Això em fa sentir viva!”.

“Penso en allò d’evitar que la presó m’entri al cos”.

“Cal que mantingui la fermesa. Ploraré a la cel·la, però no puc permetre que les ferides es transformin en agror, no em puc convertir en allò que no soc”.

Quanta sensibilitat, fermesa, empatia, fortalesa, determinació, compromís… . Gràcies per ser com ets!

Una abraçada, groga i lila!

 

Mariona Lloret i Bech