Sota el títol “Girs de la història”, al diari “Ara” del diumenge 19 de gener, Josep Ramoneda dedicava un breu comentari al darrer llibre de Thomas Piketty, “Capital i ideologia”, l’articulació del qual resumia en aquesta idea: la lluita ideològica és la que transforma el món i es juga al voltant de les desigualtats, de tal forma que una societat només es manté estable mentre accepta les desigualtats existents, però, quan aquestes es fan insuportables, les expectatives dels ciutadans decauen, es perd la confiança en les institucions i esclata l’exigència d’una transformació.
Els que vàrem viure la gran etapa del desenvolupament del món capitalista, des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial fins als anys setanta del segle passat, vàrem ser testimonis d’un excepcional període de creixement econòmic, acompanyat de sòlids avenços socials. Hi va ajudar, i no pas poc, la por de les classes dirigents a perdre-ho tot en el cas que s’imposés el comunisme, i per això, van acceptar de grat la redistribució de les rendes a través de la fiscalitat i de la inversió en serveis socials. Potser per això, acabada aquesta por, i després del desconcert provocat per la crisi del petroli dels anys setanta, va sorgir la revolució neoliberal dels vuitanta, liderada per Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, seguida, amb més o menys convicció, per molts altres països, que va frenar la tendència a la igualtat. Al segle XXI, la crisi provocada per l’esclat de la bombolla financera del 2008 i la globalització han afavorit el procés accelerat de creixement d’una bretxa, que es va fent inaguantable, entre els nivells de renda cada cop més alts de molt pocs, i els nivells de renda progressivament més baixos de la immensa majoria, acompanyat de la reducció del gruix i capacitat econòmica de les classes mitjanes, amb perill molt seriós per a l’equilibri social global.
Com pot acabar tot plegat? Una societat exasperada primer desitja, després reclama, finalment exigeix, o provoca, la transformació d’un sistema quan aquest se li ha fet insuportable. Ramoneda es pregunta quin podria ser el factor inesperat que provoqués un gir cap a la reducció de les desigualtats (que ara sembla impossible, no solament pel poder de què disposen els que en treuen profit, sinó també per la impotència dels polítics per arribar a controlar aquest poder), i deixa la pregunta a l’aire, no gosa proposar quin podria ser aquest agent poderós “perquè aquesta mena de factors transformadors –diu- sempre són imprevisibles”.
Considero que val la pena de reflexionar-hi. La vida social, com la vida individual, es fa seguint un camí que no sabem on condueix, i de la mateixa manera que el trajecte vital de cadascú està exposat a tota mena d’inclemències, perquè ningú no sap què ha de fer de la seva vida i cadascú se l’ha d’inventar, així és també d’incert l’esdevenir de les societats, sempre temptejant, sempre trontollant, cada dia exposades a l’aparició d’una força que trastoqui els seus equilibris, sòlids o fràgils, justos o inics. Aquesta força capaç de capgirar l’ordre establert és el que suposo que suggereix Ramoneda en el seu comentari, quan parla d’un “factor transformador inesperat” que impulsaria el gir alliberador de la situació actual. Tanmateix, crec que aquí caldria fer una distinció important i assenyalar que no és el mateix un “canvi” ordinari que una “transformació” radical: la presència o no d’un esdeveniment excepcional imprevist en marcaria la diferència.
El canvi és un company inevitable de l’existència. No hi ha ni un sol moment de la vida de les persones -o de les societats- durant el qual la identitat es mantingui fixa, tots experimentem contínuament variacions més o menys acusades. Ara, en general, això que anomenem “canvi”, sol estar sota el nostre control, de forma més o menys conscient i, per això, en tot moment procurem preveure a quins reptes haurem de fer front, i corregir -si cal i si podem- el rumb de les coses, exposats, és clar, que els resultats no s’acomodin del tot als nostres plans. A causa d’aquesta actitud vigilant, hi haurà individus i grups socials que, tot i les incerteses que mai no podran evitar, aconseguiran moure’s enmig de rutines, per camins coneguts, sotmesos a pocs canvis importants -sempre controlats- fins al final de la seva existència (i la mort serà el seu únic esdeveniment excepcional). D’altres, però, seran sacsejats, un dia o altre, per esdeveniments que determinaran mutacions irreversibles de la seva trajectòria vital: sofriran una “transformació”.
Tanmateix, tot i les diferències que he esmentat, sovint les transformacions radicals i els canvis ordinaris es prenen com a sinònims. Al mateix Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, al mot “canviar”, accepció 2.1, hi trobem com a equivalent “transformar”, amb aquest exemple: “Els companys d’Ulisses foren canviats en bèsties”; i a l’accepció 6.1, “canviar” es defineix així: “Esdevenir diferent, sofrir una transformació”, amb exemples com ara: “Aquest noi ha canviat molt: abans era un dimoni”. Cal, doncs, insistir, i desfer aquest paral·lelisme semàntic. Els canvis, en general, són previsibles i se’n poden controlar els efectes o, quan apareixen de forma fortuïta, programar-ne la resposta i reconduir la situació; mentre que les transformacions brollen inesperadament i no hi valen planificacions ni programes, són irreversibles.
Les persones i els sistemes socials que experimenten una transformació són sotmeses, sense poder-hi fer res, als efectes d’agents excepcionals que modifiquen la seva existència de forma inevitable, per sempre més. Si fem aquesta diferenciació, expressarem així l’exemple d’abans: “Els companys d’Ulisses foren transformats en bèsties”. Al primer paràgraf de “La metamorfosi”, Franz Kafka descriu en una sola frase brillant la transformació radical, definitiva, inexorable, d’una persona que, fins a aquell moment, havia dut una vida rutinària, sotmesa només a les pressions de la feina i la família: “Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós”.
A aquesta mutació radical, produïda per un esdeveniment sobrevingut –excepcional, imprevisible, indefugible- crec que es refereix Ramoneda quan parla d’una “crisi transformadora” destinada a propiciar el gir cap a la reducció de les desigualtats a què ens ha dut el capitalisme. Una mutació d’origen i evolució incerta. Per això, al final del seu article, quan apunta: “Alguns diran que la qüestió ecològica”, acaba avisant: “Però les crisis transformadores, quan són reals, són imprevisibles”.
Així doncs nosaltres, espectadors impotents, infeliços rodamons, il·lusos o escèptics, ens mantindrem expectants, tot esperant l’agent alliberador, desconegut, misteriós, que –no podem saber ni com, ni quan- hauria de portar al món un nou equilibri, més just, més igualitari.
