Com passa el temps i com canvien les circumstàncies! Ara fa tres anys vaig publicar a Emporion un escrit (Emporion, núm. 35, nov. 2009, “Reflexions”), on em preguntava la possibilitat de la independència de Catalunya atenent diversos punts de vista.
Començava explicant que un enginyer amic meu, fill del dibuixant Escobar (el d’en Carpanta, Zipi i Zape, i altres historietes), ja m’havia pronosticat l’any 2003, en un escrit molt ben raonat, tot el que passaria si Catalunya proposava a Espanya una nova relació, fos confederal, fos federal, o qualsevol millora que proposéssim de l’Estatut d’autonomia. Escobar deduïa, de forma brillant, ja l’any 2003 que, per a una Catalunya que volgués continuar sent ella mateixa, l’únic camí viable era la independència. I jo, en recordar-ho sis anys més tard, plantejava la qüestió als lectors: “Pot Catalunya ser independent?”.
Per respondre la pregunta proposava que ho consideréssim atenent al significat de quatre verbs auxiliars anglesos: can, may, want, will. Repassem-los un per un. Primer: “can?” equival a “n’és capaç?” i la meva resposta era: i tant!, molt diversos estudis polítics, socials i econòmics ho confirmen, països molt menys capacitats en són d’independents. Segon: “may?” Significa: “en té permís?” i ja ho estem veient, la resposta espanyola és un NO! visceral, ni parlar-ne!, a tots els nivells dels poders públics, dels mitjans de comunicació, dels partits PP i PSOE. Tercer: “want?” vol dir “ho necessita?” i jo responia que sí, en el cas que fallessin tots els altres sistemes (nou Estatut) de defensa de la nostra identitat (llengua, cultura, costums) i de la nostra economia (transferències, infraestructures). Quart: “will?” significa “ho vol?”, i aquí tornàvem a ensopegar amb els poders espanyols: la Constitució no ens ho deixa preguntar.
Com deia al principi, d’ençà d’aquell meu escrit les circumstàncies han canviat molt. De novembre de 2009 a novembre de 2012 han passat moltes coses, entre les quals: la vergonyosa rebregada per part del Tribunal Constitucional del nou Estatut aprovat en referèndum, la multitudinària manifestació de protesta de juliol del 2010, i la frustració dels mesos següents, plens de menyspreu cada vegada que Catalunya s’ha queixat.
Mentrestant la nostra gent començava a adonar-se d’allò que l’any 2003 em deia el meu amic Escobar: que l’únic camí viable per a una Catalunya que volgués continuar sent ella mateixa, era que esdevingués Estat. El camí es va anar fent, de mica en mica, començant per la consulta sobiranista d’Arenys de Munt, les successives consultes a tot el territori, l’èxit de la de Barcelona, la creació de l’Associació de Municipis per la Independència… i el procés va culminar amb la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. A partir d’aquí, amb una energia inesperada, es va produir l’espectacular manifestació de l’onze de setembre. Després, per acabar d’encendre els ànims, es va produir la negativa de Rajoy a escoltar una proposta de pacte fiscal. Però ja tot era diferent, amb un cos social potent, el president Mas va adoptar la clara postura de lideratge. S’acabava la frustració i es consolidava el somni d’un objectiu nacional nou i il·lusionant: “Catalunya, nou Estat d’Europa”.
Però es mantenen les postures tancades al “may?” i al “will?”, i Espanya ni vol sentir parlar d’un Estat propi per a Catalunya, ni admet que el poble català, en referèndum, pugui decidir si el vol. Davant d’aquesta actitud, només quedava una solució: que en unes eleccions al Parlament es decideixi la força dels diferents partits, dels que defensen la postura sobiranista, dels que hi estan en contra, i dels que encara voldrien solucions que Espanya ja ha rebutjat.
En publicar aquest escrit, el dia primer de novembre, no en sabem el resultat, només les tendències. El que sí sabem segur és que, si els catalans escollim el camí del sobiranisme, aquest serà molt costerut. Per començar, crec que Europa no admetrà cap solució que no sigui un pacte Catalunya-Espanya, mal hi hagin d’intervenir les mateixes institucions europees. En segon lloc, pensant només en el món empresarial, que és el que es mira tot el procés amb més preocupació, repetiré una frase del suplement econòmic de La Vanguardia: “ningú no sap què passa quan una força irresistible (el poble de Catalunya) xoca amb un obstacle inamovible (les institucions de l’Estat espanyol)”. Fa poc, la inquietud es reflectia també en un titular del mateix diari: “Il·lusió, però també reflexió”. Permeteu-me que en capgiri els termes: “reflexió, però també il·lusió”.
