Deixar parlar els altres

El passat estiu, el dia de Sant Joan, ens deixà l’editor,  escriptor i polític Xavier Folch i Recasens. Tres dies després, Albert Om, amic d’Ernest, fill del finat i també editor,  dedicava la seva carta setmanal al diari ARA a aquest prohom de la cultura catalana. En l’escrit el periodista osonenc explicava que li va agradar descobrir, el primer dia que el van convidar a la casa de Xavier Folch, com callava perquè els altres poguessin enraonar. “Que t’agradés més escoltar que parlar em va semblar molt poc comú en algú de la teva trajectòria i talla intel·lectual”, escriví Albert Om. Em fa l’efecte que l’Om, com Xavier Folch, també és de la mena de persones que s’estimen més escoltar que parlar. O sigui, una rara avis en el món actual, on no donar tanda és un fet d’allò més habitual.

Saber escoltar no és gens fàcil. A la major part de les persones els agrada més parlar que escoltar. I la cosa ve de lluny. Joseph Antoine Toussaint Dinouart, un mundà eclesiàstic francès del Segle de les Llums poc amic dels philosophes, escriví un assaig sobre l’art de saber callar que l’editorial Ela Geminada traduí al català el 2016. A l’obra, molt breu, hi trobem aquesta perla: “Mai no sabrem parlar bé si abans no hem après a callar”. Tant de bo que tothom conegués aquesta frase. En primer lloc,  les persones que participen en tertúlies de la ràdio i la televisió, programes que sovint esdevenen olles de grills, sobretot si les tertúlies són esportives o polítiques. És un autèntic combat per aconseguir el monopoli de la paraula. 

Hom suposa que aquestes persones  són  intel·ligents. Per què no són també persones educades? Per què el moderador es veu obligat tot sovint a posar ordre en la tertúlia, a estirar les orelles d’algun convidat fins i tot? Per què els impacients no esperen el seu torn d’intervenció? Per què tallen la persona que està parlant per dir la seva? Tan important és la seva opinió? 

Naturalment, d’olles de grills també en podem sentir lluny dels micròfons i de les càmeres de televisió. Al carrer, en taules de bars i restaurants, al tren, en reunions d’això i d’allò.  Gairebé totes les persones reunides tenen alguna cosa per dir i la majoria volen parlar alhora. Les més tímides, les més educades, sovint no han pogut dir res  quan s’ha acabat la reunió. Quan han intentat obrir la boca, algun des reunits els ha tallat i han desistit d’intervenir. 

Malgrat ser un gran orador, Abraham Lincoln era un home de poques paraules. Deia les justes, i les seves respostes podien fulminar l’interlocutor. Una vegada, al Congrés dels Estats Units, la màxima autoritat del país comentà que “és millor callar i semblar idiota que obrir la boca i aclarir qualsevol dubte”. Més clar no podia ser. És probable que a l’època de Lincoln hi hagués persones que seguissin el seu consell.  Avui dia, però, costa trobar-ne.

Vaig aprendre a callar a classe tot copiant centenars de vegades dues frases que tinc gravades a la memòria: En boca cerrada no entran moscas i Más vale lo que se calla que lo que se dice. Jo preferia copiar la primera, que era un pèl més curta i no em donava tanta feina. Des de fa temps a cap professor li passaria pel cap  aplicar aquesta sanció. Però potser caldria, si més no a aquells alumnes que no poden estar ni un minut a classe  sense obrir la boca. Així, de grans, potser deixarien parlar els altres. També fora bo que les persones que pateixen incontinència verbal recordessin la frase d’Abraham Lincoln esmentada línies amunt. I que ningú s’ofengui. Un, que de natural és callat, a vegades tampoc sap callar quan toca.

Abans es feien moltes tertúlies literàries. A Madrid eren famoses les del cafè Gijón, a les quals assistia la flor i nata de la generació del 98: Valle-Inclán, Antonio Machado, Pío Baroja, Miguel de Unamuno… També tingueren renom les tertúlies de l’Ateneu de Barcelona, de les quals en parla sovint Josep Pla a El quadern gris. Jo no m’imagino aquells escriptors castellans i catalans parlant tots alhora, alçant la veu. Em fa l’efecte que no eren tan impacients com els tertulians d’avui dia dels programes radiofònics i televisius. Però és clar, no és el mateix una tertúlia feta en un cafè que en un plató de televisió, que veuen i escolten milions de persones. Ni una tertúlia literària que una de política. O si? Al capdavall, els participants són éssers humans que no sempre destaquen per la seva humilitat.

Si pretenem ser amos de la paraula, qualsevol conversa esdevindrà un monòleg. Deixem parlar els altres. Donem-los tanda. El que han de dir també és important.