Antònia Vicens,

la gran dama de la poesia catalana i el seu primer poemari, Lovely

 

Les paraules tenen més força que les pedres
Antònia Vicens (1947)

Vivim en un món masclista disfressat de feminisme
Antònia Vicens (1947)

El cel pot cabre dins un bassal
l’infern pot ser
un llit amb els llençols
de seda
Antònia Vicens (1947)

 

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és una escriptora mallorquina àmpliament guardonada, autora de novel·les, contes i poesia. 

Vicens ens ofereix una obra de qualitat, escrita durant més de quaranta anys amb una actitud de vida ferma, pròpia, gens gregària, que li ha valgut un gran nombre de reconeixements i premis. Disposa de la Creu de Sant Jordi de 1999; el 2016 va rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí. També té el premi Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear. El 2018 li van atorgar el Premio Nacional de Poesía. El 2019 va  rebre també el premi Jaume Fuster, de l’associació d’escriptors, per la seva trajectòria literària. A remarcar que el 2004 va rebutjar la Medalla Ramon Llull del Govern balear en desacord amb la política lingüística de l’executiu presidit per Jaume Matas. Acaba de guanyar el premi “Trajectòria de la Plaça del Llibre” de València.

Els seus llibres han estat traduïts a l’alemany, al francès, al portuguès i al castellà.

Vicens és una escriptora peculiar que sempre ha anat per lliure. L’escriptora santanyinera  ha estat una activista de primer ordre tot fent una literatura sense concessions.

De forma molt tardana, amb 68 anys, i en un moment àlgid de maduresa creativa i quan ja tenia del tot consolidada una destacada carrera literària com a novel·lista i prosista, Vicens va abandonar la narrativa per fer un gir literari i bolcar-se per primera vegada cap a l’escriptura poètica. Lovely  n’és el seu primer poemari editat l’any 2009. L’autora explica textualment “la vida em començava a caure a trossos i els versos eren el recipient més adequat i flexible per agafar-los”.

Lovely  va dedicat a la memòria dels seus pares i és, segons la mateixa autora, “una exploració del cos” i del que ella anomena “la pell dels records”. A través dels seus poemes fa reflexions i dona visions molt crítiques sobre la vida dels pobres en la postguerra i sobre el paper de les dones en les societats patriarcals. 

Vicens va continuar bastint una sòlida trajectòria poètica, breu però sens dubte contundent i personalíssima, molt difícil de comparar amb cap altra obra de la literatura catalana, amb una veu d’una potència extrema, impactant, demolidora, desproveïda de tot artifici.

La publicació de Lovely  el 2009 va significar un trasbals en la poesia catalana perquè incorporà una veu fins aleshores inèdita, amb una maduresa i un agosarament singulars, afirmen Antoni Clapés, Jaume C Pons Alorda i Víctor Sunyol, editors de la col·lecció “Jardins de Samarcanda”, on podem trobar novament editat aquest imprescindible poemari.

Al ser doncs un llibre difícil de trobar, aquests editors varen apostar per Lovely,  i ha estat tot un encert que hi hagi ja en el mercat una segona edició d’aquest gran llibre de poemes.

La revista El Temps va publicar recentment un  article en el qual s’intentava dibuixar un possible cànon de la poesia en català del segle XXI. Xavier Aliaga, el coordinador del projecte, va concloure que en aquesta proposta provocadora, i en aquesta mirada a l’excel·lència poètica més recent, les figures d’ Antònia Vicens, considerada la gran dama de la poesia catalana  –precisament amb el seu poemari Lovely-  juntament amb Enric Casasses, Josep Pedrals i Blanca Llum Vidal, eren les que despertaven més consens.

Amb Lovely descobrim, doncs, una veu lírica que amb un extraordinari domini dels recursos lingüístics  és diferent, poderosa i imprescindible. Una veu impactant  que esgarrapa i esborrona; una de les grans veus poètiques del nostre temps.

 

Referències bibliogràfiques

  1. VICENS, Antònia.  Lovely . Jardins de Samarcanda (2a edició). Vic. Febrer de 2021.
  2. VICENS, Antònia. Tots els cavalls. La Breu edicions (3a edició), 2018
  3. SERRA. Montserrat. “La maternitat no és cap festa”. Vilaweb 24 de setembre de 2009. https://www.vilaweb.cat/noticies/antonia-vicens-vaig-decidir-fer-de-la-literatura-la-meva-llibertat/
  4. ALIAGA, Xavier. “Un assaig de cànon poètic del segle XXI”. El Temps. Núm 1923, 30 d’abril de 2021, pàg. 37-46.
  5. https://www.vilaweb.cat/noticies/antonia-vicens-premi-placa-llibre/

 

Els peus sempre li feien mal

Els peus sempre li feien mal
al pare.
Ranquejant recorria totes les sabateries
cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin
a dur el pes de tots els traus
els treps i els talls
que la mar li havia fet.
No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n
descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet
de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i
una cara blanca com l’escuma de les ones
que tantes vegades va muntar.

M’ho deia sempre:
No vaig tenir infància.

No s’ho treia del cap:
Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.

Giscaven bales lliscaven estrelles
de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.
No volia ser un peó qualsevol.

*
I deia la mare:
És un home plantós. Llàstima
que no sàpiga escriure. Tu
has d’anar a escola Antònia. No
has de ser una ignorant com ton pare filla.

I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan
diluviana                                 

plorava la seva absència.

Antònia Vicens (1941)

 

 

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.

Un metre d’alçada
per un metre cinquanta d’amplària.
Tres prestatges de vint.

Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.

Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d’un artista adolescent que
em va crear una úlcera
a la ploma.

A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.

Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.

A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l’amarava de devoció. La llibreria.

Llibres a una casa de pobres!

Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.

En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.

Satisfet d’haver pogut comprar
la mar a la seva filla.

Antònia Vicens (1941)

 

(Al camí de la infantesa
amb lluquets
i esparregueres
ara
ufanós
hi floreix el quitrà.)

Antònia Vicens (1941)