Que l’economia es mou impulsada per l’afany de guanyar diners ho sabem bé. Que aquest afany es canalitza moltes vegades per camins absolutament honestos, també ho sabem. Hem conegut persones creatives, excepcionals, que treballen a sou, i un dia es diuen: per què he d’afanyar-me a pencar per uns senyors que ni conec, que es fan rics gràcies a la meva capacitat? Per què no em planto amb una empresa nova? Treballaré a la meva manera, crearé llocs de treball, i segurament guanyaré més. I ho fan. I molts fracassen, però també molts se’n surten. Agradi o no, aquest és el sistema capitalista, amb les seves virtuts i les seves culpes.
Parlem un moment de les culpes. Perquè també tots sabem de molts paràsits, i els hem conegut directament o per referències, que viuen com uns reis, sense contribuir gens al sosteniment de la societat, que cobren comissions que no aporten cap valor afegit, però que es fan imprescindibles perquè una activitat tiri endavant. I potser acaben propietaris d’una gran finca a Miami.
A l’empresa privada, directors generals que signen contractes i reben de sota mà imports de diner negre que fan caure d’esquena, caps de compres que només passen una comanda si ve acompanyada del sobre corresponent, directors de fàbrica que decideixen per motius inconfessables qui construirà una nova nau, …
A l’administració, ja és ben sabut, hi ha projectes que passen davant d’altres gràcies a una trucada oportuna, plans parcials que no van endavant i d’altres que no troben impediment i ningú en podria donar una raó honesta convincent, inspectors que fan els ulls grossos, jutges, advocats, policies, alts funcionaris de ministeris de Defensa, de Cultura, d’Obres Públiques, …
Hi trobareu embolicats polítics de tot l’arc parlamentari, de l’anomenada dreta o de l’esquerra, del parlament central o dels autonòmics, membres electes de diputacions o d’ajuntaments, de les cúpules de partits polítics o dels sindicats, …
Sentireu dir: “Això només passa a Espanya!”. No ho cregueu pas, puc trobar fàcilment referències monumentals de corrupció (no tinc gens de ganes de citar noms) a Gran Bretanya, a França, a Itàlia, al Japó,… recordo prínceps de cases reials, primers ministres, alcaldes de grans capitals de tot el món.
També he sentit: “Això en temps d’en Franco no passava!”. Innocents. En temps d’en Franco no se sabia. Explicaré una experiència particular (tot canviant el nom dels protagonistes):
En una de les primeres empreses que vaig treballar com a enginyer el secretari del gerent, posem que es deia el senyor De Andrés, que era de Madrid, em deia:
- No sabe usted lo que yo he vivido, las cosas que he visto, señor Bassa. (Als anys 60 del segle passat la gent es deia de vostè si no era molt amiga). I continuava:
- Piense que he estado en el despacho del Ministro de Industria señor Gómez de Belo! Iba yo allá de vez en cuando desde Asturias, donde teníamos la fábrica, hablaba con la secretaria, me hacía esperar un momento, y pronto me introducía en el despacho de su jefe.
- Hombre, De Andrés, cómo van las cosas por Asturias? Qué es de Don Bartolomé?
- Pues la verdad es que vamos bastante bien señor Ministro. Se lo contará mejor Don Bartolomé, que me ha entregado esta carta con sus saludos para usted.
- Hombre, gracias, devuélvale mis saludos.
I segons que em deia el senyor De Andrés, el Ministre xerrava amb ell una bona estona sobre el bon temps que feia a Astúries i la calor que es passava a Madrid, o sobre pesca, o esports, futbol sobretot. Després, dissimuladament, es feia càrrec del gruix del sobre i se’l posava a la butxaca.
- Bueeeeno, De Andrés, y de materias primas cómo van?
- Pues esto sí que es un problema, señor Ministro, muy escasos vamos.
- Pues tengo entendido que está entrando el nuevo cupo de importación. No se les vaya a pasar por alto solicitarlo, De Andrés, dígaselo de mi parte a Don Bartolomé!
- Se lo diré señor Ministro.
Com se sol dir “el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”. Puc jurar que el que dic és veritat i sé el nom real d’aquest ministre, però com que encara deu tenir família, Déu me’n guard de dir qui era.
Però vull acabar amb dues notes optimistes:
Primera – A les dictadures és impossible desemmascarar els corruptes, perquè qui rep els cops és qui intenta assenyalar el culpable. A les democràcies, amb totes les imperfeccions que vulgueu, sempre es pot arribar a aturar, jutjar i potser (no sempre) condemnar el corrupte, i ara donaré tres referències d’entre mil: un famós banquer, un director general de la Guardia Civil, un president d’una gran institució musical catalana.
Segona – Per molts que siguin els corruptes són molts més, moltíssims més, els que treballen honradament, els que inventen, els que innoven, els que munten empreses, els que s’esforcen i lluiten, i de vegades triomfen i d’altres vegades fracassen, però no es desanimen, i s’aixequen i tornen a començar. Honradament.
