Un Nadal virtual
Les campanes del rellotge de la plaça acaben de tocar les dues de la matinada del dia de Nadal. La nit era freda i pels carrers de la ciutat no hi circulava ningú; l’únic ambient, el donava el so apaivagat de les festes familiars al traspassar les parets de les cases.
En Pere, un indigent sense sostre que rondava els setanta anys, estava a punt d’arribar al portal del número 17; tant per a ell com per a seu company Joan, aquella era una casa molt especial. Les nits més fredes d’hivern deixaven sempre la porta de l’entrada entreoberta i el radiador de la calefacció encès perquè s’hi poguessin resguardar dels rigors del fred de la nit.
El company d’en Pere, conegut tan sols per en Joan, era un home molt més jove, reservat, sense cap interès per la vida i per un món del qual no volia formar part. Feia uns quants anys, havia donat tots els seus béns a una institució benèfica, i voluntàriament s’havia convertit en un sense sostre pobre de solemnitat, que intentava equivocadament expiar la culpa d’un estúpid accident de trànsit que havia costat la vida a tota la seva família.
En Pere donà un cop d’ull a l’entrada i va veure el seu company en un racó de l’estança, cobert de cartrons i dormint plàcidament. El silenci i la manca de claror al rebedor de la casa feien suposar que els propietaris havien sortit a celebrar la nit de Nadal a casa d’algun dels seus fills. Ell col·locà un cartró al costat d’en Joan, i una inoportuna i persistent tos provocà que el seu amic es despertés un tant malhumorat.
-És que no pots anar en compte?
-No n’hi ha pas per tant, home, ha estat involuntàriament, la tos no es pot pas controlar.
-Doncs mira per on, aquesta vegada n’hi per tant i més.
-Que potser somiaves amb la nova vedet del cabaret?
-No diguis bestieses, era un somni meravellós… Feia molt temps que jo no…
-Doncs ja me l’estàs explicant, a veure si així agafo el son aviat.
-Ara no estic d’humor.
-No et facis pregar, ja saps que quan no puc dormir, acostumo a donar la tabarra. Vinga, comença d’una vegada.
En Joan decidí explicar-li el somni, més que per evitar la tabarra del seu company, per recrear-se revivint-lo una altra vegada.
-Estava celebrant un Nadal virtual amb la meva família.
-Ah, sí? I això de virtual què vol dir?
-Doncs virtual és una cosa que té existència aparent i no real. Perquè ho entenguis millor: virtual ho són els somnis, les fantasies, i tot el que ens brolli de la imaginació sense cap classe de límit. Allà podem modelar el món i les nostres circumstàncies, transformant-les com ens agradaria que fossin en realitat; però malauradament, tal com t’he dit, tot és aparent i res real.
-Ah…, malament, molt malament. Tot el que no es pot tocar, menjar o beure, no m’agrada i és del tot inútil. Els somnis i les fantasies no serveixen per a res, i poden provocar molt patiment.
-Estava somiant que passava el Nadal amb tota la meva família… per uns moments, els he tornat veure a tots reunits a casa, al voltant d’una taula ben parada, les nenes fent cagar el tió al costat d’un bonic pessebre que acabaven d’instal·lar, il·luminat pels llums multicolors d’un arbre de Nadal carregat de garlandes. He vist els seus rostres plens d’il·lusió, el seu somriure a l’obrir els regals que els cagava el tió, i com corrien contentes a ensenyar-me’ls; les abraçava, ens fèiem petons…; jo… era feliç. He passat també una bona estona conversant animadament amb la meva dona de les nostres coses, sense presses i amb una naturalitat com si mai res no hagués passat… La casa estava envaïda per l’ambient i aquella olor tan especial que només es pot trobar per les diades de Nadal…; el cant llunyà d’unes populars nadales ens amenitzava la vetllada. Tot era perfecte…
En Joan empassà saliva i unes llàgrimes començaren a rodolar per les seves aspres galtes.
-Saps, amic, feia molt temps que no plorava, pensava que ja no em quedaven llàgrimes.
-Deixa’t d’històries i de tot això que en dius virtual, perquè acabarà fent-te molt mal.
-No…, feia massa anys que havia renunciat al Nadal. Hi tenia aversió, no suportava veure els rostres de la gent en família, contents i riallers. Quan arribaven aquestes diades, procurava ignorar-les fent que els meus pensaments s’evadissin a racons molt més obscurs… però avui, algú que m’estima des d’algun lloc molt llunyà, ha tornat a encendre en mi la flama del Nadal. Tot i que de forma virtual, he reviscut un Nadal com els d’abans…, quan encara tenia una família i era feliç en un món que per a mi ja no existeix… Aquesta nit, per primera vegada en molt temps, he trobat una petita espurna de pau interior que em fa sentir una mica alliberat…; fins i tot, he tornat a sentir la necessitat de plorar.
Amic, em sento una mica més viu, i estic content d’haver reviscut virtualment un d’aquells Nadals que mai més no tornaran.
En Joan es girà per desitjar un bon Nadal al seu company, però s’adonà que ja dormia i no l’escoltava.
