Molt s’ha escrit sobre Colom i en els darrers anys, la tesi de la seva catalanitat ha vist incrementada la seva difusió així com les possibilitats d’acceptació. Cristòfor Colom (¿1436-1451?-1506 Valladolid), firmava com Xpo ferens (Xpo vol dir Crist i feren vol dir “el que porta a”), i conegut amb el cognom llatinitzat de Columbus, fou navegant, -lluità contra el rei Joan II. a favor del rei Reiner, en el context de la guerra civil catalana- cartògraf, i almirall, virrei i governador general de les Indies, al servei dels Reis Catòlics. Pel que fa al finançament del viatge, se sap que no foren les joies d’Isabel, ja empenyorades per la conquesta de Granada, sinó el prèstec de 6.000.000 de maravedís de Lluís de Santàngel, escrivà de ració (ministre d’Hisenda de Ferran), i les aportacions dels germans Pinçón, amb 500.000 maravedís i el propi Colom, amb 500.000 més.
El 12 d’Octubre de 1492, va arribar a l’illa Guanahaní que batejà com Sant Salvador. Explorà les terres del Carib i va establir les rutes marítimes per anar i tornar a les Índies Occidentals o Nou Món, noms emprats fins a l’aparició, l’any 1507, del mapa de Martín Waldseemüller i Maties Ringmann on s’anomenen Amèrica, en honor a Amerigo Vespucci.
Colom va morir a Valladolid, l’any 1506 en absoluta pobresa. El testament d’Isabel, que havia afegit al regne de Castella-Lleó les terres descobertes o per descobrir, fixava l’exclusió dels no castellans (catalans, aragonesos, valencians, portuguesos) a l’anada a Amèrica, i l’interès de Ferran a recuperar el poders donats, controlar i monopolitzar el seu comerç prohibint-lo als catalans (aprofitat per anglesos i holandesos), i els plets colombins instats pel fill i nét, donen suficients dades i raons per comprendre aquesta fi.
Els nous descobriments foren repartits entre Castella i Portugal pel Papa Alexandre VI que va donar, a Isabel i a Ferran, el títol de Reis Catòlics, com a compensació, per haver atorgat el de Cristianíssim al rei de França. Isabel, en record al pare que diu als seus fills que, mentre romanguin units com el feix, seran més forts, tenia com a escut un feix de fletxes; i Ferran tenia un jou amb una corda solta, amb el lema “tanto monta…”, en referència al nus gordià. Quan Alexandre el Gran es va enfrontar al dilema de deslligar el nus gordià, el va solucionar tallant-lo amb l’espasa, i va afirmar que «és el mateix tallar-lo que deslligar-lo». Ambdós escuts, feix i jou, es mostren junts en el seu escut, però no units. En el segle XX i en plena dictadura franquista, es van ajuntar i s’hi va afegir el “Monta tanto, Isabel como Fernando”.
Mentre eren historiadors catalans els que sostenien la catalanitat de Colom, era molt fàcil la crítica més ferotge per part dels intel·lectuals castellans, ¿primer genovès que no català?
El 21 i el 28 de març i el 4 d’abril del 1992 La Vanguardia publicava tres articles de Francesc Albardaner i Llorens sobre el descobriment i els orígens de Cristóbal Colón: Espanya no va existir com a estat en el segle XV. Isabel i Ferran es varen casar en secret a Valladolid, el 19 d’octubre de 1469. Eren prínceps, de Castella, Isabel sota el regnat de Enrique IV i Ferran de Joan II, de Catalunya-Aragó. Les Capitulacions de Cervera, sobre el regne de Castella-Lleó, contenen una equiparació total entre el rei i la reina, i es podia aplicar el “Tanto monta monta tanto”. Però és ben diferent en la confederació catalano-aragonesa, de la qual Ferran va reservar-se, en exclusivitat, l’exercici del poder i Isabel era reina consort.
Sobre l’estrangeria de Colom , durant tot el segle XV, els súbdits de la corona catalano-aragonesa, eren sempre considerats estrangers a Castella-Lleó. És evident que tan Cristòfor com el seu germà -que era capellà i sí que es va naturalitzar castellà per anar a les Índies- varen amagar la seva pàtria d’origen. D’acord amb els “Ordenamientos de Alcalà” un súbdit de qualsevol dels regnes d’Isabel i de Ferran podia aconseguir ela títols de virrei, governador o participar en mines, salines, etc. sense necessitat de nacionalitzar-se a l’altre regne. No pas així un natural de qualsevol altre país. I a més Colom els anomenava els “meus senyors naturals “.
Colom va descobrir Amèrica per als Reis Catòlics, de Castella-Lleó i d’Aragó, o només per a Castella-Lleó? Les Capitulacions de Santa Fe foren negociades amb l’administració catalano-aragonesa i dipositades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, no en el de Simancas, cosa que hauria estat així si haguessin estat castellanes. I en elles se’l nomena com a Don Xpoval de colon (amb Xpo que vol dir Crist, amb el “de”de noblesa i “n” -per primera vegada- al final). L’ambigüitat de la seva redacció i el testament d’Isabel -morta el 1504- varen excloure aragonesos, catalans, valencians, etc., de les Indies i del seu comerç. En un escut de Colom publicat per Oviedo l’any 1535 es llegeix clarament : “Por Castilla y por León nuevo mundo hallo Colom”(Colom amb “m” final).
