No sóc un expert en economia i menys en política econòmica, per això no pretenc amb aquest article alliçonar sobre aquest tema; simplement vull exposar que tot el que està passant al voltant de la greu crisi econòmica que patim, em deixa i ens deixa a molts desconcertats i trasbalsats, fins a arribar al punt de dubtar sobre la conveniència de mantenir uns valors que creiem intocables. Se’ns fa difícil entendre qui té raó quant a les mesures que se’ns proposen per sortir d’aquest atzucac, i més quan veiem que aquestes afecten quasi sempre els drets laborals i socials dels més febles. Enmig d’aquestes reflexions voldria parlar-vos de les opinions formulades per experts que em semblen molt interessants. Opinions que van en el sentit de dubtar que els camins que es segueixen i les mesures proposades per sortir d’aquesta crisi, d’altra banda diferent de moltes altres crisis viscudes anteriorment, siguin les més vàlides.
La reflexió es basa en el fet que quasi totes les crisis del segle XX varen tenir com a origen una disminució de la demanda que va provocar una reducció de l’activitat i un augment de l’atur. Segons les teories econòmiques keynesianes, en aquests casos, l’Estat ha d’actuar com a motor de recuperació, és a dir, estimular l’activitat amb inversions i, si cal endeutament, per compensar les mancances de l’activitat privada. Si cal, les administracions públiques han d’endeutar-se per tal de poder realitzar aquest paper.
Fins ara aquesta teoria sembla que havia funcionat bé. El govern espanyol, i també el català, durant el primer any de la crisi va posar en pràctica aquesta estratègia (Pla Zapatero, etc.), que va parar el cop, però no va canviar el signe. Des de la meitat de l’any 2010, una crisi tan profunda i globalitzada com aquesta, factors externs com les autoritats europees i els “mercats de deute”, varen obligar a què les mesures a prendre fossin en sentit contrari, això vol dir prioritzar la disminució del deute, i proposen fer això amb mesures que majoritàriament ens afecten a tots (encara que molt menys als veritables culpables de l’origen de la crisi): suspendre inversions i retallar serveis, la qual cosa suposa d’entrada un augment de l’atur.
Davant d’això, la meva reflexió seria preguntar: estem en el bon camí? Potser el més encertat en lloc d’anar-nos a l’altre extrem seria compaginar les dues alternatives, que permetessin, per una banda, una recuperació moderada de l’activitat i, per l’altra, una reducció progressiva, que fins i tot pot ser lenta, del dèficit i l’endeutament privat.
Ja he dit al començar que em sento desconcertat i trasbalsat, com suposo que s’hi sent molta gent. Jo hi afegiria, preocupat. Crec que és sensat seguir les recomanacions comunitàries sobre reformes en el camp laboral i social, però acompanyades també de reformes financeres i fiscals, i oblidar-se d’estar tan submisos als mercats. I el Govern de la Generalitat ha de resistir fermament a la pressió espanyola sobre el dèficit català i evitar perdre ingressos dels impostos vigents i exigir el cobrament de les partides pendents del fons de compensació, i evitar crear una atmosfera que parli només de retallades.
El problema no és només de Catalunya o d’Espanya. A molts llocs d’Europa sorgeixen veus de protesta (ara també aquí) que de ben segur obriran debats que haurien de propiciar canvis que marquessin les actuacions dels governs per sobre dels capricis dels mercats financers que tenen com a tota legitimitat el poder que els dóna ser els gestors dels diners dels altres. Canvis que asseguressin que les necessàries retallades no han de ser permanents i no amaguin la voluntat d’apuntalar l’aprimament del nostre Estat del Benestar.
