Catalunya

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes, de
fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant entr

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament, iradament,
sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència de no
ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit. Després
del teu silenci estricte, camines
decididament.