El 15 d’agost de 1994 La Vanguardia publicava un article, de Francesc Rotger, sobre la catalanitat de Colom, en contra de la historiografia oficial que estableix el seu naixement a Gènova. No obstant això, l’historiador Salvador de Madariaga el feia fill duna família de jueus conversos fugitius de Catalunya o Balears, per causa de d’Inquisició, i nascut a Gènova. L’article es feia també ressò de la presentació del cinquè llibre de Nito Verdera “Cristobal Colón, catalanoparlante” que afirma, després de 30 anys d’estudi, que el seu origen era la Corona d’Aragó, i la llengua materna el català.
La Vanguardia, del 23 d’octubre de 2008, publicava un article de Rosa M. Bosch, “América vota per Colom”, que informava de l’edició del llibre de Charles F. Merril, Professor de castellà i llatí de la Saint Mary’s University de Maryland (Estats Units), Colom of Catalonia. Origins of Christopher Colombus, Revealed, que afirma que ha invertit 18 anys en la investigació de la catalanitat de Colom i que “ni genovès, no croata ni castellà”, “els orígens del descobridor d’Amèrica s’han de buscar a Catalunya, en la família de la banca Colom de Barcelona i no a Gènova, on la historia oficial va situar l’almirall”. Anuncia la propera edició de l’edició en català per l’any 2009 i exposava: El navegant es refereix als Reis Catòlics com “meus senyors naturals”; si fos genovès no hagués afegit “naturals”,(…) No ha trobat “cap document oficial de l’època on hi surti el cognom Colombo. Hi trobem Colomo, Colom y Colón, però mai a l’italià Colombo. Perquè? Perquè el cognom Colom es castellanitzà en las formes Colomo i Colón”(…). Fa referència a uns rebuts a nom de “Cristóbal de Colomo” i “ Cristóbal Colomo” de 1487(…) En les capitulacions de Santa Fe, del 17 de abril de 1492, hi surt ja com a Cristóbal Colón. (…) Després del descobriment el navegant va escriure tres cartes, una d’elles a Lluís de Santángel, escribano de ración”, de las quals actualment es conserven còpies en castellà i llatí, “però tenim arguments per pensar que la versió original era en català. (El fill de Colón, Ferran, gran bibliòfil, tenia un índex de llibres amb anotacions, entre ells aquesta carta que deia que era en català). Hi ha moltísimes més proves que avalen la seva catalanitat: “Ses catalanades”, batejà amb el nom de Montserrat, una illa”(…). Però la prova definitiva està a mans de les mostres de ADN que, des de fa anys, està analitzant el genetista Dr. José Antonio Lorente.(…)
I El Punt ha publicat recentment una sèrie d’articles sobre aquesta temàtica:
El 16 d’octubre de 2009 publicava un article amb el títol Colom, més català que mai. Estelle Irizarry –professora emèrita de literatura hispànica a la Universitat de Georgetown, als EUA– conclou que el descobridor d’Amèrica va créixer sota els dominis de la Corona d’Aragó i la seva llengua materna era el català. Assegura que el castellà de l’almirall era «incorrecte» i que «No s’expressava correctament en cap llengua escrita. El seu espanyol era notòriament incorrecte, però a la vegada era eficient, poètic i eloqüent»,
El 2 de novembre de 2009 va publicar un article de Raul Maigí , en que informava la presentació a Barcelona, pel propi autor Charles J. Merrill, de la traducció al català del seu llibre Colom of Catalonia. Origins of Christopher Colombus, Revealed, sota el títol “Colom. 500 anys enganyats. Per què s’amagà l’origen català del descobridor d’Amèrica” (Cossetània). Els editors argumenten que l’estudi de Merrill, té a favor la imparcialitat pel fet de ser estranger.
Precisament va ser un peruà, Luis Ulloa, el primer que va defensar als anys vint del segle passat, la tesi catalana.
I el 3 de novembre El Punt, publicava una extensa entrevista amb Albert Codina, president de l’Institut Nova Història, que afirmava: “Colom era català, barceloní, i d’una nissaga noble”(…) “pretén tractar les terres conquerides amb drets i deures, Quan els castellans s’apropien del comandament militar és quan exalten la violència fins a l’extermini (…).”Quan el rei Ferran es va adonar de què era realment el continent americà, va intentar recuperar els poders cedits a en Colom com a virrei”(…).Actualment estan vinculats a aquest Institut vint-i-dos investigadors entre els quals destaca Jordi Bilbeny (…)
Jordi Bilbeny és l’autor més mediàtic, autor de diversos estudis que demostren la catalanitat de Cristòfor Colom i la sortida cap el Nou Món des del port de Pals (Baix Empordà).
Pals reivindica la seva vinculació amb Colom i amb la descoberta d’Amèrica.
El professor de la Universitat Pompeu Fabra, Lluís de Yzaguirre va aplicar als textos originals castellans de Colom –els únics que es conserven– un programa informàtic pensat expressament per detectar errors de lèxic en textos escrits i determinar, fins on es pugui, quina és la llengua materna de l’autor. En el cas de Colom, el veredicte va ser clar: parlava i pensava en català, específicament el català oriental, tot afegint com altament improbables el dialecte genovès i la llengua toscana .
Cada dia són més els historiadors d’altres nacionalitats que sostenen aquesta catalanitat, que s’afegeixen a les cada vegada més poderoses teories sobre la catalanitat de l’Almirall.
