Les paraules més escrites aquests dies han estat les del títol de l’article. Quan la crisi s’ha globalitzat i ha tocat als països riscs, ha disparat l’alarma. Els països en vies de desenvolupament viuen aquesta crisi fa centenars d’anys, sense que la majoria de gent ho hagués advertit. Seria providencial que, havent afectat aquesta crisi els països rics, aquests països resolguessin la crisi de tots els països del món.
El passat mes d’abril, a Londres, es van reunir els caps d’estat del G20 per trobar solucions a la crisi. Hi van haver moltes paraules i propostes, però, pràcticament, ¿què han solucionat? Per resoldre globalment la crisi, em permeto proposar les solucions següents:
- Si els caps d’estat reunits a Londres haguessin fet aquesta proposta: “Per donar exemple als nostres conciutadans i a tot el món, reduirem el 50% dels nostres sous i demanarem que també ho facin els estaments més rics dels nostres pobles”. El president de RTVE guanya 240.000 € anuals (revista Època núm. 1240, pp. 66-67). Amb la invitació de Zapatero, ell i tots els que a Espanya guanyen això o més, bé poden reduir el 50% dels seus sous, perquè amb 1.660.000 de les antigues pessetes al mes també es pot viure. Amb aquest estalvi es podria donar menjar als qui ho demanen als menjadors socials i de Càritas, pagar un sou als parats que no reben cap ajuda social i augmentar els sous i pensions mínimes
- Barack Obama va dir, durant la seva estada a Europa, que “com que els EUA havien estat l’única potència que havia utilitzat l’energia nuclear per motius bèl·lics, seria bo reduir i controlar aquesta energia”. Jo completaria el sentit de la frase dient que “els arsenals nuclears haurien de desaparèixer totalment perquè són inútils i perillosos per a la humanitat”.
- Les indústries armamentistes, que produeixen als països rics per vendre als països pobres perquè es matin entre ells, són èticament immorals. S’haurien de reconvertir en indústries de màquines agrícoles i de transport, per promoure el desenvolupament agrari i el transport en els països en vies de desenvolupament. Així s’evitaria l’emigració i els problemes que això comporta.
- Pagament just de les matèries primeres. Aquest és un altre punt d’inflexió per als pobles en vies de desenvolupament, perquè puguin sortir de la seva situació de pobresa. En un viatge aeri de Lima a Bogotà, vaig preguntar a un enginyer colombià: “Com és possible que Colòmbia, que és un país ric en matèries primeres (petroli, cafè i maragdes), visqui en situació de relativa pobresa?”. Em va respondre: “Mentre els països rics ens paguin el cru del petroli a quatre cèntims i venguin la gasolina cent vegades més cara, no podrem sortir d’aquesta situació”. Aquest criteri és vàlid per a totes les matèries primeres de tots els països del món. Els països desenvolupats haurien de reflexionar sobre aquesta trista realitat i pagar a preus justos els productes que compren als països en vies de desenvolupament.
- Actualment els països rics i emergents gasten immenses fortunes en vols espacials a la recerca de possibles habitants a Mart o a altres planetes. En principi, no tinc res en contra d’aquests vols però, per motius de “prioritat, solidaritat i justícia”, crec que els països desenvolupats haurien d’ajornar aquests vols i invertir aquestes fortunes perquè tots els habitants del planeta terra tinguessin quelcom per menjar cada dia, una casa on viure, una escola on educar-se i instruir-se i un hospital on guarir les seves possibles malalties. Aconseguida aquesta quàdruple fita, es podrien reprendre els vols espacials.
Conclusió. El beat Joan XXIII, de feliç memòria, va dir, en una de les seves encícliques: “Déu, que és bondadós, va crear tots els béns d’aquesta terra a benefici de tots els éssers humans del nostre planeta”. Les estadístiques ens diuen que el 15% de la humanitat consumeix el 85% dels recursos naturals. Consegüentment, l’altre 85% dels humans viu amb el 15% dels recursos restants. És una situació injusta creada a través dels segles. En temps de crisi generalitzada hauríem de preguntar-nos sobre les causes que l’han originat, i hi trobaríem, sens dubte, la injustícia, l’egoisme, l’orgull, el materialisme i la insolidaritat. Avui, una gran part dels habitants dels països desenvolupats, en comptes d’adorar el Déu de la Bíblia, s’han fabricat tres ídols: el poder per aconseguir diners amb els quals poder gaudir. Aquest triple poder té molts adoradors en la nostra societat consumista i materialista. Té com a divisa: “El que importa és gaudir”.
Sens dubte, qui llegeixi aquestes reflexions haurà pensat que es tracta de propostes utòpiques. Els qui creiem en Jesús i en el seu Evangeli hem de creure en la utopia. ¿Qui ho hagués dit, que un tal Jesús, condemnat i mort en creu, amb dotze pobres col·laboradors, seria capaç d’expandir una religió que al segle XXI professen molts milions de persones? Comprenc que la posada en pràctica de les solucions esmentades no és fàcil, però hem de lluitar per aconseguir-ho ja que em sembla que són solucions autèntiques per superar els mals de la crisi econòmica que ens afligeix.
